L’Arxiu Fotogràfic de Catalunya, a l’antic convent de Sant Agustí, ofereix fins al proper 23 d’octubre una magnífica exposició amb les fotografies que a la segona meitat del segle XIX documenten la transformació que va viure Barcelona aquells anys, amb l’enderrocament de les muralles que n’impedien el creixement, l’expansió de l’Eixample i l’Exposició Universal del 1888, primer gran aparador internacional de la capital catalana. La selecció de les imatges està molt cuidada, amb estampes només conegudes pels nostres avantpassats. Però falta una foto molt important, la primera que es va fer a la ciutat, sortejada i perduda. Aquesta és la seva història.
El 10 de novembre de 1839 va marcar una fita. Aquell dia, va tenir lloc una festa ciutadana en què la gran protagonista va ser la primera fotografia que es faria a Barcelona i també a tot l’estat. L’escenari elegit va ser la plaça Palau, un espai monumental amb edificis que encara sobreviuen, com els Porxos de Xifré, la Llotja i la Duana, actual seu de la Delegació del Govern sotmesa a una interminable rehabilitació. Altres ja no existeixen, com el Palau Reial i el Portal de Mar de l’antiga muralla, l’espai de la qual ocupa avui la Facultat de Nàutica. En concret, es va decidir enfocar la càmera des d’una terrassa al costat del carrer General Castaños i que pren una cantonada dels Porxos de Xifré i la Llotja.
Només tres mesos abans, Louis Daguerre havia presentat a l’Acadèmia de Ciències de França un invent revolucionari, el daguerreotip, amb què s’aconseguia prendre una imatge sobre una placa de coure en què es fixaven petits nòduls de plata en funció de la llum. Es va donar la circumstància que aleshores eren a París Enric Monlau, corresponsal de l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, i el gravador Ramon Alabern. Aquest darrer, sorprès per l’invent, va adquirir una càmera i tots dos la van portar a Barcelona. Monlau va convèncer l’acadèmia perquè en comprés una altra i es va començar a organitzar l’operatiu per a la presa de la primera fotografia.
Es va anunciar profusament als diaris de l’època i amb octavetes per tota la ciutat. Fins i tot es van vendre butlletes per a un sorteig, el guanyador del qual s’enduria de record aquell primer daguerreotip. L’empresa no era fàcil. Prendre la imatge requeria 22 minuts d’exposició, de manera que la logística fou complicada. Es va demanar als veïns dels Porxos de Xifré que no sortissin a les terrasses i que no caminés ningú per la plaça.
El pas d’un carruatge va frustrar el primer intent i es va haver de repetir. A la segona va ser la vençuda i la imatge es va fixar sobre la placa. El número 56 va resultar ser el guanyador del sorteig. L’agraciat es va endur el daguerreotip com a souvenir i mai més es va saber. Qui sap si jeu encara en un vell bagul d’algunes golfes. En qualsevol cas, Antoni Roca va aconseguir fer un gravat a partir de la foto el 1842, que és la imatge que circula. Però no és la imatge original. D’aquella gesta, en queda una modesta placa que va col·locar el 1975 l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya al lloc des del qual es va fer història.
Tot i aquesta absència, l’exposició La ciutat davant la càmera. Imaginaris urbans al s. XIX és de visita obligada per als amants de la Barcelona vintage. Podran contemplar altres imatges del Pla de Palau, de la muralla de mar i del port, de la fortalesa de la Ciutadella, vistes des de Montjuïc i la catedral sense la façana actual que va finançar el banquer Manuel Girona. També pengen dels panells de la mostra fotografies d’una desconeguda estació de França i la construcció dels pavellons de l’Exposició Universal, així com la d’un dels seus símbols, el monument a Colom.
En definitiva, una exposició que recupera la memòria d’una Barcelona que ja no recorda ningú i que tenia tantes ganes d’obrir-se al món que fins i tot va acollir amb entusiasme aquell invent de la fotografia. Per cert, la càmera amb què es va prendre el primer daguerreotip encara es pot contemplar a la seu de l’Acadèmia de Ciències, a la Rambla, sobre el teatre Poliorama.
