La litúrgia creativa de Guillamino

Pau Guillamet (Barcelona, 1976) buscava pau i focus entre les venerables parets del Monestir de Poblet, on també va trobar inspiració tot compartint les litúrgies dels monjos cistercencs. El resultat es podrà assaborir en directe –i en companyia del mateix cor infantil que participa al disc– el proper 1 de febrer a la Nau B1 de Granollers

[dropcap letter=”Q”]

uatre anys després d’Un altre jo, Guillamino publica Fra Júpiter, un disc esplèndid escrit i enregistrat en la seva major part durant una estada de l’artista a l’hostatgeria del Monestir de Poblet. Pau Guillamet (Barcelona, 1976), buscava pau i focus entre les venerables parets d’aquell indret, on també va trobar inspiració tot compartint les litúrgies dels monjos cistercencs. El resultat es podrà assaborir en directe –i en companyia del mateix cor infantil que participa al disc– el proper 1 de febrer a la Nau B1 de Granollers, i el dia 3 del mateix mes a l’Auditori Barradas de L’Hospitalet de Llobregat, en aquest cas dins de la programació del XXIV Festival Barnasants.

Per què decideixes anar a Poblet a fer les cançons?

Necessitava un estrès creatiu, posar-me en situació. Quan ets a casa acabes no fent mai res, perquè ara t’has d’ocupar d’això i ara, d’allò altre. La inspiració a casa és complicada: han de passar fets excepcionals, i a casa normalment no hi ha res excepcional, tot és rutina. Jo sabia que si em posava un límit temporal i espacial la cosa funcionaria, perquè ha funcionat moltes vegades fent-ho així. Vaig pensar que Poblet era bona idea, ja que és a prop i alhora és molt lluny, en el sentit que és molt diferent. Alguns amics ja m’havien dit que era un bon lloc per treballar-hi. Vaig fer una petició especial per a fer-hi música. Encara que em pensava que em dirien que no em van dir que sí, però que hauria de treballar a la sala de música de la Torre Reial, que és un lloc fantàstic, espectacular. És una sala amb ogiva gòtica molt gran, amb una reverberació molt bonica, on no hi ha pràcticament res: un faristol, un tapís, una cadira…

Com va anar l’experiència?

Hi havia tota una litúrgia cada dia entre cantar amb els monjos i fer els àpats amb ells. Hi vaig arribar un diumenge al vespre i vaig anar directament a la missa de vespres. Em pensava que es fotrien a resar, aquella gent, però canten. Un cant modal molt bonic que de seguida em va fer pensar molt amb l’auto-tune i el trap… Les guitarres i les veus de tot el disc són gravades allà excepte la versió de Sangtraït [Senyors de les pedres] i Cançó [adaptació del poema homònim de Màrius Torres]. També em vaig auto imposar una limitació tècnica, que era que treballava directament amb el micro petit de l’ordinador portàtil que duia.

Què et va aportar el fet de conviure amb els monjos i ser en un lloc com aquell?

Seguir les seves rutines va ser part de l’encant de tot plegat. Jo anava a tres oficis al dia dels sis o set que fan ells, i tenia la vida bastant endreçada. Em llevava a les set i anava a missa de vuit. Són tres quarts d’hora sense esmorzar. Després d’esmorzar anava a la sala de música, que no tenia calefacció: havia de treballar amb la jaqueta posada, i era durillo. Al migdia anava a una altra capella molt assolellada, feia una pausa i podia anar a passejar per la vinya, però encabat m’havia de tornar a posar a treballar de seguida, perquè a tres quarts de set ja hi havia la missa de vespres. Havia d’agafar l’electricitat des de fora de sala, amb una extensió, i cada vegada que assajava havia de desmuntar-ho tot: no ho podia deixar ni per anar a dinar! A aquestes petites privacions, t‘hi has d’anar adaptant, i et van condicionant la percepció i les decisions. Les dificultats em portaven a enfocar-me més. I a les misses hi trobava idees fabuloses. He fet lletres pròpies, però al disc també hi ha fragments de l’Antic Testament: a Perdura eternament el teu amor, al Càntic d’entrada… tot això és literal però després jo hi poso versos meus. Després hi ha temes que són de collita pròpia cent per cent.

Ets home de creences religioses?

No, no. La litúrgia i l’espiritualitat m’atrauen, però no crec en Déu.

El so de l’àlbum camina per acusticitat, electrònica i soul. Com trobes aquesta fórmula?

En principi aquest disc havia de ser només de veu i guitarra, gravat íntegrament allà. Un disc completament folkie. Però després de l’estada a Poblet, vaig anar ensenyant les demos a amics, coneguts, i alguns em deien: “però home, segur que no hi posaràs cap ritme? Això no és ben bé folk, eh? Jo ho veig una mica soul…”. Al final vaig pensar que en algunes cançons hi veia un orgue, i quan vaig començar a fer els orgues la cosa ja va agafar un altre color. Després se’m va acudir que podria fer guitarra, orgue i aquell instrument de Trinitat i Tobago que es diu steel drum, però al final em vaig decidir per la bateria i el baix, que vaig gravar jo mateix.

Foto d’Àlex Llovet

Al disc també hi participen els Petits Cantors de la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers. Quina aportació hi fan?
Volia confrontar l’ambient folkie reverberat amb aquestes veus blanques. Vaig anar a buscar una franja d’edat baixa perquè fossin unes veus encara poc esculpides, que hi hagués una certa tremolor. Em vaig trobar uns nens molt ben preparats i disciplinats, amb una memòria i una retentiva brutal, però que en tenir deu anys encara tenien el timbre que m’interessava per evocar un cert punt d’innocència.

Abans has esmentat la versió de Sangtraït i l’adaptació de Màrius Torres. Per què les vas voler incloure al disc?
Em venia de gust buscar una versió nostrada, i també una adaptació, perquè no en feia cap des d’eXile i Pere Quart fa deu anys. De jovenet era fan de Sangtraït, i en el cas de Màrius Torres, hi vaig ensopegar en una antologia poètica, i em va agradar perquè aquest era l’últim poema que va escriure. Vaig llegir una mica i em vaig trobar amb una història molt bonica. Torres va enllestir Cançó pocs dies abans de morir molt jove de tuberculosi, i a més a més estava estudiant harmonia i solfa per composar. Vaig pensar que ell potser hauria musicat aquesta última Cançó, i que com que no va poder ja li musicaria jo.

Fra Júpiter… per què es diu Júpiter?

L’eufonia ve una mica de Poblet. Allà són tots frares: a mi em va atendre el fra Borja, també hi havia el fra Rafael, el fra tal… “Fra” és bonic. Frare sona diferent, però “fra” pot ser com DJ Fra… mola, és com molt exòtic: efa-erra-a, quin idioma és? Li vaig posar Júpiter bàsicament  perquè sonés bé.

Ara ha fet quinze anys que vas publicar el teu primer disc. Quan mires l’obra feta, com et veus?

Em veig bé, feliçment fora de la indústria. Jo mai he fet el mateix, cada disc és diferent, i jugo a això. Des que vaig començar a treballar m’he embolicat amb tota classe de projectes, alguns d’ells encàrrecs, i així ha anat passant el temps. La meva coherència és ser molt incoherent. Hi ha gent que llaura carreres amb una fórmula i la va repetint amb petites variacions, però jo no. Jo no pretenc res ni tinc cap estratègia.