Quan els dies es comencen a allargar, els melòmans d’aquests verals comencen a estar pendents dels grans festivals a l’aire lliure que decoren el nostre paisatge vital. Una agenda que comença amb el Primavera Sound, que ocuparà el Fòrum barceloní entre el 30 de maig i el 2 de juny amb més de 160 artistes al cartell. Alberto Guijarro és un dels quatre codirectors del Primavera, que enguany celebra la seva edició número divuit i, per tant, assoleix la majoria d’edat.
Més enllà dels caps de cartell tipus Björk, The National o Arctic Monkeys, ¿quin altre gran vector destacaries pel que fa a la programació d’aquest any?
Continuem fent un esforç per tenir més música negra al festival: més hip-hop, més r&b, més neo soul… Creiem que val la pena, perquè per aquesta via atrapem un públic més jove. Des de fa tres anys notem que s’incorpora gent a la vintena, tot i que fem el festival en plena època d’exàmens i això és un problema per part d’aquest públic: ho vam notar a les xarxes socials quan vam anunciar el cartell d’aquest 2018, ha, ha, ha! Ara tenim el públic molt repartit pel que fa a l’edat: hi ha aproximadament un 33 per cent de gent de 18 a 25 anys, un 33 de 25 a 35, i un 33 de 35 cap amunt. Creiem que és un equilibri molt xulo.
La primera edició del festival, al Poble Espanyol, va convocar 7.000 persones. Sou al Fòrum des del 2005, i l’any passat vau registrar més de 200.000 assistències. Us acosteu al sostre de creixement?
Aquest any encara hem augmentat l’aforament amb unes 5.000 persones per dia, però sí, per les característiques de l’espai ens acostem al sostre. De fet, el 2012 vam començar a fer el Nos Primavera Sound a Porto precisament per desinflar una mica el de Barcelona. A nosaltres no ens motiva posar gent per posar gent. Ens preocupa més la comoditat, i fer una programació en la qual, al final, notem que hi ha dos festivals. Hi ha un segment de públic que es dedica sobretot als caps de cartell, i un altre que es mou per escenaris més petits per descobrir coses. I també estem provocant un tercer perfil, que hem potenciat des de l’any passat, que és el de la música electrònica.
Fent una mica de memòria, al Primavera hem vist concerts de música africana, flamenc, cançó catalana, música brasilera, experimental, contemporània… No són gèneres evidents per un gran festival.
És veritat que nosaltres vam partir d’una escena molt concreta, però de seguida vam entendre que no hi podíem quedar encasellats, que ens havíem d’obrir. I crec que el públic ens ha anat acompanyant, tot i que en algun moment vam ser criticats. Recordo que l’any que vam dur Wilco i Devendra Banhart al Poble Espanyol algú ens va dir que el festival feia “olor de vaca”, que allò era massa hippie, però al final tothom ha acabat escoltant aquests artistes. I també hi va haver qui va posar el crit al cel perquè dúiem Lluís Llach. Jo crec que els festivals han de tenir un punt de risc i de provocació. I, com et deia, el públic va responent. Això es nota sobretot amb les noves generacions. La gent jove escolta unes quantes cançons de pop-rock, unes quantes de hip-hop… Han trencat les barreres estilístiques, i també les temporals: a vegades escolten els Doors i encara que no sàpiguen ben bé de quina època són, els és igual i en gaudeixen.
Una mica més de la meitat dels assistents del Primavera són estrangers. Com us expliqueu aquest fet?
Creiem que hi ha dues raons. La primera és la programació. Hem notat que té molt prestigi internacional entre els mitjans de comunicació, els professionals del sector i els mateixos artistes. Una anècdota: aquest any portem Jane Birkin, i en una cua d’e-mail que se li va escapar a la seva oficina, vam llegir una conversa entre l’agent i el mànager dient: hem d’anar al Primavera perquè ens obrirà portes. La Jane Birkin! Per molts músics és important venir al festival. L’altra raó, evidentment, és Barcelona. Aquest no és un festival d’acampada on t’estàs tres dies sense sortir del recinte. Venir a un festival urbà a una ciutat amable, amb bon clima, amb possibilitat de fer passejos i visites, o anar a la platja, també forma part d’aquest èxit.
Quin impacte deixa el festival a la ciutat?
L’últim estudi que tenim és de fa un parell d’anys, i parla d’un impacte de més d’onze milions d’euros, calculant la mitja de despesa que fa cada assistent en allotjament, restauració, transport…
Segurament també hi ha un impacte no tangible. Em pregunto si iniciatives que heu anat prenent al llarg del temps con Primavera als Bars, Primavera als Barris, Primavera a Casa teva, concerts gratuïts i altres, van per aquí.
Mira, nosaltres vam començar a fer totes aquestes coses fora del recinte per sentir-nos part de l’escena de la ciutat. Per reforçar espais petits, per donar sortida als grups maqueteros, per donar suport a la feina que fan els centres culturals dels barris, per mostrar diferents punts de la ciutat i diferents maneres de gaudir la música… Això ens fa sentir abrigats i, al mateix temps, abrigar. Si vols, després podem desenvolupar un discurs social que està molt bé, però el primer impuls va ser aquest.
