— Quan entres a un bar pares atenció en la música que hi sona?
No. De fet, m’horroritza que hi hagi música als bars perquè la música a mi em demana que m’aturi a escoltar-la. I jo ara, estar aquí parlant amb tu i al mateix temps estar sentint això de fons (fa una ganyota), no puc. M’irrita molt sentir música.
— Que no escoltar-la.
— No, només m’irrita sentir-la. I especialment la música que està feta expressament per ser sentida.
— Per tant, tota aquesta música d’ambient que posem als sopars…
— Horrorosa. No poso mai música als sopars. I al cotxe, per exemple, soc incapaç d’escoltar-ne, perquè fa molt soroll.
— Ostres, el cotxe és el lloc on més n’escolto jo!
— No! Prohibit! Aniràs a l’infern!
— Per tant, per a tu l’acte d’escoltar música ha de ser exclusivament això, escoltar.
— Si, perquè entenc que la persona que ha fet aquella música l’ha fet amb la intenció que l’escoltin. A mi la música em demana que l’escolti i jo m’aturo a escoltar-la.
— Quin és el teu primer record relacionat amb la música?
— Al Liceu amb 6 anys anant a veure Norma. Els meus pares ens hi van portar a mi i a les meves germanes. Era una funció de tarda, un diumenge i cantava Montserrat Caballé. I recordo perfectament que vaig adormir-me.
— No et va captivar en absolut.
— No.
— Si t’imposen la música de petit a casa, és el camí més ràpid perquè la cosa no funcioni?
— Depèn. No m’atreviria a dir això. Cada persona és un món. El meu exemple porta a aquesta conclusió, però conec a molta gent a qui li van imposar de petit i està encantada. Quan jo tenia 11 anys i vaig dir “no vull tornar mai més al conservatori perquè això és un horror” no n’estava d’encantat. Però ara agraeixo que la meva mare m’hi portés amb 6 anys.
— Les teves germanes comparteixen la mateixa passió per la música que tu?
— És aquesta cosa que té la música, que han estat educades exactament igual que jo, però després cadascú fa el seu camí. En el meu cas la meva relació amb la música és de vida. És com un matrimoni.
— Has conegut algú a qui la música no li provoqui cap emoció?
— Aquesta persona no existeix. El que més odio són els impostors. Aquesta actitud de “no m’agrada la música”, és un posat. No existeix ningú a qui la música no l’interpel·li d’una manera o altra, amb més o menys intensitat.
— Escoltes música cada dia?
— Cada dia estudio música, que és diferent. La meva relació amb la música ara no és tant de “vaig a escoltar-la”, sinó que l’estudio. Per exemple, quan he de fer una conferència he d’estudiar perquè he d’estar explicant coses constantment a la gent. I hi ha gent que m’ha vingut a escoltar moltíssimes vegades i volen saber sempre alguna cosa nova. Per això necessito estar buscant i rebuscat una vegada i una altra.
— I tractant-se d’obres que ja coneixes, encara et sorprenen? Sempre hi trobes alguna cosa nova?
— Sempre. Sobretot a la gran música. Hi ha músiques que són infinites, insondables. Per exemple, Parsifal que aquests dies fan al Liceu. Aquesta obra és insondable.
— I llarga! 5 hores d’òpera.
— I llarga, cert.
— Com prepares algú que no ha anat mai a l’òpera per veure Parsifal?
— No pot. Jo recordo de petit anar a veure el Tristan (Tristany i Isolda) que també és una òpera llarguíssima i complicadíssima i sentir el meu pare dir-li a la meva mare “estem escarmentant la canalla”. I tenia tota la raó del món! Per anar a escoltar segons quin tipus de música necessites preparar-te, saber què vas a veure i per què ho vas a veure.
— Amb la música mainstream, pop, de consum ràpid, tot això no cal?
— Mira, ara estem preparant un programa per TV3 que es diu Això no és una cançó i és justament sobre la música pop.
— En vull saber més!
— És una classe de 15 alumnes, d’edats compreses entre els 20 i els 25 anys i tots son musics fantàstics. Un toca el piano, l’altre el violoncel, un ve del hip hop, l’altre del heavy, l’altre del clàssic i no vol sentir a parlar de res més, també hi ha un cantant d’òpera. Tots venen de llocs diversos de la música, però tots són molt bons músics. I agafem una cançó icònica del pop, del rock o del soul i la deslloriguem tota. I hi ha cançons que donen per explicar moltes coses.
— Com quina?
— Per exemple Respect d’Aretha Franklin. Més enllà de la música en si mateixa, que també l’expliquem i la deslloriguem hi ha tota una història de l’Aretha Franklin com a dona, negra, que reclama els seus drets. La música sempre és música.
— Què vols dir?
— Doncs que tu pots anar a veure Parsifal i un do està escrit exactament al mateix lloc que on està escrit el do del Viva La Vida de Coldplay. Per tant, des d’aquest punt de vista, tot és música. Després hi ha músiques que són més o menys complexes tècnicament, però el final del camí és: Aquesta música a tu què et diu? Aquesta música en què et transforma? Aquesta música com t’interpel·la? Com et farà millor? Viva La Vida són només quatre acords, molt simple.
— I s’ha convertit en tot un himne! Quina altra cançó feu?
— Ja no te’n dic cap més perquè no sé si ho puc dir.
— Per què a la vida els silencis incomoden tant i a la música són tan importants?
— Perquè quan tu estudies les notes també estudies els seus equivalents al silenci. El Daniel Baremboim diu una cosa molt bonica: que les dues notes més importants d’un concert sempre són el silenci abans de començar i el silenci després d’acabar. I hi estic bastant d’acord, perquè el silenci forma part de la música.
— Quina òpera té els silencis més bonics?
— Jo crec que escoltar el silenci és escoltar Mahler. O Bruckner. És la consumació total de la música.
— Quan el teu pare va morir d’Alzheimer, quan ho va fer per segona vegada perquè dius que la primera va ser quan el van diagnosticar, expliques que es va convertir en el Bolero de Ravel. Per què?
— Em passa amb totes les coses de la vida, que tot té una explicació musical. Quan em va trucar la meva dona i em va dir: “vine que s’està morint” recordo estar al replà de casa, abans d’entrar al pis i sentir la cadència de la seva respiració. Perquè hi ha un moment en què el cos es rebel·la, no vol morir, s’aferra a la vida. I escoltava aquella cadència (entona el Bolero de Ravel), cada vegada més fort. Cada vegada s’estava morint més i cada vegada era més fort. I el meu pare va morir en el col·lapse del fortissimo del Bolero de Ravel. I després el silenci màxim. I això em passa amb tot.
— Al teu pare li agradava el Bolero de Ravel?
— El meu pare no era un home musical. La mare era la que tenia la fal·lera i escoltava òpera a la ràdio, i volia tocar i cantar, però no en va tenir l’oportunitat.
— Hi ha una cançó per a la teva mare també?
— Si, però potser no li agradarà que ho digui.
— En aquell dol per la mort del pare vas escriure un llibre preciós L’amor et farà immortal (Ara Llibres) on parles del dolor i la pèrdua viatjant al passat repassant grans mites de la música. Et va ajudar?
— Va ser una mica com quan a l’Amy Winehouse li preguntaven: “I tu per què no fas més cançons?” i ella deia “jo és que només sé fer cançons de les coses que em passen”. Doncs a mi em passa el mateix. Quan escric o faig una cosa ha de ser perquè m’interpel·la personalment. A mi el futur no m’interessa per a res. Jo sempre he volgut anar al passat. Jo aniria a veure Beethoven, jo aniria a parlar amb Freddie Mercury, jo aniria a escoltar Schubert tocar el piano.
— Què li diries a Freddie Mercury si poguessis parlar-hi?
— Li donaria les gràcies. Li demanaria si faig la feina ben feta. La meva il·lusió és morir-me i que quan això passi em pugui trobar les persones a les qui he dedicat la vida i que em diguin: “hòstia Ramon, no ho vas fer malament”.
— Has anat a veure Queen sense Freddie Mercury cantant?
— He anat a veure Queen amb Freddie Mercury cantant! Al Miniestadi, l’any 1986. Jo acabava de conèixer la que després seria la meva dona i recordo que tenia els àlbums A Day at the Races i A Night at the Opera i vaig quedar fascinat.
— Quina cançó de Queen t’emociona?
— És complicat, però potser et diria Bohemian Rapsody. El primer dia que la vaig escoltar no vaig entendre res. I em vaig posar a estudiar-la per intentar esbrinar de què anava tot allò. I com que Freddie Mercury era molt bon músic hi ha algunes coses que s’expliquen amb la lletra, però la majoria de coses d’aquesta cançó s’expliquen en la música. I això m’emociona.
— És veritat que tens la foto de Beethoven a la tauleta de nit?
— Sí. Beethoven és com el meu Déu. Berlioz deia que tothom ha de tenir el dret d’escollir els seus deus, que ningú te’ls ha d’imposar. Explicava que n’havies de tenir quatre perquè les taules tenen quatre potes. I quan vaig començar a fer la llista dels meus quatre deus, vaig veure que només em sortia Beethoven així que la meva taula té només una pota molt gruixuda.
— Has pensat en quina música vols que soni el dia del teu funeral?
— No vull que hi hagi música.
— Trobes que als funerals no hi ha d’haver música?
— Potser sí, però això és molt personal. M’agradaria que em passés com a Verdi, que al seu testament va deixar escrit que no volia música, només un Ave Maria. Però en el seu cas va ser inevitable perquè quan el fèretre passava pels carrers de Milà la gent es va posar a cantar el Va, pensiero (Nabucco). Si a mi em deixen escollir, diré que no vull que posin música.
— La música cura?
— La música ho fa tot. Cura, posa malalt, t’enamora, t’enfada… Té el poder de fer qualsevol cosa. Potser no té el poder de curar, però té el poder de fer creure que et cures. Com que la música té aquesta relació tan personal amb la gent, si tu estàs malalta, normalment et posaràs música trista.
— Ens flagel·lem?
— És perquè necessites que algú t’escolti. L’única persona que sempre t’escoltarà és la música.
— Com si fos el teu amic?
— Exacte. La música és l’únic amic que sempre et serà fidel, sempre estarà al teu costat. Al quart dia d’estar malament si truques a un amic o amiga al final dirà: “ja està la Cris trucant altra vegada per explicar-me les seves desgràcies”. La música sempre t’escoltarà. Quan estàs trist no ets tu que esculls la música que vols escoltar. És la música que t’escull a tu, la que t’escolta.
— Quina música et poses quan estàs trist?
— Els últims quartets de Beethoven, tenen una profunditat d’ànima molt especial. I m’ajuden a pensar molt i em reconforten.
— És veritat que no t’enfades mai?
— És veritat, no m’enfado mai. Perquè una vegada em vaig enfadar molt amb una persona i no s’ho mereixia. Ni ell ni jo. I vaig decidir que no m’enfadaria mai més amb ningú. I si algú em fa alguna malifeta penso, doncs ja està.
— Però deu haver-hi coses que treguin de polleguera, que et molestin.
— Sí, però ja no m’irriten, no m’exalten. No paga la pena.
— Quin viatge t’ha marcat la vida?
— Hi ha un viatge que faig cada any. Vaig a Viena a la tomba de Beethoven i després vaig a Londres a veure els Gira-sols de Van Gogh a la National Gallery.
— Cada any?
— Sí, és la meva teràpia. Vaig al cementiri central de Viena, al racó dels compositors on estan tots: Strauss, Schubert —al costat de Beethoven perquè era la seva il·lusió—, el monument a Mozart perquè ningú sap on està enterrat i llavors m’assec allà i xerrem. I amb els Gira-sols el mateix. Hi vaig al capvespre quan els turistes ja estan cansats de voltar i el museu es buida. I al meu banc de davant del quadre m’assec i li explico què li vaig dir el dia abans al Ludwig (Beethoven).
— Hi vas sol o acompanyat?
— Sol, acompanyat no podria.
— Com has viscut el fenomen Ramon Gener? T’agrada?
— M’ha arribat a agradar molt i això és molt perillós.
— Perquè enganxa?
— Existeix el perill que en algun moment et pensis que ets millor que els altres. I no.
— Com neix això teu amb el José Corbacho?
— Neix en un acte privat. Ell té una productora que en fa molts i n’hi vaig presentar-ne un al Tívoli i el Corbacho em va veure i va dir: “hem de fer alguna cosa junts”. I vam començar a escriure. Primer era un espectacle només amb mi, però després el vam fer per als dos i va néixer Love, Love, Love a més d’una amistat que m’estimo molt.
— Demà [10 de juny] esteu al Tívoli. Per què feu només una funció?
— Perquè tenim unes agendes i uns calendaris horrorosos i costa molt quadrar-la amb ell, amb mi, amb la banda. Reunir tothom és un drama. Em fa molt feliç aquest espectacle perquè anem a passar una bona estona, a riure, a escoltar molta música que potser és un tros de la banda sonora de la teva vida…
— Com t’agrada prendre’t el Cola Cao?
— Amb grumolls (m’ho diu quan acaba d’escurar el got). De petit ja ho feia així i ara també.
