Liana Grieg és cofundadora del Club Juno, el ja conegut espai per a dones dissenyat per ajudar el benestar personal com en el desenvolupament professional de les seves sòcies. Ens trobem a la seu del carrer Aribau, a l’espai anomenat Clubhouse, el de major atmosfera novaiorquina de tota aquesta gran farinera restaurada. Els centres d’illa tenen, a banda de la possibilitat de ser enjardinats, la possibilitat d’acollir espais de refugi com aquest que, d’entrada, poden semblar banals, superflus, un luxe, però que un cop dins hi descobreixes la necessitat. A banda que tampoc cal viure de necessitats: la idea obeeix més aviat a un majúscul, sonor i descarat “Why not?”.
— Sigues sincera: vivies a Nova York i te’n vas fartar?
— No. Després de créixer professionalment en el sector de les finances i dels mercats emergents, especialitzada a connectar persones i inversors, vaig fer un màster a Barcelona mentre Natalie Batlle, una altra cofundadora (també americana), va establir-se a Barcelona per a derivar la seva feina de Relacions Públiques a l’àmbit de les startups. Per tant, no: no ens vam cremar de Nova York, ni d’Amèrica. No hi ha trencament. El que fem és portar l’esperit de Nova York a dins i empaquetar-lo per a desenvolupar-lo en un altre lloc, en aquest cas una meravellosa ciutat com Barcelona, per a desenvolupar-lo.
— Això vol dir que és una rèplica?
— No, parlo de l’esperit. No del projecte concret. A Nova York ara mateix no hi podria haver un edifici tan gran, i tan cèntric, dedicat a això: pot haver-hi llocs petits, i més inestables, amb més canvi constant de membres. En canvi, el nostre projecte és genuïnament barceloní, amb una missió i un gran equip, tot i que impregnat d’una actitud i un estil de vida que ve de fora. I ens vam adonar d’una cosa: en una ciutat com Barcelona, si no crees tu mateixa el teu projecte, no el tindràs.
— Do it yourself.
— I aquí el tenim. Ara som més de 500 sòcies, encara que Juno ha vingut per fer créixer dones i també homes. Tenim una agenda farcida d’activitats, tant les dirigides a sòcies com les que consisteixen en esdeveniments més oberts. Abans només n’hi havia un tipus, dones que tenien accés a totes les activitats en exclusiva. Ara tenim un vessant també més “social”, per a dones que no poden aprofitar tant les múltiples activitats que fem, però que, en canvi, sí que volen fer comunitat i networking. Hem creat una tipologia d’associada adaptada a aquest perfil. I ara som l’espai més gran de tot l’estat espanyol dedicat a aquests serveis per a dones.
— L’activitat és diària, doncs?
— El sentit de fer tot un edifici és que l’activitat sigui diària i constant, sí. Vam voler fer-ho gran i bé. El problema va ser precisament que moltes dones no coneixen la quantitat d’activitats que promovem. I nosaltres tampoc les coneixeríem bé a elles, si no fos per l’espai! Tinc una alumna de ioga, amb qui sempre parlàvem després de la classe. Doncs fa poc em vaig assabentar que és una de les cirurgianes més importants del país, la doctora Constanza Ballesta! Juno serveix, per tant, per conèixer. Per tenir l’oportunitat de connectar gent que tenen inquietuds similars.
— Ser en un lloc és important.
— Exacte. Pertànyer a una casa, a una comunitat. Ara t’ho dic des de la perspectiva d’expat: els cercles que trobes a Barcelona són molt professionals, molt de sector, i això fa que costi trobar gent que simplement “hi sigui”. Ser-hi, un lloc on estar i on créixer. Això és el que som.
— I això és el que trobes a Nova York? No ho crec.
— Mira: quan jo vaig a Maine, és perquè vull respirar. En canvi, quan vaig a Nova York és per a endollar-me electricitat i fer coses sense parar. Nosaltres estem traslladant aquí aquesta energia, la del no parar, i això fa que ens ajudem molt entre nosaltres. Parlem d’igualtat de salaris, de conciliació, tenim un espai little Juno que és un servei de guarderia… Volem que les dones tinguin temps per fer les coses que volen fer!
— El Cercle del Liceu ja fa temps que admet l’entrada de dones. Per què ja no hi ha clubs exclusivament masculins, com Juno però a l’inrevés?
— Nosaltres admetem homes com a convidats o acompanyants, i a més els homes han aportat molt en la creació de Juno. Tenim, a més, molts ponents masculins convidats. Simplement, volem que el protagonisme sigui per a la dona, però res més.
— El que et deia: i els clubs on el protagonisme sigui per a l’home?
— Ah, en això feu el que vulgueu. Evidentment. No sé si us fa falta, el que sí que sé és que a nosaltres sí. Ens hem de donar molt de suport mutu, multipliquem energies, creem debats, provem de crear un equilibri entre feina i vida per a les dones és ara totalment necessari. No entenem la diferència de gènere com una competició, sinó com una col·laboració. I entre nosaltres, evidentment, també col·laborem.
— Quin és el teu balanç d’aquest primer any?
— Espectacular. L’espai físic existeix, i és un imant per a dones inquietes. Hem aconseguit una varietat d’activitats de 360 graus, i hem tocat 500 vides (500 sòcies) i tots els que venen que no són socis. Volem anar més enllà, és clar, però amb temps, i desenvolupar la idea de sòcies i partners. Oferir més varietat de condicions per a acostar-se a nosaltres.
— Barcelona és una ciutat tancada?
— De les més obertes que conec. Amb Barcelona hi tenim, primer, un vincle. Una història. Després, resulta que està plena de talent femení (i com que no surt gaire a la llum, aquest espai fa que aflori). En tercer lloc, és una ciutat de progrés, de tecnologia, i amb una sensibilitat especial per al moviment feminista. I per últim és una ciutat que inspira, és cosmopolita, hi hem comptat més de cent clubs o associacions de dones professionals actives! Barcelona és un excel·lent pont entre l’esperit local i l’interès internacional.
— “Juno”?
— És una deessa romana, que acompanya les dones en els moments importants de la seva vida. Un pilar per a la dona.
— Què valores de Barcelona que no es trobi a Nova York?
— Jo en dic la qualitat de vida. Gaudir del lloc on vius, tenir més equilibri entre feina i vida pròpia. A Nova York dones molt, però no ho acabes gaudint. La ciutat no et respon tant. En canvi, Barcelona és molt més generosa en aquest sentit. I de provinciana no en té res. Si ho fos, nosaltres no estaríem aquí.
— I ara, a créixer?
— Exacte. Més esdeveniments, més ponents, més contingut, però amb un accés més flexible com a sòcia. Pensem organitzar brunchs alguns dissabtes del mes. El 95% del nostre creixement fins ara ha estat orgànic, sense posar ni un sol anunci! Boca-orella, referències, sòcies que porten sòcies. El que ens cal és escoltar les sòcies, no parar d’escoltar-les: d’elles aprenem molt.
— Més reptes?
— Volem que vingui Michelle Obama.
— Com?
— Estic segura que vindrà a veure’ns Michelle Obama.
