Jordi Cambra Tenis Barcelona
Jordi Cambra, president del Reial Club de Tenis Barcelona (RCTB). ©Carolina Santos
L'ENTREVISTA

Jordi Cambra: “El tennis ha canviat la meva vida”

L’empresari i president del Tenis Barcelona assegura que el club ha d’estar per sobre de les tendències polítiques i religioses i que és un lloc de trobada entre el món públic i privat

Jordi Cambra és director-fundador de Dental Barcelona Cambra Clínic i president del Reial Club de Tenis de Barcelona, que aquesta setmana celebra la 71a  edició del torneig Barcelona Open Banc Sabadell – Trofeu Conde de Godó. La seva és una família de metges i ell va decidir especialitzar-se en Odonto-Estomatologia. Es va casar al club de la seva infància i va marxar a viure als Estats Units gràcies a un crèdit que li va donar el banquer Pedro Fontana. Es va endeutar per crear la seva clínica. Amb 34 anys va ser president de la societat espanyola de periodòncia. Estar al lloc oportú en el moment oportú és una bona jugada que l’ha acompanyat al llarg de la vida.

Potser recorden aquell breu instant de la pel·lícula Match Point de Woody Allen on el món s’atura un segon: “Aquell que va dir que més val tenir sort que talent, coneixia l’essència de la vida. La gent té por a reconèixer que gran part de la vida depèn de la sort. Ens fa por pensar quantes coses s’escapen del nostre control. En un partit hi ha moments en què la pilota colpeja la punta de la xarxa i durant una fracció de segon pot continuar endavant o caure enrere. Amb una mica de sort va endavant i guanyes. O no, i perds”.

— Va estudiar Medicina-Cirurgia.

— Ho vaig decidir amb 14 anys. El meu avi, el meu pare i el meu oncle eren metges i pensava que així podia ajudar les persones a estar més sanes i ser més felices. Em va marcar molt un llibre que es diu Una chabola en Bilbao de José Luis Martin Vigil. Per vocació familiar.

— Es va especialitzar en Odonto-Estomatologia.

— Quan estudiava anava amb un amic metge de la família a veure malalts de càncer. Molts morien i això m’afectava molt. El Jaume Llena que era estomatòleg i soci del Tennis Barcelona em va proposar treballar a la seva clínica. Vaig fer un gir total i vaig estudiar Estomatologia.

— El seu pare era radiòleg.

— A casa em van renyar una mica i em van dir que era una llàstima, però el meu pare em va donar suport perquè ja veia que la radiologia no m’agradava. Llena em va parlar de Periodòncia (prevenció, diagnòstic i tractament de malalties dentals) que era una especialitat nova sobre genives que encara no existia a Espanya.

— El somni nord-americà?

— Vaig fer un màster i un postgrau a Los Ángeles (Califòrnia) dels anys 80. Sense mòbil. No hi havia beques de salut, però vaig buscar finançament pel meu compte. Volia tenir la llibertat de pagar-m’ho jo mateix.

— El banquer Pedro Fontana li va donar un crèdit.

— Sempre li estaré agraït. Vaig prendre també la decisió encertada i atrevida de casar-me amb la meva dona. Tal dia farà 44 anys. Em vaig casar a la pista 1 del Tennis Barcelona després de convèncer al gerent i al cap del restaurant. L’endemà vam marxar als Estats Units.

“Vaig guanyar-me la llibertat de pagar-me la formació a Los Ángeles (Califòrnia) a principis dels 80”

— Marxar per tornar.

— L’any 1982 vaig tornar amb el títol d’especialista en periodòncia i el màster en educació mèdica. Vaig començar a col·laborar amb diferents clíniques i un any després ja vaig inaugurar la meva clínica dental.

— Era l’hora d’emprendre.

— Ens vam fer molt amics amb el Doctor Echevarría, ell era molt acadèmic i jo estava més orientat a la clínica. Treballava tres dies a Bilbao en periodòncia i rebia clients de tot arreu perquè no hi havia cap altre especialista. Els començaments van ser durs.

Jordi Cambra.

— Per què?

— La primera pregunta que em feien era si el Doctor Cambra era el meu pare o jo. Em devien veure cara de nen, sempre he sigut molt atrevit. Em vaig endeutar molt i vaig buscar socis que invertissin en la primera clínica al Passeig de la Bonanova de Barcelona.

“Em vaig endeutar molt i vaig buscar socis que invertissin en la primera clínica al Passeig de la Bonanova de Barcelona”

— El deute va durar poc.

— Els hi vaig tornar els diners amb interessos i rendiments al cap de dos o tres anys. S’ha de creure en un mateix i el tennis també em va ajudar molt als Estats Units.

— D’on li ve la passió pel tennis?

— El meu germà [Sixte Cambra] i jo juguem a tennis des de molt petits. Va ser per decisió dels nostres pares. Estàvem a l’equip júnior i Sub21 i vam jugar localment. Vaig ser número 14 d’Espanya i campió d’estudiants universitaris a Europa. Jugar a tennis t’obre moltes portes.

— Quina mena de portes?

— Vaig conèixer molts professors d’universitat i he fet molts amics gràcies a aquest esport. També vaig conèixer un assessor de clíniques que va ser clau a la meva vida. En sabia molt de genives, però no sabia com gestionar la meva empresa.

“Vaig tenir la intuïció de preocupar-me per la gestió del negoci més enllà de ser un especialista en genives”

— Ser un especialista no és el mateix que gestionar un negoci.

— Per això vaig tenir la intuïció que m’havia de preocupar per la gestió del negoci. L’assessor em costava una fortuna —gairebé el lloguer de l’època— i el meu pare em va dir que si estava boig, però vaig fer-li un vot de confiança.

Jordi Cambra

— Un vot de confiança.

— Vam col·laborar durant 15 anys i va assessorar moltes clíniques a Espanya. Els programes informàtics actuals de totes les clíniques estan inspirats en una màquina petita seva que dividia els actes: pròtesis, cirurgia, ortodòncia, implants… Cada acte ha de tenir temps, valor i codi.

— El que gastes, el que trigues i el que cobres.

— I si vols també el que delegues. L’odontologia a Espanya abans era de feus: dentistes bons i dentistes no bons. Hi havia una etiqueta americana i molt classisme. Jo era soci de l’International College de Dentists que és on es tallava tot el bacallà.

— Classisme superat?

— La nostra gestió va millorar molt, es van canviar criteris com la no supervisió d’un higienista dental, fer seguiment del pacient o posar un cafè i diaris a la sala d’espera. A mi em preocupava molt que el pacient tingués una experiència agradable i per això, s’havia de ser puntual, comunicar bé i millorar la gestió.

— El pacient al centre.

— Aquesta ha sigut la meva prioritat. Vaig fer un manual de gestió i vaig crear una associació de clíniques dentals per compartir coneixement. Quan era president de la societat espanyola de periodòncia vam fer diferents campanyes per reivindicar la divulgació d’higiene bucal.

“Prioritzar el rendiment econòmic dins el món de la sanitat és molt perillós”

— Quin balanç fa de 40 anys de negoci?

— Prioritzar el rendiment econòmic dins el món de la sanitat és molt perillós. He pogut introduir a Espanya moltes coses que no existien perquè he estat en el lloc oportú en el moment oportú.

— Per exemple?

— Cirurgia periodontal, les fotografies amb mirall, els implants, l’escureta en comptes d’ultrasons per fer raspats i eliminar el carrall de les dents… Tot això ho vaig portar dels Estats Units. Vam fer la primera associació d’higienistes dentals i vam crear la primera generació de periodoncistes a Espanya. Érem sobretot pioners en la manera de fer.

Víctor Costa i Jordi Cambra, durant l’entrevista a la seu del club barceloní. ©Carolina Santos

— Fa més de 40 anys que és membre del Tenis Barcelona.

— El tennis és una eina formativa molt bona perquè té unes característiques úniques. T’ensenya que a la vida estàs sol davant el perill. I té recompensa. Si entrenes molt, jugués bé i t’ho passes bé. El tennis és cos i cap. No has de defallir mai. El poder del cap és clau i t’ajuda a controlar els sentiments. No t’has d’enfadar, ni trencar cap raqueta.

 — Algun model?

— Rafa Nadal és el màxim model a seguir, es comporta bé fins i tot quan les coses li surten malament. El tennis és reconèixer que l’altre és millor que tu, donar-li la mà i felicitar-lo per la victòria. Demanar disculpes quan comets un error o tens un cop de sort. Analitzar el rival. És dels pocs esports on es pot jugar sense àrbitre perquè se’ns educa a no enganyar.

“El tennis és cos i cap, no has de defallir mai i t’ajuda a controlar els sentiments”

— Un joc noble.

— El tennis ha canviat la meva vida, no sé què hauria sigut sense aquest esport. Penso en el tennis, fins i tot en moments durs. Què has de fer? Lluitar.

— El Reial Club de Tenis de Barcelona celebra 125 anys. És difícil presidir aquest club?

— No ho sé, potser per a mi no és tan difícil perquè conec el club des de ben petit. Conec els seus valors i la seva història i tinc molt clar què hauria de ser el Tenis Barcelona. Cal definir el concepte, els valors i els objectius per després aplicar-ho en la gestió. Això és el més difícil.

— Lideratge presidencialista o compartit?

— T’has d’envoltar d’un bon equip executiu. He intentat no tenir una junta presidencialista, tot i que a vegades has de prendre decisions que no són fàcils i ho has de fer sol com a president. Vam fer un gran fitxatge amb la Rosa Maria Cruells i el seu equip per l’eficiència i la proximitat.

— Algun moment de Match Point?

— Vam passar moments difícils durant la pandèmia i un Open Banc Sabadell on va ploure com mai i la gent es va enfadar. La tensió és el més complicat de gestionar. Els moments bons i dolents depenen de cada persona, jo personalment funciono bé en un entorn amable, agradable i educat. Es pot discrepar de tot, però amb arguments.

“La tensió és el més complicat de gestionar. Els moments bons i dolents depenen de cada persona. Es pot discrepar de tot, però amb arguments”

— Discrepància argumentada?

— La discrepància és sana i forma part del meu càrrec, però ha de ser des del respecte i l’educació. Hem viscut situacions delicades i hem pres decisions que a vegades no agraden a tothom. També hem fomentat molt la relació amb altres clubs de tennis en el que denominem G12. Les presidències dels clubs són càrrecs de plena satisfacció, però n’hi ha alguns que porten millor que altres el cos a cos amb la discrepància.

— El Tenis Barcelona i l’Open Banc Sabadell competeixen a escala mundial contra multinacionals per ser el millor dels 500.

— No hi ha gaires tornejos que siguin propietat i es facin en el mateix club. Hi ha Montecarlo amb el Principat o Queen’s que lloga la gestió a una empresa independent. Nosaltres som una rara avis perquè tenim la propietat i gestionem el torneig. Part de l’encant és que es fa a les nostres instal·lacions i els voluntaris són els socis i els seus fills.

— Quin és el drive de l’èxit?

— L’èxit del club és la història de tots els seus presidents, els seus equips i la seva manera de fer les coses. Els valors són la diversitat, el respecte, l’elegància, el rigor i la cerca de l’excel·lència en el comportament, l’esport i la solvència econòmica que ens dona una estabilitat envejada per la gran majoria de clubs. El torneig també ajuda, òbviament.

“El club és autosuficient sense comptar els ingressos extres del torneig”

— Com és el model de negoci del club i del torneig?

— El club és autosuficient sense comptar els ingressos extres del torneig. Aquest va ser un dels eixos del mandat d’aquesta junta. Volíem que el club fos sostenible més enllà del resultat de l’Open. També hem fet una aposta clara per la Fundació Tennis Barcelona, on ensenyem a jugar a tennis, per la sostenibilitat amb un pla d’energia elèctrica i hídrica, la innovació i la digitalització… Són tradicions que estan al dia amb modernitat i gestió adequada.

— Tradicions modernes.

— Hem de trobar un sistema que tingui inèrcia per funcionar, sigui quina sigui la junta. El club és un transatlàntic que ha de tirar endavant més enllà del segell de cada junta. Els valors són els que són.

— Aquí també s’hi fan negocis?

— És un lloc de trobada i un joc de contactes i amics, però no diria que s’hi fan negocis. El tennis m’ha obert moltes portes i hi ha moltes parelles que s’han conegut al club. Aquí passen coses. Hi ha gent que ve a jugar a tennis, a fer un cafè, a trobar amics, a jugar al dominó o dinar amb un client…

“Portem el nom de la ciutat que és important per a la promoció internacional i som un actiu de la societat civil. No podem defraudar”

— Per què el Tenis Barcelona és important per a la ciutat?

— La societat necessita models de referència i nosaltres volem ser-ne un. Som el Tenis Barcelona i la gent ens mira per la nostra història. No podem defraudar. Portem el nom de la ciutat que és important per a la promoció internacional i som un actiu de la societat civil. Som una de les entitats més destacades de Barcelona.

— Com veu Barcelona?

— La veig bé, amb ganes de fer coses i reptes per endavant. La Fira de Barcelona té grans congressos, també hi ha l’America’s Cup, la Fórmula 1, la reforma del Camp Nou… És una societat que es mou perquè la seva gent també es mou, sigui quin sigui el partit que governa. Només falta una mica més de sintonia publicoprivada.

— Com li sona la melodia publicoprivada?

— Va tenir una època una mica més difícil, però ha anat cap a millor. Tothom pot aprendre dels seus errors. Hem tingut suport de tots els Ajuntaments, tot i que amb ambicions diferents. Cada Ajuntament té les seves prioritats en funció de la tendència política, però cap ens ha deixat de costat. Cap.

“Com a club de tennis hem d’estar per sobre de les tendències polítiques i religioses. Som un cas i un lloc de trobada entre el món públic i privat. Estem obligats a entendre’ns, sigui quin sigui el govern”

— Cap?

— La Generalitat ha fet un pas endavant per col·laborar encara més amb nosaltres. Com a club de tennis hem d’estar per sobre de les tendències polítiques i religioses. Ens entenem amb tothom i fem accions positives per a tota la societat. Som un cas i un lloc de trobada entre el món públic i privat. Estem obligats a entendre’ns, sigui quin sigui el govern.

Jordi Cambra Tenis Barcelona

— Rep la visita de molts polítics.

— El meu càrrec em permet conèixer persones que no hauria conegut. Els polítics tenen mala premsa, però tots els que he conegut són persones correctes, educades i que busquen el millor per a la població. Alguns amb més encert o menys. Qui ho ha fet malament no ha sigut per mala fe. Cadascú té els seus principis i la societat avança col·laborant. S’ha d’aprendre dels altres.

— La seva visió a llarg termini sobre el Tenis Barcelona?

— Instal·lacions impecables i actualitzades, que el club sigui atractiu, un entorn simpàtic, acollidor, relaxant, bonic, net, ordenat i on es treballi el sentit de pertinença i es practiqui l’esport. Que sigui un referent de la ciutat i que creixi perquè segurament ens faltarà lloc per a l’escola del tennis i la competició. Hem de ser un club sostenible econòmicament i tenir molt clar què volem.

“Els polítics tenen mala premsa, però tots els que he conegut són persones correctes, educades i que busquen el millor per a la població. Alguns amb més encert o menys. Qui ho ha fet malament no ha sigut per mala fe”

— I què volen?

— Un club excel·lent requereix uns ingressos i unes condicions acceptables. El nostre volum principal són les quotes dels socis i els patrocinis. Volem ajudar els socis perquè estiguin més sans i siguin més feliços. El Tennis Barcelona ha de ser un referent per a la ciutat, solidari amb la gent que no hi pot accedir i que el tennis sigui una eina educativa. M’agradaria que els meus tataranets siguin socis. Tant de bo els ajudi tant com m’ha ajudat a mi. No contemplo estar a Barcelona i no venir al club.


SET DE VIDA

  1.  Referent: L’avi Pepe. Honest, treballador, fidel a la família, educat, elegant i bona persona.
  2. Llibre: Els Pilars de la Terra i qualsevol llibre de Ken Follet.
  3. Pel·lícula: Endevina qui ve a sopar, de Stanley Kramer.
  4. Cançó: Stones, de Neil Diamond.
  5. Racó preferit: Sa Tuna (Begur)
  6. Lema: La satisfacció de les coses ben fetes és superior a l’esforç d’aconseguir-les
  7. Somni: Que la meva família siguin bones persones i felices