Establint un diàleg directe amb el Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, la mostra Els Camins de l’Abstracció (1957 – 1978) conté més de setanta obres que reflecteixen les diferents formes de l’art abstracte al llarg de la segona meitat del segle XX. L’exposició repassa els elements característics de l’informalisme, l’expressionisme abstracte, l’abstracció lírica i gestual, l’abstracció geomètrica, l’art cinètic i la pintura de camps de color.
La pintura abstracta neix amb aquest nom en 1945 com una resposta formal als cànons figuratius establerts fins llavors. Aspectes com el dolor, la passió, la solitud, l’angoixa, etc. troben noves formes d’expressió que intenten trencar amb tota vinculació amb el passat. Les greus conseqüències de la Segona Guerra Mundial presenten un problema entorn de la representació de la figura i en concret de la figura humana després del descobriment dels horrors perpetrats en els camps de concentració al llarg de tota Europa. Les imatges de cossos amuntegats, filmats, els uns amb els altres, el relat del maltractament a la figura i la des-humanització de l’home, empenyen a la idea que ja s’ha expressat tot entorn al cos, que ja res pot impactar igual que aquestes imatges, que no hi ha res més a dir o és impossible dir-ho amb els mitjans existents fins al moment.
Al mateix temps, la necessitat de promocionar un art pròpiament americà i diferent, un corrent modern i nou de pensar i entendre l’art, empeny a fer costat a artistes com Pollock i Rothko per a convertir-los en un motor econòmic nacional.
Si bé la primera noció d’art abstracte s’atribueix al crític i historiador Alfred Barr (fundador i primer director del MoMA), quan, en ple crack de 1929, es refereix a les geometries de Kandinsky com el cim de l’evolució del fauvisme de Matisse i el resultat d’algunes de les teories sobre el color i la composició indicades per Gauguin, avui sabem de l’existència de les obres d’Hilma af Klint (1821 – 1944), l’autèntica pionera de l’art abstracte al voltant de 1906. Malgrat tot, no serà, fins a gairebé dues dècades després, quan comenci la popularitat dels seus artistes més rellevants.
Corrents de pensament posterior i la crítica d’art en clau psicoanalítica diran que el camí que emprèn tot pintor, porta irremeiablement a l’abstracció. Aquesta idea es basa en la teoria de la llibertat vinculada al llenç en blanc i la certesa de les infinites possibilitats que se li obren a l’artista enfront d’aquesta “finestra” que, a diferència de l’espai físic que ocupa l’escultura i el seu recorregut limitat, contempla infinits camins per a explorar mitjançant l’experimentació i el treball opac i hermètic de l’inconscient.
A Espanya, els antecedents provenen de l’Escola d’Altamira a Santillana del Mar (Cantàbria), fundada en 1948 amb la intenció de recuperar les avantguardes artístiques en plena postguerra i, gairebé al mateix temps, a Barcelona, neix el grup Dau al Set, amb Antoni Tàpies, Joan Brossa, Arnau Puig, Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats. L’informalisme dels anys 50 en mans de Tàpies i la creació, en 1957, del grup El Paso i l’Equipo 57.
L’exposició se centra en l’origen i en el paper crucial del Museu d’Art Abstracte Espanyol de Conca, inaugurat a les Cases Penjades i fundat per Fernando Zóbel en 1966, actualment en mans de la Fundació Juan March. Un peculiar museu, que el mateix Alfred Barr va definir com “el petit museu més bonic del món” i que va ser pioner en tots els sentits i un autèntic refugi de llibertat en l’època per als artistes nacionals i internacionals que van exposar. La mostra conté nombrós material original del museu com a fotografies, esbossos, dibuixos, cartes, llibres i notes de premsa.
El museu va tenir una retrospectiva en 1967 de la mà del crític Rafael Santos Torroella, el pintor Joan Hernández Pijoan i l’escultor Marcel Martí en el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya i Balears.
La Pedrera rememora aquest fet seguint l’esperit del Museu de Conca, exposant les obres perquè dialoguin entre elles. S’estableixen, doncs, relacions entre les obres d’Antoni Tàpies amb les de Jean Dubuffet, les de Manolo Millars amb les d’Alberto Burri, les d’Antonio Saura amb les d’Emilio Vedova, les d’Antonio Lorenzo amb les de Nicolas de Staël, les d’Eusebio Sampere amb les d’Alexander Calder o les d’Albert Ràfols-Casamada amb les de Mark Rothko.
Parlem del Dream Team de l’art abstracte. Noms com Elena Asins, Sara Grilo, José Guerrero, Eva Lootz, Manuel Millars, Pablo Palazuelo, Antonio Saura, Soledad Sevilla, Antoni Tàpies, Jordi Teixidor, Gustavo Torner, Fernando Zóbel i José María Yturralde, entre altres, o escultors com Jorge Oteiza, Eduardo Chillida i Martín Chirino. Un conjunt d’artistes excepcional que va rebutjar ser catalogat sota el prisma de l’expressionisme abstracte o qualsevol altra etiqueta.
Però la veritat és que hi havien marcats aspectes comuns entre tots ells com l’espiritualitat, l’expressió de sentiments purs, l’expressió profunda i pura de les emocions i la necessitat d’una sort d’escriptura automàtica en el seu procés de treball. Es treballava al marge de la raó i la consciència.
La mostra impressiona per l’espai. No imaginem un escenari millor per a acompanyar l’esperit transgressor i la inspiració de l’inconscient que la sala d’exposicions de LaPedrera.
Al visitant l’esglaia el descomunal Retrat de Brigitte Bardot (1959) d’Antonio Saura, en blanc i negre i grisos, sobre fons blanc, amb empastaments d’acrílic sobre oli i uns traços precisos, incisius, que deixen rastres simètrics fruit del pas violent de la paleta. Saura va ser un mestre de la pintura del gest.
Dins de l’informalisme català, crida l’atenció Blau Profund (1959) de Ràfols-Casamada, juga d’una manera magistral amb el color per a donar profunditat a la peça. Un turquesa sobre blava marí i un rectangle blanc en el marge inferior dret ens susciten solitud, desolació, tristesa…
Gran Barroc (1959) de Modest Cuixart destaca, també, en la mateixa sala, textura sobre un fons bordeus, dripping d’empastaments i una vertical que fundi amb ocre doten de violència i elegància l’obra.
Marró i Ocre (1959) de Tàpies, una massa d’empastament (argila o acrílic) comparteix protagonisme amb Taula Nu de Dubuffet, una figura beix que recorda a un elefant amb potes curtes sobre ocres.
El Número 148 (1959) de Luis Feito, ens dona mostres d’un magnífic treball amb la textura. Cotó cremat sobre un fons blanc en la part inferior d’una espècie de boira.
El treball amb diferents materials, a vegades residus, o material industrial que res té a veure amb la producció artística, marca una línia característica en alguns artistes. El material desviat del seu propòsit inicial, reimaginat, tret de context i usat per l’artista. En paraules de Dubuffet: “L’art ha de néixer del material. L’espiritualitat ha d’adoptar el llenguatge del material. Cada material té un llenguatge. No estem parlant de donar un llenguatge al material, ni de fer que el material serveixi a un llenguatge”.
Lucio Muñoz amb la seva Estructura Verda i Negra (1961), presenta fusta tallada sobre peces ocres que formen una construcció. En els racons, presenta una profunditat en color vermell sang. Sembla que hi ha una cosa orgànica a l’interior del llenç.
La manipulació de l’escultura metàl·lica en mans de Martín Chirino obre camins en la representació abans inimaginables.
En una altra sala, les formes geomètriques confronten l’existencialisme, l’informalisme i l’expressionisme abstracte amb colors purs, saturats i formes planes. Hi ha obres grupals de l’Equipo 57 en la línia del constructivisme.
L’abstracció òptica-cinètica, on el moviment és el concepte principal de les obres. Destaca l’obra d’Eusebio Sempere, que el visitant pot tocar per a fer que aquesta es mogui.
Els camps de color. Pollock i De Kooning, el gest i l’acció de pintar, l’experimentació amb el color, passa a ser l’única cosa rellevant i el procés mateix de pintar és fi i propòsit únic de l’obra. Rivalitzen un Rothko. Untitled (1969), vermell i taronja, amb Untitled No.5 (1964) d’Esteban Vicente, una obra marró i bordeus que destaca, i amb força, en el que conforma un veritable repte magnètic a la mirada.
L’exposició, organitzada per la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundació Juan March, i comissariada per Manuel Fontán del Junco, Sergi Plans i Marga Viza, té un caràcter itinerant distingit en cinc sèries que van des de Granada en 2022 fins al centre Meadows Museum SMU de Dallas, Texas (E.E.O.O.) en 2023. En tan especial enclavament a Barcelona, es podrà visitar fins al 15 de gener de 2023, en el que serà la nova programació d’exposicions de La Pedrera a càrrec de la seva directora Marta Lacambra. Fins a 2025, es preveu exposar a noms tan importants com Miquel Barceló, Jaume Plensa, Barbara Hepworth o Antonio López.
A més, compta amb una exposició expandida. Es tracta d’una sèrie de propostes culturals que intenta oferir noves mirades i també, establir diàlegs amb altres disciplines artístiques. L’exposició Abstracció a Catalunya (1948 – 1969): De Dau al Set als Salons de Maig, a la Biblioteca Nacional de Catalunya, així com esdeveniments en el Gran Teatre del Liceu, amb un recital de Pierre-Laurent Aimard, propostes en la Fundació Tàpies i en la Fundació Suñol, amb obres d’Elena Asins, Pablo Pazuelo i Fernando Zóbel al costat d’obres d’artistes de la seva col·lecció, Susana Solano i Josep Guinovart, convidant també a una selecció d’artistes per a dialogar directament amb elles i amb la biblioteca, la col·lecció i els espais del Museu d’Art Abstracte Espanyol. Els artistes actuals són Asunción Molins, Joana Moll, Antònia del Riu, Arnau Sala, Julia Spínola, Pep Vidal i Oriol Vilanova, en un projecte comissariat per Glòria Picazo. També s’organitzaran actes a Foto Colectania, La Filmoteca de Catalunya i ESMUC.
En definitiva, una exposició d’obligada visita per als amants de l’art en general i pels seguidors d’avantguardes degut a la qualitat de les obres que conté la mostra. Un lloc ideal per a gaudir de l’arquitectura de la nostra ciutat en tan excepcional edifici modernista i una garantia d’imatges suggeridores de gran qualitat, i de colors i formes vibrants, com només el millor art pot proporcionar a l’espectador.
