Escric des de casa. Des d’una cabana d’escassos trenta metres quadrats envoltada de murs de pedra seca. En solitud. Amb les Suites per a violoncel de Bach de fons. Feia temps que no les escoltava. Les he repescat a partir d’un dels poemes de la pila de llibres que m’ajuden a relligar les idees d’aquest text que tinc entre mans. Aquests dies d’hivern, gasius com un aljub, transcorren segons el manual: fred, pluja i, de tant en tant, vent. Disposo d’una estufa de llenya com a única font d’escalfor. I sort en tinc, perquè sense aquesta escalfor, que és llum, no sabria veure la bellesa dels ullastres.
L’estufa em resulta familiar. Els avis, al poble, tenien el mateix model. La tenien des de que van acabar la casa que ell mateix, l’avi, als anys seixanta va anar construint amb l’ajuda d’algun paleta els dies que no treballava a la mina. En aquella època Barcelona iniciava la consolidació d’un canvi de llum —i, per tant, també, de gamma de colors— que venia de lluny.
Aquesta consolidació va coincidir amb l’aparició de quotidianitats peculiars com, per exemple, la distribució del butà, que va suposar la democratització de l’escalfor a les llars. Una energia barata, a l’abast de les butxaques de renda més baixa, i duradora. Les estufes catalítiques van passar a formar part del mobiliari residencial, a conjunt amb el televisor de la saleta. I els carrers vivien l’escena que encara es pot veure en alguns pobles i barris, la del caramull de bombones endreçades per fileres, al temps que, vestit amb la clàssica granota, el butanero tocava el clàxon del camió sense reserves; una caricaturesca aproximació a l’Art Pop que, al mateix temps, havia esclatat a Londres i Nova York, víctima de l’expansió del moviment de masses aplicat al llenç.
El poeta Ponç Pons en fa una pinzellada al seu darrer llibre, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema, 2020), quan ens atansa a les sensacions que li va despertar el MOMA, probablement la catedral del moviment encapçalat per Warhol, Mel Ramos, Lichtenstein i companyia. Diu Pons, del MOMA, que és un centre de reanimació neuronal, i ho remata traslladant-nos a l’inici de l’esperit consumista, també coincident amb la consolidació del canvi de llum i color a ciutats com Barcelona, tot citant un vers del poeta Pedro Salinas: cuantas más luces hay, más hay, de dudas! Salinas, d’alguna manera, suposa la deshumanització de la societat a costa d’incrementar les comoditats.
Els avis van tenir la salamandra fins entrats els anys noranta, quan van instal·lar la calefacció. I l’estufa va fer cap, per peces, al racó de les andròmines del magatzem. Quan una llar s’escalfa amb llenya o carbó l’ardor és sensacionalment colpidora. Més que no pas si s’escalfa amb gas o electricitat. L’escalfor de la llenya o el carbó embolcalla com la febre. Invoca la son i convida, sobretot aquests dies que plou dia sí i dia també, a jaure i llegir entre endormiscades.
Redescobrir la ciutat des del detall històric i l’anecdotari
Com comentava al principi, damunt l’escriptori tinc diversos llibres que m’ajuden a lligar les imatges que he configurat per a l’article. La coberta d’un d’aquests llibres sembla una radiografia exacta d’aquest vespre. El color lilós, uniforme, incorpora una franja a la part baixa. La franja reprodueix la fotografia d’un dia d’hivern cendrós en una ciutat que podria ser Barcelona i que, pels cotxes que s’hi veuen —l’increment de models i colors en el cas dels vehicles és una mostra més de la consolidació de la nova paleta de llums de la ciutat— deuria rondar els anys que ens ocupen.
L’escalfor de la llenya o el carbó embolcalla com la febre. Invoca la son i convida, sobretot aquests dies que plou dia sí i dia també, a jaure i llegir entre endormiscades
A Barcelona les llars comencen a escalfar-se de manera semi industrial coincidint amb els primers edificis de l’Eixample, un període complex com explica el periodista i escriptor Enric Calpena a Barcelona. Una biografia (Edicions 62, 2015). Un llibre deliciós i imperdible per aquells que vulgueu redescobrir la ciutat des del detall històric i l’anecdotari. A mitjans del s.XIX Barcelona era un polvorí de tensió social i econòmica. La gent n’estava fins al capdamunt dels moderats, fet que va provocar l’articulació, contra natura, de carlins, progressistes i republicans. En aquell moment la població s’enfilava a les dues-centes mil persones. Totes elles tancades dins les pròpies muralles de la ciutat, donant peu a una de les aglomeracions més elevades d’Europa. Els murs comportaven una concentració de problemes inaudita. L’ambient era sòrdid, infecte, fins al punt d’irrespirable en molts casos. I gris, sense llum, sense color.
A Barcelona les llars comencen a escalfar-se de manera semi industrial coincidint amb els primers edificis de l’Eixample
El canvi de règim va propiciar que el consistori s’afanyés a promoure l’enderrocament de les muralles. Però per arribar a aquest punt hi van haver un seguit d’estira i arronses. Primer n’enderrocaren una part, després la volgueren reconstruir, però s’adonaren de l’absurditat i aturaren el projecte fins conèixer com i de quina manera havia de créixer la ciutat. I així va ser com l’Ajuntament va decantar-se, de manera entusiasta, per un projecte d’expansió radial de l’arquitecte Rovira i Trias, inspirat en urbs com París o el districte de Westminster de Londres. Però Madrid va imposar l’altre candidat, Idelfons Cerdà, que pel fet d’haver estudiat enginyeria gaudia de certs avantatges i privilegis entre el funcionariat madrileny.
L’Eixample de Cerdà
Tot i així, el nou Eixample, no va anar com l’imaginava Cerdà. Al llibre Barcelona. Una biografia, l’Enric Calpena també detalla què es va tenir en compte a l’hora de construir els nous edificis de l’Eixample: bona part d’aquests constaven d’una escala central que distribuïa als diferents pisos. L’entresòl estava pensat per a oficines o bé com a habitatge per al servei dels propietaris del principal, que acostumaven a ser els amos de tot l’edifici. Els pisos més o menys luxosos, en comptes de balcó, de vegades incorporaven una galeria o, com es diu en menorquí, boinder. En aquell moment el lavabo —la comuna— era un forat disposat en una de les puntes de la galeria interior. Era on també es disposaven les xemeneies de les cuines econòmiques, que funcionava amb carbó, com també hi funcionaven les estufes que escalfaven un petit rogle de la llar. El fum de les estufes també s’orientava al pati interior. Entre unes circumstàncies i les altres el pati interior era un femer considerable.
El carbó que es feia servir per a la cuina econòmica i l’estufa s’emmagatzemava al semisoterrani, espai que avui dia ocupen alguns establiments comercials o pubs com Les gens que j’aime, al carrer València, entre Passatge dels Camps Elisis i Pau Claris. Uns anys més endavant, en aquests mateixos espais del subsòl, s’hi van instal·lar les primeres calderes que alimentaven els radiadors de ferro fos. I és d’aquesta manera que apareixen les primeres calefaccions, exclusives per als pisos de les famílies benestants.
Conversant amb l’artista Jordi Jové, aquest em fa notar que mentrestant, al món, la proliferació del pigment de forma industrialitzada facilitava l’aparició de moviments pictòrics amb el color com a element radical. Els primers moviments que s’aboquen a cercar la llum al defora, o que es traslladen a indrets on la llum aporta una nova magnitud, són l’impressionisme i el postimpressionisme, com és el cas de Van Gogh, que es muda a Arlès. Recreen els mateixos paisatges a diferents hores del dia i diferents èpoques de l’any per reconèixer que el canvi de llum implica canvi en la percepció del color. La llum va passar a ser adorada, a diferència d’abans, quan el color era escàs. Sobretot el blau, perquè era rar. Era complicat de trobar-lo en la natura. Tant era així que en contractes de compravenda renaixentistes els pagaments es feien amb or o amb color blau, que denotava nivell aristocràtic i representava el cel i tota la litúrgia que l’envolta. De totes maneres és el fauvisme francès o l’expressionisme alemany qui consolida aquest canvi. En qüestió de dues o tres dècades, la vida va esclatar en intensitat.
Els primers moviments que s’aboquen a cercar la llum al defora, o que es traslladen a indrets on la llum aporta una nova magnitud, són l’impressionisme i el postimpressionisme
En paral·lel, l’adoració per la llum es va popularitzar a tota Europa. I ho va fer mitjançant diverses escletxes, com, per exemple, l’aparició de les primeres càmeres Kodak, seixanta anys més tard del naixement de la fotografia: vostè pitja el botó, nosaltres fem la resta, deia l’eslògan.
Barcelona ha consolidat passos enormes per exposar-se a la claror i segueix maldant en aquesta direcció perquè sap que la circulació de la llum és higiene. És enaltir el color. I el color és emoció i és bellesa. Degut a l’emplaçament geogràfic, aquesta és una assignatura que l’acompanyarà sempre. A Els ullastres de Manhattan, Ponç Pons ens recorda que, segons Tomàs d’Aquino, la bellesa requereix de perfecció, harmonia i lluminositat. I que malgrat el ritme invasiu dels cotxes i no poder gaudir del silenci, dins la vida urbana, una mica d’escalfor fa que tots els arbres siguin bells.
*Jordi Jové. Pintor i professor de Dibuix. Algunes exposicions destacables en aquest últims anys: la col·lectiva DelicARTessen 2020-2021 a la Galeria Esther Montoriol de Barcelona. In a Yellow Wood, 2015 a la galeria Quilu Art Espace de Shanghai (Xina) conjuntament amb la fotògrafa Espe Pons. L’any 2015 va rebre el 1r. Premi del LIII Concurs Internacional de Dibuix de la Fundació Ynglada – Guillot de Barcelona, i el 2016 va ser Finalista de la sisena edició del Premi de Pintura de la Fundació Vila Casas, Barcelona.
Jordi Jové aposta per una pintura retiniana, en el sentit del gaudi o enorme plaer que suposa reconèixer, en tot quadre, l’encontre entre forma, color i gest. Tot reconstruint aquest camí de tempteigs, de certeses, d’errors i d’esmenes que el pintor va teixint, com si d’un gran palimpsest es tractés. Jordi Jové Per afirma que qualsevol decisió estètica comporta un posicionament ètic i moral que esdevé fonamental en tota obra artística i en l‘exercici de la llibertat individual.
