“La meva va ser una generació a qui va tocar trencar amb l’Espanya tardo-franquista. De fet, vam pensar que trencàvem alguna cosa i que ens assemblaríem a altres països europeus, però no vam fer més que el panoli. En el fons vam ser uns nens malcriats que ens vam permetre coses que no ens havíem d’haver permès. Així és com ho veig ara, en la meva vellesa. Vam tenir allò que vam tenir gràcies a l’esforç dels nostres pares”, sentència el pintor i historietista Javier Ballester, àlies Montesol, davant d’una copa de Ribera del Duero.
Nom de relleu de l’underground barceloní, cofundador de la revista Star, membre del col·lectiu El Rrollo Emmascarado, autor de mítics còmics com ara Don Vito, Vidas ejemplares o la recentment tancada trilogia de La noche de siempre, Fin de semana i Cuando acaba la fiesta, juntament amb Ramón de España. L’artista ha arribat al Bar a última hora del matí, demanant, davant la imminent conversa, apagar la ràdio “que abans escoltava molt, però ara ja prefereixo el silenci”. Tot seguit, s’ha recolzat a la barra i ha demanat el seu vi.
“El meu problema —prossegueix després d’un breu xarrup— sempre ha estat acceptar-me, agradar-me. Crec que el gran repte és el respecte cap a un mateix. Reconèixer-me, descobrir-me i acceptar-me m’ha costat tota la vida. I dins d’aquesta, totes les etapes, tot el que he fet, té valor”. Així, tan orgullós es mostra dels seus còmics dels 70 com dels seus últims projectes, dels quals destaca “una exposició a Zamora sobre una bailaora flamenca, que no és que el flamenc m’interessi especialment, més enllà que era una música que s’escoltava als carrers del Guinardó de la meva infància, però m’interessa el moviment”. Un tema al qual vol dedicar més exposicions.
També expressa la seva satisfacció pel recent lliurament del mural La batalla de Tetuan “que m’havia encarregat el MNAC i que vaig lliurar al Centre d’Història i Cultura Militar de Ceuta”. L’acte es va celebrar el novembre en el Regiment Mixt d’Artilleria, situat en l’aquarterament Fuentes Pila, “i va ser una sensació molt bonica, la de l’obra contemporània d’un artista de l’underground lliurada a uns estaments militars que em van tractar molt bé”.
Una altra novetat és la novel·la gràfica La calle Aragón, encara inèdita.
— Ja hi ha data de publicació?
— De moment no la vull publicar, la idea és que formi part d’una trilogia de memòria.
Fugida d’allò establert
La vida del Montesol ha estat marcada pel canvi i per no fer el què s’esperava d’ell. “La meva primera ruptura amb el camí que tenia encomanat va ocórrer quan tenia 21 anys i estudiava ciències econòmiques, d’acord amb la voluntat del meu pare. Un dia, a la llar paterna dels Maragall del carrer Brusi, la dona de Pau Riba em va donar un àcid i això va canviar el meu cap completament. Aquí se’n va anar en orris el pla de treballar en una entitat bancària”.
El 1992, Barcelona s’havia “posat guapa” i Montesol era un artista ja afirmat. Però aleshores va passar una cosa que el va abocar a un nou canvi radical. “Va ser quan el meu pare va morir. Em vaig adonar que el món que estava vivint no era el meu propi món. De sobte, vaig recuperar les meves arrels espanyoles, vaig abandonar el món del nacionalisme català que havia abraçat i que vaig veure com un provincianisme i un engany”. Poc després, l’artista es mudava a França “amb la idea de ser ciutadà en una república europea i de centrar-me en el meu treball i a ser jo mateix. El 92 va ser quan em vaig convertir en jueu errant, que és el que considero que sóc”.
De França en va tornar al cap de set anys, “però me’n vaig anar a Madrid, perquè prefereixo ser estranger allà que català castellanoparlant a una Barcelona que, amb el parany de la llengua, no integra, sinó que genera conflicte i falta d’acceptació”. I aquí segueix instal·lat, des d’aleshores, aquest barceloní collita del 1952.
Una Barcelona embotida en barbitúrics
La infància de Montesol va estar delimitada per les fronteres naturals del seu barri: Horta, Guinardó, Clot i Gràcia. “Barcelona és la millor ciutat d’Espanya. És molt agradable, no és tan dura com Madrid. Per a mi, va complir amb una etapa de formació, fins als 40 anys, quan vaig veure que ja no em podia aportar res més i va ser quan me’n vaig anar i va començar la meva etapa adulta. Vaig assistir, a més, a una ciutat que va mutar. Que va ser la primera urb espanyola a impregnar-se de cultura francesa i anglosaxona, que va tenir cultura, cinema europeu, ràdio que emetia música de tot el món, la revolució urbanística dels anys 80… Però, curiosament, quan va arribar aquella Barcelona olímpica, sense la misèria de temps passats, ja no m’interessava. No m’interessava la Vila Olímpica, ni aquell nou Montjuïc. La meva relació amb Barcelona s’ha vist, per tant, interrompuda, perquè la meva obra de maduresa ha tingut altres escenaris”, admet el parroquià, que pensa que “hores d’ara, no crec que torni mai a viure aquí”.
Entristit per un establishment “que ha convertit la ciutat en un lloc turístic, desposseint-la del seu nervi cultural i industrial, del seu caràcter, com si estigués tot el dia embotida en barbitúrics”, admet que “la visió d’aquella Barcelona autocomplaent és el que va fer que deixés d’interessar-me totalment”. I després d’aquestes paraules, acaba el seu vi.
— A tot això, t’interessarà menjar alguna cosa? Aquí tenim de tot.
— Gràcies —respon Javier Montesol amb un somriure tènue—, però cada cop que passo per Barcelona tinc els meus rituals. Un d’ells és l’obligada visita a la truiteria Flash Flash, de Granada del Penedès. Sempre que vinc de visita a la ciutat m’agrada anar-hi a dinar!
