“Jo no pinto res que no hagi vist”

— Gràcies per haver acceptat.

— Bé, aquí em té. I ara què vol de mi?

— Mentre li fan unes fotos, se suposa que hem de parlar.

— Parli vostè, que és el seu ofici. El meu és pintar.

— L’any que ve es commemoren 50 anys de la vostra mort. L’han muntada força grossa.

— A mi la posteritat no m’ha preocupat mai.

— Però la posteritat existeix. La vostra última obra és d’un any abans que jo nasqués.

— La meva última obra és d’un any després que vostè es mori.

— D’acord. S’hi està bé, aquí?

— S’hi pot descansar.

— Us avorriu?

— No, simplement que aquí no sóc un pintor sinó una peça de museu.

— Amb camisa de mariner.

— Perquè aquí no faig de pintor, sinó de vedette. Només que jo no sóc Marilyn Monroe. A més, si hagués de pintar, me la treuria.

— Molts la interpretaven com un missatge polític.

— El què? Una camisa de mariner?

— Deien, de l’autorretrat El mariner, que expressava la vostra angoixa per ser capturat per la Gestapo mentre éreu a París.

— A veure: només és una camisa de mariner.

— Cap rerefons polític?

— Si és així, serà en el meu subconscient.

— Però no és possible escapar de la realitat, senyor Picasso.

— I tant que ho és. És possible i és normal.

— No en el vostre cas. No podeu negar la política que hi ha al Guernica.

— Allí sí que hi ha simbolisme, és clar, però només en aquest quadre. El toro és la brutalitat, el cavall és el poble.

— El toro és el feixisme?

— Li he dit la brutalitat.

— No és el mateix?

— No era la meva intenció representar el feixisme. De la mateixa manera que, si pinto una falç i un martell, no vol dir necessàriament que tingui la intenció de representar el comunisme.

— Però si vós mateix vau respondre a un oficial nazi, que preguntava per la vostra autoria del Guernica: “No: l’han fet vostès”!

— I en un discurs Hitler també em va fer l’honor d’anomenar-me com un malvat corruptor de la joventut. I què?

— Cert. “Art degenerat”, en deien.

— És que el problema no és el meu art: el veritable drama és que alguns pintors, que jo creia propers, van acostar-se als nazis.

— Alguns deien que ja hi vivíeu bé, al París ocupat.

— Miri, jo em vaig fer del Partit Comunista l’endemà de l’ocupació. Vaig tenir cura de l’apartament de Gertrude Stein quan els alemanys van traslladar els jueus de París.

— Però com podeu defensar el comunisme? Una ideologia que, si hagués manat a França, hauria tancat el Museu d’Art Modern de París?

— Seria tan dolent, això?

— Això ha sonat més aviat anarquista. Com aquests ecologistes que tiren sopa als gira-sols de Van Gogh. Què li sembla?

— Jo crec en la llibertat total, però no sóc cap anarquista. Jo estic construint, no enderrocant. Estic a favor de construir.

— Vau arribar a regalar als comunistes francesos un retrat de Stalin.

— Jo creia que Stalin era bo, resulta que estava equivocat. Bé: però malgrat això, el comunisme treballava envers uns ideals en què jo creia. Els comunistes em van premiar pel colom de la Pau, per exemple. Miri, jo vaig conèixer un capellà que no era bo, però només això m’hauria fet deixar de ser catòlic? Eh bien, non!

— Potser els comunistes l’utilitzaven.

— És clar. I m’haurien utilitzat els altres, també. El cert és que, en tot cas i per sort, els nazis van perdre.

— Deixeu-me informar-vos que els comunistes van perdre després.

— I què? Jo també estic mort, però el colom no.

— Bé, doncs ara que sembla que el feixisme tampoc no estava tan mort. Està creixent arreu del món. En té alguna opinió?

— Miri: quan jo exposo el Guernica a París, al pavelló espanyol de l’Exposició, molts hi veuen un avenç del que succeirà a Europa.

— I aleshores fa la volta a tot el món. Fins i tot es va quedar uns bons anys al MOMA. Què voleu dir-me, amb això?

— Doncs que vaig prohibir que tornés a Espanya fins que es restablissin les llibertats públiques.

— Ara, més aviat, les llibertats públiques s’estan restringint.

— Perquè el “Muera la inteligencia” de Millán- Astray és una temptació eterna.

— I doncs, què ens recomaneu?

— Ja li ho estic dient: els cal algú que faci un Guernica.

— És que més que el Guernica, el que tenia la República era un Picasso.

— A mi què m’explica. Trobin el seu.

— No és fàcil.

— Miri si és fàcil: ara em fan fotos per estar assegut sense fer res. Ara sóc una obra, he passat a ser una peça. Com aquell que tinc aquí al davant.

— Qui? Dalí?

— Dalí era franquista, jo tampoc.

— Precisament això va dir ell sobre el vostre comunisme.

— Ja ho veu, una guerra ens retrata.

— Però en la mateixa conferència també deia que éreu un geni.

— La diferència entre Dalí i jo és que jo no necessito parlar de Dalí.

— I també ridiculitzava la vostra devoció per la misèria, certament.

— Digui-li de part meva que jo li vaig pagar el primer viatge a Nova York.

— Però que no es parlen, quan no hi ha visitants?

— Em sembla que ja ens ho hem dit tot.

— En tot cas, parlem de dues persones exiliades. Alguna cosa tindran en comú.

— Ja us he dit que la brutalitat és a totes bandes.

— A banda que vós també vau tenir una època surrealista, no?

— Jo no he estat mai fora de la realitat.

— Doncs els vostres arbres no són com els de la realitat.

— És que copiar un arbre és el contrari de pintar la realitat.

— Potser sí. Ara que ho diu, jo per exemple el Guernica sempre l’he vist vermell.

— Si trec el vermell d’un quadre, queda en alguna banda.

— Ah, vol dir que n’hi havia, de vermell?

— Jo només dic que un quadre és una suma de destruccions.

— I una suma de diners. Tornem a aquesta camisa de mariner: Christie’s apuntava a setanta milions de dòlars per aquell autoretrat!

— Oh, i hi ha gent que paga cinc mil dòlars per una paleta meva.

— Mai no baixeu de preu.

— Jo?

— La vostra obra. La vostra signatura.

— Aquí l’única cosa que oscil·la de debò és la pols dels esnobs i dels especuladors.

— Ja, però…

— Escolti, si heu vingut a parlar de dòlars, feu-ho amb el nen consentit dels bigotis.

— Doncs parlem d’art.

— No m’agrada parlar de la meva obra.

— I si us dic que la gent va cada cop més perduda, amb l’art contemporani?

— No veig cap problema en perdre’s.

— Tots volem comprendre.

— Digui’m, a vostè li agraden els ous ferrats?

— Molt.

— D’acord: però els comprèn?

— Entesos, entesos…

— “Entesos, entesos”… Deixi’s estar. Hi ha gent que no comprèn l’anglès, o que no comprèn Einstein… Jo li dic: si comprèn el meu llenguatge, comprendrà el meu pensament.

— És a dir, que comprendre és important.

— Jo no pinto per ser comprès, sinó per progressar d’acord amb el que penso.

— Però de vegades hi ha llenguatges difícils de digerir.

— Perquè vostè ha de ser un creador mentre observa. S’ha de comprometre de manera sencera. Si no, tot és inútil.

— Però això no s’ha fet sempre a través de la bellesa?

— La bellesa ja l’hem vista prou. És una manera, és clar, però no l’única. Vostè escriu, oi?

— Sí.

— Doncs per què negar a la pintura el que acceptem en literatura?

— Què voleu dir?

— Doncs acceptar que hi hagi una bellesa d’allò lleig.

— Sí, d’acord, però hi ha lletjors i lletjors, eh?

— Cal despertar la gent, evitar que l’ànima s’estanqui. Cal canviar totalment la manera d’identificar les coses. Crear imatges inacceptables.

— Un ull de cara i un de perfil, mestre?

— No m’anomeni mestre. Jo no sóc mestre de res ni de ningú.

— I com vol que l’anomeni?

— Pablo, Picasso, Pablo Picasso, Pablito, el que sigui execepte mestre.

— Doncs el que deia: quin sentit té pintar un ull de cara i un de perfil?

— Per què no? O un ull en una cama. Sempre es fan els dos ulls iguals, s’hi ha fixat mai? La natura fa moltes coses com jo, les amaga.

— Llavors, allò que em deia de la realitat on queda? Quina importància té, en vós, la realitat?

— La realitat m’inspira, empeny la meva imaginació i em dona una nova vida. En canvi la pintura és més forta que jo, em fa fer el que ella vol.

— Crec que ja ho comprenc… amb perdó.

— Jo simplement veia que calia trencar amb tot i començar de zero. Tot estava ja fet, i s’havia de fer una altra cosa.

— Una poma pot tenir forma cúbica?

— Pot tenir qualsevol forma. Jo el que trasllado és una emoció, no una forma determinada.

— Però ningú no ha vist mai una poma quadrada.

— Jo no pinto res que no hagi vist.

— En tot cas, gràcies a això ara sou immortal.

— No m’importa. Només es pot treballar sobre l’aquí i sobre l’ara, no sobre el demà.

— No fotem, senyor Picasso. Però si vós vau anticipar el demà!

— Això és una altra cosa: sempre em van interessar més els quadres que encara no havia fet que els que ja havia fet.

— Fins i tot quan éreu a Barcelona?

— Sobretot quan era a Barcelona.

— Bé, doncs ara som al Museu de Cera. Parleu-me de Barcelona.

— Oh, Barcelona va ser el principi. I ja se sap: després del principi, ja ve el final.

— Però home, també va haver-hi París, no?

— És a Barcelona on vaig comprendre fins a on podia arribar.

— I Madrid? També vau estudiar a l’Academia de San Fernando.

— Madrid era una ciutat provinciana, impermeable al modernisme català. Vaig abandonar aquell món de seguida.

— Tot i que, durant la guerra, el govern republicà us va nomenar director del museu del Prado.

— Ja era tard. Aleshores els veritables directors del Prado no podien ser savis ni artistes, sinó aquells soldats que cada dia lluitaven al front de Madrid.

— Abans de la guerra, els museus d’art modern de Madrid us van ignorar.

— Oh, i els francesos també. Jo ja li he dit que on jo aprenc és a Barcelona.

— Els Quatre Gats, Sabartés, Rusiñol, Casas…

— Crec que vaig fer més de vint retrats d’en Rusiñol. I amb en Sabartés vam arribar a pujar a Vallvidrera a peu, per signar el llibre de comiat a Verdaguer.

— Era per la posició de Verdaguer envers la jerarquia eclesiàstica?

— Era perquè era Verdaguer. Com adorava Maragall perquè era Maragall i perquè, si hagués estat francès, seria un poeta conegut arreu del món.

— I suposo que Barcelona perquè era Barcelona.

— Exacte. I el mateix amb Horta de Sant Joan, o amb Gósol, o amb Perpinyà, o Ceret.

— Segons el director actual del vostre museu a Barcelona, el segle XX neix amb Les senyoretes del carrer d’Avinyó.

— És que el meu segle encara era interessant.

— Més que l’actual?

— Ara a Barcelona no hi ha ni toros, ni combats de boxa.

— Ah, sí. Vau portar Hemingway a la seva primera corrida a Pamplona.

— Oh, tots hem portat Hemingway a Pamplona. Però Hemingway només és un fals dur. És el que li deia sobre l’art: els americans no comprenen Europa, però els entusiasma.

— Molts, en la prohibició dels toros, el que hi veuen és progrés.

— Ah, però l’art és sang i fetge.

— I escultures primitives, i caps de minotaure, no?

— Que bonics quedarien a la plaça Catalunya! No troba? (riu).

— Seria un escàndol.

— Trobo que haurien de refer-la de dalt a baix. Com la franja morada de la bandera republicana.

— Com? La de la República Espanyola?

— Entre vostè i jo: a casa en tenia algunes però, com a pintor, he de confessar que aquesta franja no lliga amb res.

— Es dona bufetades amb tot, és cert.

— Per què dos colors, posats un al costat de l’altre, són encantadors? Es pot explicar? No. Per això no es pot aprendre a pintar, la pintura és un joc de l’esperit.

— Suposo que alguna cosa es deu poder aprendre…

— Si vol descobrir com és un artista, faci’l fer un cercle perfecte. El cercle no serà perfecte, però en podrem saber la seva personalitat i el seu temperament. També si li fa copiar una obra.

–— Copiar?

— Sense por. Deien que el meu pare era Cézanne: doncs és clar!

— I un cop s’ha copiat Cézanne?

— Aquest és el perill: quan tens èxit, el perill és copiar-te a tu mateix. I això porta a l’esterilitat (somriu).

— Això sembla prou cert.

— És més fàcil fer-se odiar que fer-se estimar.

–— Per cert: i les dones? Diuen que éreu tot un misogin.

— Les dones et devoren. Quan intento retratar una dona, sovint ella em domina a mi.

— Parlo de fora del llenç.

— Què passa?

— Quan éreu jove estàveu en contra del sufragi femení. I diuen que éreu un maltractador.

— El que li hauria d’interessar és com tracto les dones en el meu art, no a casa meva.

— Avui dia no es pot defugir aquest tema. I les acusacions són greus.

— Els que m’estimin em defensaran, els que m’odiïn m’atacaran. El que s’escriu sobre mi generalment està ple de bêtises.

— Doncs sempre ens trobarem amb allò de separar l’obra i l’artista.

— Si volen separar-me’n, que em separin també del Guernica.

— Em temo que avui estem ocupats en altres coses, francament. L’art ja no és tan important.

— Oh, això ja passa des de fa molts anys. D’abans que vostè nasqués. La gent ha posat el cor en les màquines, els descobriments científics, les riqueses, els esports, el domini de la naturalesa i dels territoris… Ja no senten l’art com una necessitat vital. Com a màxim mantenen certa nostàlgia, o inèrcia, o moda, o esnobisme. Però mai passió.

— I això on ens porta?

— Al cinisme. Ja ho deu haver vist vostè.

— Però vau morir ric i famós.

— És que potser, quan vaig morir, ja no era un artista.

— Per últim: d’on us sentiu? Us sentiu català?

— Hem tingut aquesta conversa en perfecte català.

— Tant com perfecte…

— Miri, Catalunya és una passió. Una mica com amb l’art, una mica com amb mi: quan deixi de ser una passió, serà només un càlcul.

— O una marca de cotxe.

— Això pregunti-ho als meus fills. No m’hi barregi.

— D’acord. Això seria tot, doncs. Moltes gràcies per la conversa.

— Ah, no: jo aquí només sóc un model a qui demanen que parli. Però un model no parla. És vostè qui ha de trastocar l’obra. Jo sóc com un arbre, com el mar.

— Entenc.

— No comprengui! No em miri, no m’escolti. Inventi!