Passatge de la Pau, Barcelona. De Jordi Ferrer.

De carrerons i passatges

A Barcelona tenim algun passatge a l’europea, tant bonics que podries passar-hi hores, embadalit amb els vitralls i les sanefes. El passatge de la Pau, al capdavall de Les Rambles, en seria un exemple a escala, molt menys fastuós, és clar, que les galeries parisenques o les Vittorio Emanuele de Milà. Però també tenim l’altra cara de la moneda, els passatges industrials. Són aquells petits carrerons dels barris tèxtils –al Vallès en dèiem estades– que encabien desenes d’habitacions a banda i banda del camí

[dropcap letter=”A”]

 tots ens ha passat algun vegada, sovint quan passegem sense pressa: de sobte hem topat amb un trencant desconegut, hem trobat un portal que sembla amagar un carreró, i davant de la promesa d’una travessia nova, hem alterat la nostra ruta i li hem donat una oportunitat. I en endinsar-nos en un d’aquests passatges, hem retrobat aquella sensació de descoberta i d’aventura, perquè no sabem on coi ens durà aquell carreró, ni si allò és públic o privat, ni si aquella travessia secreta acabarà en un cul-de-sac o en una drecera.

Si el trencall acaba en un atzucac, tornarem sobre les nostres passes, decebuts però contents d’haver descobert un paratge secret, un petit racó de la ciutat pel gaudi de la comunitat que hi viu, els propietaris d’un petit oasi particular on els nanos hi poden jugar amb la llibertat de les places d’abans.

I si el passatge que hem agafat improvisadament té una sortida, passarem a ser-ne passavolants còmplices, i incorporarem aquesta drecera a les nostres rutes habituals. De mica en mica, anirem descobrint quina mena de famílies hi viuen, i a partir de llavors, sempre que hi passem recordarem la incertesa del dia de la descoberta.

Segons el diccionari, un passatge és un «carrer curt, galeria entre dos carrers, reservat a qui va a peu». Aquesta definició coincideix amb una de les que dóna Jorge Carrión, un dels nostres màxims experts en aquesta mena de travessies, que en va recórrer desenes mentre escrivia Barcelona: Llibre dels passatges. «En cada passatge hi ha l’afirmació o la negació de tota la ciutat», assegura ell: si la ciutat són vianants i cotxes, velocitat i trànsit, caos i xivarri, el passatge seria tot el contrari, un espai que ignora el present i esdevé una bombolla on el temps s’hi atura.

A Barcelona tenim algun passatge a l’europea, tant bonics que podries passar-hi hores, embadalit amb els vitralls i les sanefes. El passatge de la Pau, al capdavall de Les Rambles, en seria un exemple a escala, molt menys fastuós, és clar, que les galeries parisenques o les Vittorio Emanuele de Milà. Però també tenim l’altra cara de la moneda, els passatges industrials. Són aquells petits carrerons dels barris tèxtils –al Vallès en dèiem estades– que encabien desenes d’habitacions a banda i banda del camí, i on s’hi allotjaven famílies senceres, sovint en condicions infrahumanes, en aquelles dècades en que ens assemblàvem més a Calcuta que a París.

Passatge Permanyer, Barcelona. De Teresa Grau Ros, Flickr.

De fet, podríem reconstruir la història de Barcelona a través dels seus passatges. Des d’aquestes estades –en queden algunes al Poblenou– fins als passatges de torres per l’estiueig de la burgesia barcelonina que encara queden al Farró, al cor de Sant Gervasi, com el passatge Mulet o el de Sant Felip, que cada nit es tanca amb clau perquè els veïns dormin tranquils. En una casa amb la mateixa olor de gessamí, uns carrers més amunt, va créixer Mercè Rodoreda.

Però encara n’hi ha més: els passatges del barri Xino, com el Bernardí Martorell, encara remeten a la foscor, el pixum i els condons de dècades enrere, quan les cases de gomes del barri s’anunciaven amb eslògans com «gaste un real y se ahorrará mil». Allunyats del centre, tenim passatges que expliquen el barraquisme i l’autoconstrucció del Carmel o Ciutat Meridiana, encara sense asfaltar, i finalment, si tornem al rovell de l’ou, tenim els passatges a tocar del Palau de la Música, com el de Sert o el de les Manufactures, que en certa manera expliquen la Barcelona del futur: amb restaurants vegans, cafès hipsters, espais de coworking i riuades de turistes.