Judit Subirachs
Judit Subirachs-Burgaya, directora de l’Espai Subirachs.
ENTREVISTA A JUDIT SUBIRACHS-BURGAYA

“Subirachs es considerava un artista cerebral que no creia en la inspiració ni en la intuïció”

Amb motiu dels cinc anys de vida de l’Espai Subirachs, conversem amb la filla de l'escultor per tal de conèixer més a fons els propòsits i els reptes de l'equipament cultural, així com l’obra d'un artista extraordinari que ha deixat un gran llegat escultòric dins i fora de Barcelona

Judit Subirachs-Burgaya (Barcelona, 1959) és doctora en Història de l’Art per la Universitat de Barcelona (UB). Ha comissariat nombroses exposicions i ha impartit conferències sobre l’escultura catalana dels segles XIX i XX. També ha escrit múltiples articles i publicacions dedicades a l’obra del seu pare, l’escultor Josep M. Subirachs. Des del 2004 és la conservadora de l’obra de Subirachs i dirigeix a Barcelona l’Espai Subirachs, un entorn privat ubicat al Poblenou, el barri natal de l’artista. Aquest equipament té com a objectiu difondre l’obra d’un dels escultors catalans més internacionals de la segona meitat del segle XX.

Amb motiu dels cinc anys de vida de l’Espai Subirachs, conversem amb Judit Subirachs-Burgaya per tal de conèixer més a fons els propòsits i els reptes d’aquest espai, així com l’obra d’aquest artista extraordinari, que ha deixat un gran llegat escultòric dins i fora de la nostra ciutat. A Barcelona, compta amb una de les seves obres més monumentals: el conjunt escultòric de la façana de la Passió esculpit a la basílica de la Sagrada Família.

— Quina és la vinculació de l’artista amb el barri del Poblenou?

— Josep M. Subirachs va néixer l’any 1927 al Poblenou quan era un barri totalment diferent de com és en l’actualitat. Era un barri industrial tan ple de fàbriques que en deien el Manchester català. Quan ja era un artista reconegut, es va fer construir una casa-taller al peu del Tibidabo, concretament a la Carretera de la Rabassada. Malgrat no viure més al Poblenou, tota la seva vida i fins que va morir va recordar i reivindicar el seu origen. L’exposició permanent que oferim a l’Espai Subirachs porta per títol Subirachs. Retorn al Poblenou perquè és com si hi hagués tornat a través de la seva obra.

— Com s’encamina Subirachs cap a l’escultura? Quin son els seus orígens professionals?

— El 1941, amb catorze anys, conscient que la seva humil família no podria costejar-li una carrera universitària, Subirachs va haver de renunciar a la seva aspiració de fer estudis d’arquitectura i començà a treballar. La seva primera feina va ser al taller d’un daurador que era aficionat a l’escultura. Va ser aleshores quan començà a modelar figures de fang que duia a coure al forn d’una bòbila, i el març del 1942 va entrar al taller de l’escultor Enric Monjo per fer-hi d’aprenent. En aquell taller hi adquirí molts coneixements tècnics, com els processos de modelatge i talla, emmotllat i buidat. Però mai es va sentir atret per l’obra d’aquell imatger, de manera que, el seu veritable compromís amb l’escultura es produiria a partir del 1947, quan l’escultor noucentista Enric Casanovas l’escollí com a col·laborador. Malgrat la brevetat d’aquell mestratge i que ben aviat es distancià de la sobrietat noucentista, de l’obra rotunda, plena i arrodonida, Subirachs sempre va recordar Casanovas amb un gran respecte i, en nombroses ocasions, va declarar que se’n considerava deixeble.

— Quina és la importància del dibuix en l’obra de Subirachs?

— Subirachs es considerava un artista cerebral que no creia en la inspiració ni en la intuïció. Tot el que creava responia a una profunda reflexió i, per això, feia molts estudis i esbossos abans de passar a l’obra definitiva. Donava molta importància al dibuix perquè considerava que era la llavor, l’origen, els fonaments, la veritat. També deia que en un dibuix la matèria és tan escassa que no es pot amagar res.

“Tot el que creava responia a una profunda reflexió i, per això, feia molts estudis i esbossos abans de passar a l’obra definitiva”

— Com va sorgir la idea d’obrir un espai dedicat a l’obra de Subirachs? És quelcom que sempre havia tingut al cap?

— Quan va morir Subirachs, a l’any 2014, els seus hereus ens vam trobar amb un immens llegat artístic, un contingut patrimonial, però ens faltava un continent, un espai digne amb les condicions adequades per poder posar-lo a l’abast del públic, que era el desig de l’artista. Vam oferir el llegat a les institucions, però no els va interessar. Els hereus, i especialment jo com a historiadora de l’art, hem suplert la indiferència que han demostrat les institucions cap a la figura i l’obra de Subirachs. I ho hem fet obrint a la ciutat de Barcelona un equipament cultural privat, sense cap mena de suport, sense patrocinadors ni mecenes, sense cap subvenció pública. Hem constatat que, lamentablement, l’art no està en l’agenda política, no és una prioritat, perquè els polítics, en general, pensen que la cultura no els proporciona vots.

— Quin és l’objectiu que tenia quan va decidir obrir l’Espai Subirachs?

— Es tractava de redescobrir un dels exponents més representatius de l’art català de la segona meitat del segle XX. Subirachs va ser un artista de trajectòria prolífica i dilatada, un creador polifacètic, el focus d’interès del qual no es va centrar únicament en l’escultura. La seva àmplia i variada producció inclou milers de dibuixos, així com pintures, gravats, litografies, cartells, tapissos, escenografies i dissenys de joies i medalles. La nostra tasca consisteix a conservar, catalogar, estudiar i difondre el seu llegat.

Galatea, 1978
Detall de l’obra Galatea (1978) exposada a l’Espai Subirachs.

— Després de cinc anys, creu que s’ha aconseguit?

— La major part els visitants que ha rebut l’Espai Subirachs han estat ciutadans anònims, tant locals com estrangers. M’ha agradat que hi entressin sense prejudicis i contemplessin i analitzessin les obres lliurement. D’altra banda, sempre he valorat més la qualitat que la quantitat, de manera que allò que més m’ha complagut ha estat que la majoria de les persones que han vingut han manifestat que sortien molt satisfetes de la visita, amb la sensació que els havia interessat el contingut i, en molts casos, que havien descobert un Subirachs que desconeixien. M’hauria agradat tenir més visitants, és clar!, però sóc conscient que, en tot cas, el que ha fallat ha estat la difusió perquè, sense comptar amb cap suport, ha estat impossible poder finançar publicitat.

— Quins són els projectes de futur que té l’Espai Subirachs?

— La nostra situació econòmica actual és delicada per la manca de suports. La gent, en general, no s’imagina el cost que suposa mantenir obert un equipament de concurrència pública. De fet, durant cinc anys, hem estat oferint la visita amb entrada gratuïta. Només hem cobrat les visites comentades que fèiem per a grups i per a les quals calia demanar hora. Com que hem comprovat que, curiosament, ha funcionat més bé la visita amb cita prèvia i, atès que no podem contractar personal, a partir d’ara l’Espai Subirachs només es podrà visitar demanant hora i pagant, encara que sigui una quantitat simbòlica, perquè està clar que allò que és gratuït no es valora prou. D’altra banda, continuarem acollint presentacions, conferències, lectures i debats, i participarem en tots aquells esdeveniments en els quals se’ns convidi, com la Nit dels Museus o els Tallers Oberts del Poblenou. Per descomptat, seguirem la tasca de conservació, catalogació, estudi i difusió del llegat de Subirachs.

“Va ser un artista de trajectòria prolífica i dilatada, un creador polifacètic el focus d’interès del qual no es va centrar únicament en l’escultura”

— Ara hi ha una exposició dedicada a l’obra de Subirachs en un dels espais de la Fundació Vila Casas. Hi ha interès per apropar-se a la seva obra per part d’altres equipaments culturals?

— Subirachs va ser un artista que ha deixat empremta a l’espai públic amb nombroses obres monumentals, siguin escultures exemptes o intervencions en edificis (frisos, murals, relleus, portes…). Sens dubte, l’obra pública i monumental és la que li valgué el coneixement i el reconeixement del públic. Tanmateix, hi ha un altre Subirachs més desconegut amb una obra més a escala humana, que també va crear moltes peces de petit o mitjà format destinades al col·leccionisme. Aquesta obra, més d’experimentació, és la que exposem a l’Espai Subirachs perquè hi ha pocs equipaments culturals que hagin mostrat interès per exposar-la.

— Creu que la seva obra té el reconeixement que es mereix en l’àmbit institucional?

— En aquest país ha passat un fet insòlit que afecta no només a Subirachs sinó a tota la generació d’artistes de postguerra, uns creadors que en un context artístic i social extremadament difícil, en un moment en què no era fàcil accedir a les arts d’avantguarda internacionals, van trencar amb l’academicisme i van fer aportacions innovadores i extraordinàries a la història de l’art català contemporani. Però aquesta generació no està ben representada als museus. També cal dir que, d’un temps ençà, el Museu Nacional d’Art de Catalunya ha fet diverses actuacions per tal trencar la barrera cronològica que feia acabar el discurs museogràfic amb la Guerra Civil i, poc a poc, va incorporant a les sales alguns artistes de la generació esmentada. Però, com sempre, la manca d’espai i la manca de finançament està eternitzant el projecte.

Espai Subirachs
Judit Subirachs-Burgaya durant una visita comentada.

— I en termes de públic? Creu que, amb els anys, els espectadors veuen la seva obra amb més bons ulls que quan es va dur a terme la façana de la Sagrada Família?

— D’entre les nombroses obres que va realitzar Subirachs destaca, sens dubte, el seu darrer gran repte: el conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Basílica de la Sagrada Família. Aquesta obra, de dimensions extraordinàries, va ser un encàrrec que Subirachs va rebre quan ja tenia seixanta anys i una trajectòria consolidada. És evident que una obra de tanta envergadura, tan cèlebre i alhora tan polèmica, ha eclipsat la resta de la seva immensa producció, però també li ha aportat un reconeixement internacional. Subirachs es va arriscar fent una obra molt personal perquè el que no volia de cap manera era imitar l’estil de Gaudí, precisament, pel respecte que li tenia. D’entrada, lògicament, la seva aportació va causar molt impacte, amb grans admiradors i grans detractors. El que he constatat és que la façana de la Passió cada vegada agrada a més gent perquè s’ha entès que l’estratègia de Subirachs va ser honesta. D’altra banda, ja als anys seixanta del segle passat, Subirachs va ser un artista que amb creacions trencadores i radicalment diferents de l’estatuària convencional va saber integrar l’escultura contemporània a l’espai públic i, de fet, va aconseguir connectar amb un públic molt ampli.

“El que he constatat és que la façana de la Passió cada vegada agrada a més gent perquè s’ha entès que l’estratègia de Subirachs va ser honesta”

— Com a historiadora de l’art, quina és la seva obra preferida de Subirachs?

— Fins avui, hem catalogat unes deu mil obres de Subirachs, però es tracta d’un work in progress perquè anem descobrint peces que estaven en localització desconeguda. Davant d’aquesta quantitat d’obres, resulta difícil escollir-ne una de sola com la preferida. Més que obres concretes, prefereixo destacar etapes de la seva trajectòria i, personalment, penso que l’etapa expressionista i l’etapa abstracta són les més interessants per les innovadores propostes plàstiques que va aportar.

— Personalment, com li va influenciar la figura del seu pare a l’hora de triar el seu camí professional i dedicar-se a la Història de l’Art?

— El meu pare sempre va voler tenir el taller unit a l’habitatge i, per tant, a casa nostra seguíem molt de prop tot el que impliquen els processos creatius. L’ambient cultural i artístic formava part del nostre entorn quotidià. Ens duien als museus i a les galeries d’art a veure exposicions i als tallers d’amics dels meus pares que també eren artistes. Des de molt petita vaig saber que les tècniques es poden aprendre, però la creativitat la portem a dins. D’això me’n vaig adonar veient com el meu germà Roger, dos anys més gran que jo, omplia blocs amb uns dibuixos magnífics que li sortien a raig, sense utilitzar mai la goma d’esborrar, mentre jo no me’n sortia. Vaig descartar, per tant, estudiar Belles Arts i em vaig decantar per la part teòrica, és a dir, la Història de l’Art. L’any 1992 em vaig doctorar amb una tesi sobre l’escultura catalana del segle XIX.

Passió de la Sagrada Família
Detall del conjunt escultòric de la façana de la Passió de la Sagrada Família.