“El Rrollo no sembla que vagi a guanyar les pròximes eleccions, però no per aquest fet intentarà prendre el poder per la via de la violència, el terror o la subversió organitzada. Tampoc canviarà el món, ni es convertirà probablement en cap moviment de masses. Els del Rrollo no tenen cap intenció de formar un partit polític, una organització revolucionària o un sindicat. Però el Rrollo, més o menys emmascarat, és una realitat. Està a tot arreu amb diferents noms i marques, algunes registrades i altres encara per registrar. Fins i tot molts dels que ‘estan al Rrollo’ no ho saben. Vostè mateix, per exemple, podria estar al Rrollo, o el seu fill, o el seu baby”.
Amb aquesta contundència s’expressava, el 1977, Jesús Ordovás al seu llibre De qué va el Rrollo, concepte que l’autor utilitzava com a paraigua per descriure totes les expressions desviacionistes en aquella societat que deixava enrere 40 anys de dictadura i anava cap a quelcom que, encara, no se sabia molt bé que acabaria sent. I és que encara avui els dubtes persisteixen.
De fet, aquell llibre parlava de contracultura. De diverses sensibilitats, apetits, cabrejos i audàcies que quallaven en un entramat marginal que unificava els ressons del maig del 68, el primer transvestisme que es veia als nostres carrers des dels anys 30, el rock americà i britànic, les músiques mediterrànies, l’ecologisme, el hippisme, el protopunk, el periodisme gonzo, l’activisme feminista, el còmic underground, el teatre lliure i una constel·lació més de petites realitats que convergien entorn d’una idea de diferència, de rebuig a allò preestablert. Un crit, més o menys unànime, que advertia que ja no ens prendreu mai més el pèl.
Un crit, més o menys unànime, que advertia que ja no ens prendreu mai més el pèl
Era el moment d’Ajoblanco i Star, els còmics de Nazario, Ocaña, el Bar Kike, el primer Màgic, el fotògraf Flowers, la Companyia Elèctrica Dharma, la Sala Villarroel, el Zeleste, el Club Helena, l’editorial Kairós, el folk àcid de Pan y Regaliz i el Progressiu de Máquina i el punk primerenc de la Banda Trapera del Río. De les comunes, l’LSD a petita escala, la marihuana conreada a les Balears i la grifa despatxada per legionaris al Xino.
“Estem en un país que, com deia Manolo Vázquez, té una joventut més o menys posada al dia amb els peus, però no amb la llengua. La ideologia (organitzada com a tal o tot el contrari, si bé per això no deixa de ser ideologia) que ha dominat en la cultura juvenil de les últimes generacions, produint contínues i successives convulsions, l’hem rebut aquí adulterada per mil i un intermediaris. Això, quan ha arribat…”, lamentava el periodista Claudi Montañá, que se suïcidaria el 1977, i del qual ha vist la llum recentment l’antologia d’articles, Estoy Hablando de mi Generación.
Contracultura al Palau Robert
Tota aquella lluita creativa, autòctona i autosuficient contra la frustració i les estretors d’aquell tercer món, en termes socials i d’altres, es reflecteix a l’exposició L’underground i la contracultura a la Catalunya dels 70: un reconeixement, que ocupa la sala tres del Palau Robert fins al 28 de novembre.
La idea es va començar a forjar “a finals de 2019, quan Jordi del Río, director del Palau, ens va suggerir a José María Lafuente i a mi estudiar la possibilitat de muntar una exposició sobre la contracultura”, explica Pepe Ribas, comissari de la mostra i personatge essencial en el desenvolupament de l’underground periodístic d’aquest país com a director de la mítica revista Ajoblanco, que afegeix que va acceptar “amb la condició essencial d’una llibertat total i de poder buscar-me un col·laborador que hagués viscut el període d’una forma diferent de la meva. Vaig idear un pla i vaig contractar a Canti Casanovas de la Websensenom i a Dani Freixes, que ha estat una peça fonamental pel seu coneixement de l’època. No volíem reinterpretacions. Volíem fets, materials i vivències. Mostrar més que interpretar, transmetre emocions sense obviar el context històric. Els materials parlen per si mateixos”, afegeix.
— Parlen de tot el que va passar a partir de la mort del dictador?
— L’alliberament no va començar amb la mort de Franco, va començar el 1968, amb el primer Festival Folk al Parc de la Ciutadella de Barcelona.
La mirada enrere, però sense nostàlgia
En la seva autobiografia, La Magnitud del Desastre, el recentment mort Oriol Llopis, considerat com un Lester Bangs del periodisme musical, recordava aquella Barcelona amb una certa decepció: “La veritat és que mai m’ho vaig passar bé, el que es diu bé, bé, bé. Els dissabtes a la tarda ens ajuntàvem uns quants a fumar porros i escoltar música a casa dels germans Plabosch […], però això i fotre’s algun tripi —també a Barcelona— no és una cosa que, amb la perspectiva que dona el temps, pugui considerar-se com una diversió salvatge”.
Llopis recordava aquella època de cerca constant, gairebé desesperada, d’estímuls —“assistíem absolutament a TOTS els concerts que se celebraven al Palau dels Esports—, d’una necessitat gairebé atàvica de sortir del gris contextual. “Va ser una època viva en la qual gairebé sense mitjans es va crear molt i bé”, explica Ribas.
Llopis recordava aquella època de cerca constant, gairebé desesperada, d’estímuls, d’una necessitat gairebé atàvica de sortir del gris contextual
“Va passar en un moment en el qual el poder franquista llanguia i el nou poder encara no existia. D’aquesta manera, es van obrir espais per a una experimentació lliure. Ens va tocar una època de rock, contracultura i noves perspectives globals d’alliberament a molts nivells. Els polítics franquistes i antifranquistes estaven obsessionats amb el poder, uns el volien conservar i els altres volien prendre’l. No van adonar-se que una nova generació rebel estava trastocant la vida quotidiana. Es va renovar el teatre, la música, la sexualitat, l’art, la relació humana”.
“Va aparèixer l’ecologia, el naturisme, el feminisme, l’alliberament gai, la lluita contra el militarisme i contra les repressions provocades pel catolicisme franquista i per la moral victoriana conservadora del segle XIX. Vam viure l’era del nosaltres. La nova generació va transformar les mentalitats ajuntant art, vida i joc. Vam fer camí cap a una societat laica, sense manicomis, sense repressió al món gai, sense mili, sense pena de mort, sense culpa”. I tot això s’intenta reflectir en l’exposició del Palau Robert amb un objectiu que “no només és recordar, perquè no m’agrada la nostàlgia”, sinó gairebé com una declaració de principis, com un memento que diu: “Continuem vius i lliures de ment i de cor”.
Barcelona, capital contracultural
“Entre 1973 i 1978, la Rambla va ser un poema compartit, viscut en tot moment amb una intensitat que avui és impossible comprendre”, explica Ribas, que apunta que Barcelona “va ser la capital cultural i social del món hispà”.
En aquell escenari urbà, que el 1973 vivia la primera macrobatuda contra el narcotràfic mai realitzada a Espanya, capitanejada pel temut Antonio Juan Creix, “la contracultura implicava inventar allò compartit del que vivíem al carrer, mentre ens alliberàvem de la moral conservadora. Vam fugir de la casa del pare per experimentar fora de les llars autoritàries i sense fer el més mínim cas a les institucions. Calia perdre la por al futur i inventar el present. Compartíem els descobriments amb molta intensitat. Pensa que amb el quinze per cent de, per exemple, el sou d’un carter de Correus, podies llogar un pis que acabaves compartint com una semicomuna mediterrània”.
“Vam fugir de la casa del pare per experimentar fora de les llars autoritàries i sense fer el més mínim cas a les institucions. Calia perdre la por al futur i inventar el present. Compartíem els descobriments amb molta intensitat”, recorda Ribas
A aquella ciutat contracultural, explica el periodista, “existien causalitats. El consumisme era escàs. Pocs signaven les obres o els articles perquè l’autoria importava poc en aquells anys de tanta acció i tant aprenentatge. Molts creàvem en grup mitjançant el debat, la participació lliure, l’espontaneïtat, el diàleg permanent i una mica de sexe. Allò que més volíem recuperar era l’esperit politeista del Mediterrani, l’emoció per la cultura creativa, per l’autenticitat i pel retrobament amb el passat llibertari ibèric”.
— Un paisatge gairebé utòpic…
—Vam aconseguir una cosa insòlita: viure tal com pensàvem. El més lluny possible de dogmes i autoritarismes.
El punk antagonista
Les primeres expressions del punk a Barcelona es generen al voltant de l’entorn contracultural, bàsicament de la mà de Xavi Cot que, el desembre de 1977, organitzava al Casino l’Aliança del Poblenou el primer Festival Punk Rock mai celebrat a l’Estat. El mateix Cot narra aquesta aventura al seu llibre Cuc Sonat, on recull la seva pionera trajectòria com a promotor musical.
Tot i això, el punk, sobretot el de Barcelona que, a diferència del madrileny, no comptava amb el suport d’una Movida institucionalitzada, s’estableix com a subcultura antagònica, allunyada d’una contracultura amb la qual trenca. És la fractura que podria haver-hi entre el Ciutat Podrida de la Banda Trapera del Río i el Barcelona es Diferente d’Último Resorte.
El punk, sobretot el de Barcelona que, a diferència del madrileny, no comptava amb el suport d’una Movida institucionalitzada, s’estableix com a subcultura antagònica, allunyada d’una contracultura amb la qual trenca
“El primer punk va ser el crit de guerra de l’extraradi contra el derrocament col·lectiu del món contracultural. A Ajoblanco, el sector més marxista va declarar el punk com una cosa reaccionària. Jo sempre he permès que cadascú pensi i escrigui el que vulgui, però el punk es va trobar bona part de la feina feta. Per exemple, en el terreny de la sexualitat s’havia fet el gran pas. La mentalitat general ja havia canviat”, assevera Ribas, qui també es va trobar amb la diferència entre un underground barceloní autòcton i autosuficient respecte a una Movida madrilenya protegida per l’establishment.
“Vaig deixar Ajoblanco, vaig regalar la meva part a Toni Puig, i vaig marxar al camp un any. Després vaig viure tres anys al Madrid de la Movida, fins al 1983. Aleshores es deia Nueva Ola. La vaig viure com un xotis modern, divertit i necessari, però no m’hi vaig implicar, encara que sí que vaig estar als pisos on es creava la música, la nova figuració pictòrica, la fotografia, el cinema i el teatre. El que havia experimentat a Barcelona era fundacional, el que vaig viure a Madrid estava en bona part secundat pel nou Estat, per les agències de publicitat, per TVE, per Radio 3, pel País i per discogràfiques internacionals. Calia vendre l’Espanya Moderna al món”.
Què va matar la contracultura?
A l’exposició se situa l’edició del Canet Rock de 1978, amb la participació d’artistes internacionals del punk i l’emergent New Wave, com a moment de canvi, com l’inici de la fi de la contracultura tal com es coneixia. “Sorprèn que a un festival de marcat accent hippinacionalistallibertari, organitzat per un trio de progres cantants coneguts com La Trinca, que a base de cançons gracioses s’han fet un lloc a la cançó catalana, s’hagin colat bandes i artistes del moment”, rememora a propòsit d’aquell certamen José María Sanz, àlies Loquillo, en el seu Barcelona Ciudad.
— Però llavors, què va matar la contracultura? Van ser el punk i la Nueva Ola?
Ribas pren la paraula: “Va morir després del fracàs de les Jornades Llibertàries de 1977 quan la CNT no va aconseguir crear una coordinació assenyada entre els mons llibertaris i underground; va morir per la radicalització i dispersió del moviment el 1978; va morir pel terrorisme d’Estat que va suposar el Cas Scala el 1978; va morir pels pactes de la Transició de 1978 i per l’aparició d’uns polítics que van prendre el poder a través d’una mediocre democràcia parlamentària que va instrumentalitzar la cultura en favor d’un repartiment i un ordre corrupte; va morir perquè les agències de publicitat i el món del màrqueting van promoure l’era del jo i el consumisme com a única via de modernitat des de 1980. Es van acabar els artesans i van néixer els representants dirigistes”.
“Va morir després del fracàs de les Jornades Llibertàries de 1977 quan la CNT no va aconseguir crear una coordinació assenyada entre els mons llibertaris i underground, va morir per la radicalització i dispersió del moviment el 1978, i va morir pel terrorisme d’Estat que va suposar el Cas Scala el 1978″, defensa Ribas
Però, malgrat haver mort, el periodista reivindica la vigència de tot el que es va arribar a fer. “La contracultura catalana no és passat sinó part d’allò que està pendent: l’ecologia real, el control de les farmacèutiques, la llibertat d’ones, la fi del menjar porqueria, la violència de gènere i la democràcia real van ser coses reivindicades i elaborades aleshores i continuen pendents, sense resoldre’s”.
Ells, els maleïts
A la mostra no falta un esment molt especial a Pau Maragall, més conegut com a Pau Malvido, germà díscol dels que van ser alcalde —entre els anys 80 i 90— i alcaldable a les últimes municipals.
Mort el 1994, el seu llegat és la sèrie d’articles Nosotros los Malditos, títol que també portaria el llibre que anava a ser primera referència bibliogràfica sobre el fenomen contracultural. “Pau Maragall era complex, contradictori, drogoaddicte, laboriós, fascinant, un personatge únic i irrepetible, un underground pur i coherent”, rememora Ribas. I el treball de tots aquests maleïts, almenys una bona part d’aquest, es pot gaudir fins a finals de novembre a la sala tres del Palau Robert.
“La contracultura i l’underground dels 70 no només va ser una festa. Per aquesta exposició hem parlat amb molta gent i hem trobat material dispers. Hem localitzat fotos i recuperat vídeos que molt pocs coneixien, pràcticament inèdits, i els hem restaurat. També hem dialogat durant moltes hores amb supervivents compromesos i lliures”, remata el comissari de l’exposició que, en visitar-la, recorda les paraules de Jesús Ordovás: “El Rrollo està molt enrotllat. A cada cantonada de cada ciutat et trobes a un tio o una tia muntant-se la seva pròpia revista, el seu propi còmix, la seva pròpia cançó, ja sigui en paper de WC, en plàstic o en pedra. Qualsevol material és bo. Això ja no hi ha qui ho aturi”.
