A l’article de la setmana passada identificàvem obstacles pel vianant barceloní. Però un cop esquivades les bicicletes i els adduïts pel mòbil, les passejades sense motiu són una font de plaer inesgotable, i el caminar ha donat lloc a moltes obres d’art, algunes fins i tot a Barcelona.
El caminar és molt antic (per això diem que una cosa «és més vella que l’anar a peu»), i el vagar sense rumb es remunta, com a mínim, als peripatètics grecs. És l’escola filosòfica d’Aristòtil, que voltava per Atenes amb els deixebles tot fent-la petar, ara sobre això, ara sobre allò altre. Res, d’altra banda, que no fes tothom. Anys més tard, Jesús de Natzaret faria el mateix amb els apòstols: voltar la Seca, la Meca i les valls de Galilea i anar vivint les aventures que, per fascicles, recullen als Evangelis. Més tard, a la França il·lustrada, Baudelaire s’inventaria un nom més guai, ser un flâneur, per definir el passejant que es fon en la multitud i gaudeix del calidoscopi humà.
L’art arriba al caminar en el moment en que els Dadas surten d’excursió. La tarda del 14 de abril de 1921, Breton, Éluard, Tzara i companyia van visitar l’església de Saint-Julien el Pobre (a tocar de l’Ile de la Cité) com si fos un anti-tour turístic. Enlloc de venerar la bellesa parisina, es proposaven glorificar les parts més banals de la ciutat. De la iniciativa en queda una foto de grup (11 senyors i cap dona, com un equip de futbol) i l’honor d’entrar a la història de l’art com una de les primeres temptatives de desplaçar l’art des dels objectes (pintures, escultures) als espais. Els surrealistes els versionarien amb les seves «deambulacions», que consistien en plantar-se a un lloc a l’atzar i començar a donar-hi tombs, amb la intenció de propiciar troballes atzaroses. D’això els situacionistes en dirien «derives», i a l’actualitat el col·lectiu Homo Velamine en diu «garbeos». En la seva última excursió per Barcelona, van plantar-se a l’estació de metro de Torres i Bages, on van visitar una pernileria i la seu dels «legionarios» del barri. Si això és art o alguna altra cosa, ho deixem a criteri del lector.
A banda de derives, «garbeos» i variants, el caminar ha entrat al món de l’art d’altres maneres. «El meu art es materialitza caminant», proclamava el britànic Richard Long. D’ell són obres com A line made of walking, on s’entreté a anar i venir per damunt d’un prat fins que el seu rastre de petjades dibuixa una línia sobre els matolls. D’acord, a primera vista podria semblar una idea feliç, «això ho podria haver fet jo mateix». Però ell va tenir la idea primer, per això la seva obra és a la Tate Modern i jo continuo al sofà de casa.
O la sèrie I went: el japonès On Kawara es va dedicar, cada nit, a traçar damunt d’un mapa la ruta que havia seguit durant el dia. I aquests plànols pintats són l’obra d’art. Això també ho podria haver fet jo, si no fos que On Kawara va dibuixar mapes cada vespre durant 11 anys, sense faltar mai a la cita.
Per últim, hi ha el caminar de manera que les rutes dibuixin formes en la cartografia de la ciutat, com per exemple, passejar traçant unes lletres que es veurien des de l’aire. És el que fa un dels personatges de la Trilogia de Nova York de Paul Auster, i que inspira el protagonista del relat Vertical de Jordi Puntí (dins el recull Això no és Amèrica). En aquest cas, ell es dedica a escriure les lletres que formen el nom MAITE per Barcelona, i dibuixa la «i» tot resseguint, xino-xano, el Passeig de Sant Joan.
