Tulipans blancs, foto d'Albert S.

L’atracció de les flors: bulbs i orquídies

La irremissible emancipació humana de la naturalesa –transformada en “cultura”– mai no és completa. Roman l’impuls en menor intensitat i sovint es manifesta sublimat, molt simptomàticament en el gust per les flors. Així, les celebracions de vida i mort les incorporen com a símbol de prosperitat o a tall de consol, però no amb finalitats merament cosmètiques.

Som més parents de les orquídies que dels simis ” (P. Sloterdijk)

Les flors agraden perquè són fruit en potència: promesa d’una eternitat que inconscientment s’anhela. El desplegament visual i olfactiu, la trampa que disposa la naturalesa per assegurar la seva perpetuació (a través de la pol·linització i posterior fructificació, al seu torn llavor de futur). Gens casualment coincideix la primavera, època predilecta per a l’explosió cromàtica, amb el despertar dels sentits i els rituals d’aparellament en un gran nombre d’espècies, de les quals es distingeix l’ésser humà només en part. I és que la irremissible emancipació de la naturalesa –transformada en “cultura”– mai no és completa. Roman l’impuls en menor intensitat i sovint es manifesta sublimat, molt simptomàticament en el gust per les flors. Així, les celebracions de vida i mort les incorporen com a símbol de prosperitat o a tall de consol, però no amb finalitats merament cosmètiques. Tant en l’amor, fusió plena de dos éssers –que a la fi engendra un nou ésser–, com en el trànsit de deixar de ser –part viva de la naturalesa– s’abriga la secreta i legítima esperança d’una continuïtat, en termes de procreació o vida eterna.

BULBS

Frèsies. Fotografia modificada de Cotton M, Flickr

Els bulbs són les flors que millor il·lustren el renaixement de la naturalesa. La mateixa planta, com nova, torna a la llum després de mesos de subterrània i callada existència. El fred i, sobretot, l’escassetat d’hores de sol conviden a un repòs regenerador, quan el bulb s’està en hibernació. L’economia de recursos farà possible la floració, després de despuntar les primeres fulles i fer provisió d’energia durant unes setmanes que anuncien la primavera. Tulipes, Narcisos, Frèsies, Jacints o Lliris –per citar els més coneguts– actualitzen el miracle després un període de pacient gestació. Com a la vida mateixa, la fructificació ofereix sorpreses, d’un any a l’altre els bulbs es poden haver multiplicat, amb la qual cosa el parterre o test semiabandonat es pobla de colors i olors. En intensitat, sens dubte s’imposen Jacints i algunes espècies de Narcisos. Però l’especiada frescor de la Frèsia, familiar i enigmàtica (variable segons el color, les roges acostumen a ser les més fragants), no troba rival. Potser perquè fixa en el calendari anímic aquelles setmanes fluctuants en temperatura –amb la sensibilitat a flor de pell– entorn de la Pasqua, període en essència intens, que per al cristianisme celebra la fi del temps i la promesa d’una vida nova i millor. És el moment d’un renéixer si no espiritual, almenys anímic, amb la consciència inconscient –la intuïció– que arriba el temps propici per a la fructificació.

ORQUÍDIES

Orquídies. Fotografia modificada de Berit Watkin, Flickr

L’exotisme per definició, en variacions gairebé incomptables: existeixen entre 25 i 30 mil espècies diferents, sense comptar les hibridacions artificials, que doblen la xifra. Algunes espècies encara es desconeixen en l’actualitat, es descobreixen casualment entre l’espessor impenetrable de les selves tropicals, enriquint l’imaginari que acompanya aquestes plantes. La complexitat de les seves flors, i les necessitats específiques que són requerides per a la pol·linització, en cada cas, ha estat fantasiejada en una pel·lícula tan sorprenent com Adaptation, que protagonitza Nicholas Cage, en el doble paper del guionista Charlie Kaufman (responsable al seu torn del guió de Cómo ser John Malkovich) i del seu germà bessó, inexistent a la vida real. La pel·lícula narra la relació d’un excèntric i egòlatra cercador d’orquídies amb la periodista que sobre ell escriu un llibre (Mery Streep), llibre que al seu torn ha de ser transformat en guió per a pel·lícula pel desdoblament fictici de Kaufman. Una trama enrevessada però que es desplega magistralment, amb estranya naturalitat malgrat la seva autoreferencialitat i els autoconscients clixés en què incorre. A més, en aquest exemple de ficció dins de la ficció no s’usa com a simple reclam l’“orquídia fantasma” (Polyrrhiza lindenii), d’ignota i fantasiejada realitat. Les flors estan en el centre mateix de la trama.

El caràcter complex de les orquídies, amb formes i colors impensables –poden imitar la naturalesa dels animals que la pol·linitzen, com convidant a algun tipus d’acte sexual, recorda el protagonista d’aquella pel·lícula–, es reprodueix també en termes formals, en la superposició de discursos i personatges que alternen realitat i ficció. Giorgia O’Keeffe va plasmar a les seves teles el que d’una manera no gaire més subtil havia revelat Marcel Proust a la novel·leta inclosa en la primera part de la Recherche, titulada Un amor de Swann: els protagonistes es refereixen a la relació sexual finament –o almenys això pretenen– amb l’al·lusió a un dels gèneres més coneguts (Faire cattleya), que acompanya les seves trobades. Malgrat que l’estructura de les orquídies és semblant, l’omnipresent Phalaenopsis no es troba carregada amb la mateixa connotació, no en va es regala en ocasions d’allò més dispars. Sense arribar a l’extrem de l’exotisme que narrava Adaptation, ni a l’exigència performativa de Cattleya, altres orquídies poden alegrar la vida durant molts anys, si ubicades a prop de finestres sense sol directe i reg moderat (a escàs), com les del gènere Dendrobium o les Oncidium. Sense oblidar-nos de les Cambria, producte d’hibridació, que a diferència d’altres orquídies sí que són fragants.