Mary Shelley va escollir el fang d’El paradís perdut de John Milton per a la cita inaugural de Frankenstein: “És que vaig demanar-vos, Creador, que de l’argila / em modeléssiu home? És que vaig sol·licitar-vos / que m’aixequéssiu de la foscor?”. El següent reportatge aborda quatre artistes actuals de Barcelona que també han posat un tros de fang a les seves mans per a transformar-lo en modus vivendi. Els punts de trobada entre l’ofici de terrissaire i el mite de la creació són abundants. O per ser més exactes, el de la realització d’un mateix en el sentit de la permanent recerca de l’alliberament.
En els quatre casos, en el de la Maria, la Mar, la Rosi i la Miriam, l’argila suposa trencar amb els patrons d’una societat que s’entesta a fer-nos a la seva manera. Per aquest motiu l’esperit ceramista és més proper al mite de Prometeu, pare i benefactor de l’home segons l’antiguitat grega, que no pas a l’arbitrarietat d’un déu qualsevol. Perquè una peça d’argila sortida del forn és el resultat d’una espera llarga. De l’escrupolositat amb el detall. De la carícia capaç de donar vida a la matèria després d’haver-la estimat a través del tacte, probablement el més incisiu dels cinc sentits mundans. Probablement el que millor transmet i contagia l’amor i el plaer entre els homes. El tacte és exigent i, alhora, no admet la frisança. El tacte és present. L’infant aprèn amb el tacte perquè és llur vehicle d’intimitat, d’innocència. Totes quatre admeten el rigor i el conseqüent enuig que els porta a llençar peces si aquestes no s’ajusten a l’expectativa. A llençar-ne moltes. I, tanmateix, accepten, i diria que amb certa devoció, com un pare o una mare, el resultat imperfecte de la creació.
Les quatre artistes han assolit un nivell de diferenciació que les fa úniques en l’univers present de la ceràmica
La música és un factor comú en els respectius tallers: clàssica, Johnny Cash, Adrià Puntí, Ferran Palau, Patti Smith, Pj Harvey, Beirut, Amadou & Mariam. També la ràdio, però així i quan no parlin ni de política ni del virus. Aprendre a copiar i buscar la semblança és lloable. Durant les entrevistes han aflorat múltiples fonts d’inspiració: Barceló, Picasso, Miró. La fotografia de Nan Golding o Harley Weir, i escultors com Constantin Brâncusi o Jean Arp. De totes maneres, les quatre artistes han assolit un nivell de diferenciació que les fa úniques en l’univers present de la ceràmica.
Maria Pagès Bonnin, el camí és la cerca
Barcelona no destaca per la tradició terrissaire. De fet, el Museu de la ceràmica, que datava dels anys seixanta, va tancar les portes a principis de segle per integrar-se al Museu del disseny. De totes maneres, els nous temps, en part subjectes a la tendència de recuperar antics oficis fa que alguns casos hagin trobat en la ceràmica una excusa per explorar el seu art. Un d’aquests casos és el de la Maria Pagès Bonnin (a Instagram: @mabonnin). La Maria neix i creix en un entorn d’artistes. Aquest fet propicia que ja de petita s’instal·li en la vocació del treball manual. Per a la Maria la ceràmica és el treball de la paciència i afirmació d’un mateix: “aquest aprendre a esperar el resultat fins que, hores més tard, obres la porta del forn. Aquesta espera és el que atrapa”, comenta.
Una de les característiques de l’obra de la Maria és l’ús de les mans com a únic recurs, sense torns ni motlles. La clau passa per visionar el caràcter del treball abans d’encarar la peça, malgrat que el procés comporti desviacions respecte la idea inicial. És com qui busca modelar les pròpies emocions sabent que, aquestes, procuraran tòrcer la voluntat. El camí és la cerca. L’experiment, més que no pas l’acadèmia. I concretar amb el toc final: la decoració i la il·lustració de la peça que, en el cas concret de la Maria, se centra en el blau marí i el blanc trencat mediterranis, els quals beuen d’una infantesa de caps de setmana i estius a Cadaqués. La seva empremta distintiva és la justa disposició de l’acabat. En algunes ocasions, a través de l’adaptació de la tècnica Gyotaku, una ciència que els pescadors japonesos utilitzaven per registrar els peixos que pescaven i venien a la llotja o a port.
Mar Del Hoyo, bellesa femenina en l’argila
La Mar Del Hoyo (@levensjewels), actriu de formació, va trobar la manera de combinar l’exigència de modelar personatges amb l’entreteniment de la ceràmica. El que passa és que la ceràmica s’ha acabat convertint en una alternativa passional. Va tastar la ceràmica de manera casual durant un viatge a França. D’aquella primera experiència en van sortir unes arrecades, i les arrecades han estat la plataforma cap a múltiples col·leccions de joieria. Amb la seva parella van iniciar el projecte Levens Jewels com un joc. Ella amb les joies i ell amb la càmera, la mescla orgànica perfecta per catalogar-se a les xarxes fins al punt de convertir la marca en un autèntic alter ego.
La Mar assegura que l’argila és sinònim d’amabilitat, encara que, de vegades, diu, acaba adoptant traces d’una complexitat notable. També l’assimila a la bellesa femenina perquè, segons ella, permet concretar millor l’estètica, probablement a l’estar més vinculada a l’emoció que no pas altres materials com el ferro o el vidre. En les peces de Leven Jewels sura una disposició atàvica, mística. De vegades desafiant, miliciana, apatxe. La joia parla dels mons interiors de l’artista de la mateixa manera que ho fan els personatges a l’escenari. Però sens dubte també judica sobre qui la llueix.
Rosi Viader, inspiració en les línies escandinaves
La Rosi Viader (@viadefang) ve d’una família d’ebanistes que, curiosament, fabricava torns per a la ceràmica. La Rosi estudia arts i oficis a l’Escola industrial i aviat s’orienta cap a la ceràmica per la connexió que aquesta té amb la notació ancestral. Les de la Rosi recorden la restauració i l’evolució contemporània de peces descobertes en un estudi arqueològic. Aquesta particularitat potser és conseqüència de la finalitat funcional de l’obra sense estalviar detall en la creativitat.
A la Rosi li agrada combinar el fang amb diferents materials. Per exemple, la fusta. I reconeix en el foc el rol de l’ànima que sustenta l’equilibri entre el disseny i la practicitat. L’estil de Viadefang, la marca de la Rosi, troba la inspiració en les línies escandinaves: traços senzills, bàsics, tot excel·lint en la diferenciació a través del disseny particular.
Miriam Cernuda (@workingtheredwoods) assegura que la ceràmica s’infiltra en la seva vida de manera natural, gairebé sense que tingués temps d’adonar-se’n. Es forma en joieria i disseny industrial, però s’acaba enamorant de l’argila ara farà quinze anys quan comença a jugar-hi, fins al punt d’acabar convertint-se en una necessitat que tot sovint desitjava incorporar als seus projectes professionals. Tant és així que decideix aparcar les altres vies i dedicar-se de ple a l’art de modelar el fang i el seu univers inesgotable.
Per a la Miriam la ceràmica és un viatge a una dimensió primitiva, la qual reconeix com a essencial en la seva manera d’entendre aquest art. Probablement, fins i tot, diu, la ceràmica li desperta quelcom extraordinàriament pròxim a l’instint. Com quan trobes aquell mitjà que et bressola l’ànima i que, malgrat passar-hi hores i dies, no només no esgota sinó que reconforta. La Miriam identifica el procés de moldejat de l’argila a un ball que flueix a mesura que s’hi van imprimint les pròpies emocions. Potser per això li agrada deixar-se endur pel llegat de les cultures antigues, pels mètodes tradicionals de fabricació. En definitiva, per l’origen i la relació de l’origen amb l’ésser: el pes, la textura el color i, és clar, el tacte.
Després d’escoltar la Maria, la Mar, la Rosi i la Miriam tinc la percepció que existeix una espècie de bidireccionalitat entre l’humà i el fang. Com si el fang fos capaç de transmetre la passió que transpira la pell. Si és així, vist l’art d’aquestes quatre propostes, els altres som simples afeccionats i, demés, exigim modelar a semblança dels déus l’ànima de qui ens estima. Tota una temeritat.
