L’antiga era de la postveritat

El diagnòstic crític de la postveritat no és, per tant, sinó l’últim rastre d’un moviment iniciat molts segles enrere, com ha explicat Peter Sloterdijk a la Crítica de la raó cínica. Un moviment que es mostra autocomplaent i satisfet en la seva contradicció sota la forma d’una “falsa consciència il·lustrada”.

La postveritat s’ha convertit en la paraula de moda que tot (i res) explica. El terme és usat per denunciar un tipus de manipulació massiva, perpetrada en bona mesura a través de la difusió tendenciosa de dades (fora de context o directament falsejades), mitjançant una tecnologia sofisticada i incontenible, que els atorga aparença d’objectivitat. Una bateria d’arguments sense fonamentar que percudeixen en l’ànim del subjecte y condicionen la seva acció. I, no obstant això, la mal anomenada “postveritat” és més antiga que la pròpia veritat.

La “posveritat” és més antiga que la pròpia veritat

Abans que Plató teoritzés la cerca filosòfica i elevés el concepte de veritat fins a una dimensió ideal, a l’abast només de la intel·ligència, el seu mestre Sòcrates ja esmerçava temps en debatre a l’àgora amb els anomenats “sofistes”, mestres d’oratòria com Gòrgies o Protàgores, més interessats en persuadir l’auditori que en concebre nocions pures, universalment vàlides. A un d’aquesta estirp es dirigeix Sòcrates en l’obertura de l’Apologia de Plató.

Amb un gir teatral de primer ordre, tot explotant intensivament el mecanisme de l’el·lipsi (en referir-se a un succés conegut per tothom però que es detalla només retrospectivament des de la pròpia resposta) afirma Sòcrates: “No sé, atenencs, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, jo mateix he estat a punt de no reconèixer-m’hi; tan persuiasivament han parlat. Això no obstant, per dir-ho d’alguna manera, no han dit res de veritable”.

 

Inclús si les eines de què disposem avui aconsegueixen una aplificació completament nova, impossible de comparar amb la d’altres èpoques, la construcció de discursos que exalten emocions -per decantar la balança cap al cantó que interessa- no és precisament un producte del segle XXI. En els orígens de la civilització europea, hi trobem aquesta mateixa tendència, en la forma d’una tensió dialèctica que no confronta merament veritat i mentida, sinó veritat racional i aparença de veritat. L'”opinió”, tan valorada avui, és assimilable a una semblança volàtil i insubstancial en la qual -segons paraules de Parmènides, un dels referents de Plató- “no hi cap fe veritable”.

FALSA CONSCIÈNCIA IL·LUSTRADA

Des del paradigma de la saviesa grega s’intueix que la urgència per esgrimir una opinió a propòsit de tot fertilitza el camp de la postveritat. Entre l’antiguitat i l’època postmoderna, Thomas Hobbes advertia com juntament amb les paraules, i el significat que habitualment els atorguem, cal sospesar sempre la disposició i interès de qui les fa servir, per completar-ne el veritable sentit.

L’autor del Leviatan sembla anticipar algunes de les reflexions de John Searle, formulades segles després a través de la categorització en “actes de parla” (speech acts). L’ús del llenguatge s’entén com a intervenció en l’ordre de coses del que és real, el trastoca, i genera moviment. Que una mentida repetida milers de vegades –com pot ser-ho avui a través de les xarxes– cobri aparença de veritat, la realitzi, o que la desqualificació personal s’escampi, fins i tot si comença com un rumor tot just perceptible, ni per descomptat fundat, ja ho va cantar Rossini a “La calumnia è un venticello”.

 

De fet, la tradició intrigant pertany a la història d’Europa des dels seus inicis. El mateix Plató va ser testimoni privilegiat de la manipulació esdevinguda en una època que, retrospectivament, és vista com a edat daurada de les arts, de la tradició política i de la recerca de la veritat. El contrast amb aquella època no és tal, o no és tan radical com es podria creure, i per això la postveritat trasllada en si mateixa una fal·làcia notable, si s’entén com una forma qualitativament diferent de corrupció.

Una mentida repetida milers de vegades cobra aparença de veritat i la desqualificació personal s’escampa, fins i tot si comença com un rumor tot just perceptible, ni per descomptat fundat

La popularització d’aquell terme, avui dia, sembla indissociable d’un anhel de signe invers, l’anhel del principi gnoseològic idealment concebut per la filosofia. La paradoxa és un fet: en la veritat ja no es creu, d’una manera incondicional, però alhora es renega de la predominança relativista del seu oposat, massivament induïble. El diagnòstic crític de la postveritat no és, per tant, sinó l’últim rastre d’un moviment iniciat molts segles enrere, com ha explicat Peter Sloterdijk a la Crítica de la raó cínica. Un moviment que es mostra autocomplaent i satisfet en la seva contradicció sota la forma d’una “falsa consciència il·lustrada”.

 

IGNORÀNCIA MÍTICA

Recordem que l’oracle havia indicat a Sòcrates que ell era el més savi de tot els grecs. Aquell que deia no saber res sabia una cosa que els especialistes ignoraven. Sabia de la seva pròpia ignorància, de la limitació inherent a l’adquisició particular de coneixement. Desconfiant de l’acumulació de saber, va optar per transcendir els dogmes i les opinions, a través d’un incessant exercici d’autocomprensió pràctica, a la recerca de la justícia. Sòcrates va voler realitzar-se a partir d’una coherència que el feia inatacable, aliè fins i tot a la mort, assumida voluntàriament.

 

Amb tot, “creure”, viure il·lusions privades o col·lectives, és una necessitat humana, de validesa atemporal, que acompanya la recerca de certeses. El tòpic pas del mite al logos –el salt de la creença irracional a una racionalitat exempta de creença– és en si mateix mític. Giorgio Colli va explicar com el naixement de la filosofia –aquest amor a un saber perdut– té lloc en el context dels recintes sagrats dedicats a l’endevinació, que al seu torn evoluciona a través de la “reforma expressiva” de Plató. L’anhel de participar d’una veritat inamovible, eterna, només es transforma formalment. I el cinisme implícit a la postveritat caracteritza la seva actual versió.

“Creure”, viure il·lusions privades o col·lectives, és una necessitat humana, de validesa atemporal

Un món cada vegada més obert, interconnectat i crític amb relació als grans discursos i les ideologies –com és el nostre–, habilita alhora l’espai per a la difusió d’opinions infundades, que ofereixen una cosa diferent a la veritat. Un contradiscurs que s’imposa amb autoritarisme paradoxal, com si el fet de ser difós massivament garantís la validesa. Es tracta d’un nou i pervers gir, pretesament democràtic, d’aquell ordre del discurs que Michel Foucault va diagnosticar el 1970, en la seva intervenció del Collège de France.

CAVERNES GLOBALS

Les narracions de Plató, sota la forma de diàleg, parlen metafòricament d’una sortida de la caverna, com en el conegut episodi de La república. Una ascensió cap a la llum fomentada pel filòsof, que podem entendre en paral·lel a la maièutica de Sòcrates (art de la llevadora, que havia exercit la seva mare), el mètode que va aplicar per “formar homes de bé”.

A l’escenari actual, atesa la presumpta interconnexió, la caverna sembla inexistent i la visió directa del que és real es dóna per suposada, anhelant de forma simultània un grau superior de realització en la virtualitat digital, d’accés immediat en molts casos.

La caverna sembla inexistent i la visió del que és real es dóna per suposada, anhelant de forma simultània un grau superior de realització en la virtualitat

Però amb la supressió de la idea de formació des de la ignorància, estalviant-se el penós i indeterminable trànsit entre àmbits dissímils –moviment pròpiament filosòfic, el de la recerca de la veritat, mai del tot satisfeta–, l’individu del segle XXI sembla necessàriament exposat al regnat de la postveritat, camp obert a una nova creença que és orgullosament inconscient de si.

 

La Muerte de Sócrates

L’antiga era de la postveritat

El diagnòstic crític de la postveritat no és, per tant, sinó l’últim rastre d’un moviment iniciat molts segles enrere, com ha explicat Peter Sloterdijk a la Crítica de la raó cínica. Un moviment que es mostra autocomplaent i satisfet en la seva contradicció sota la forma d’una “falsa consciència il·lustrada”.

La postveritat s’ha convertit en la paraula de moda que tot (i res) explica. El terme és usat per denunciar un tipus de manipulació massiva, perpetrada en bona mesura a través de la difusió tendenciosa de dades (fora de context o directament falsejades), mitjançant una tecnologia sofisticada i incontenible, que els atorga aparença d’objectivitat. Una bateria d’arguments sense fonamentar que percudeixen en l’ànim del subjecte y condicionen la seva acció. I, no obstant això, la mal anomenada “postveritat” és més antiga que la pròpia veritat.

La “posveritat” és més antiga que la pròpia veritat

Abans que Plató teoritzés la cerca filosòfica i elevés el concepte de veritat fins a una dimensió ideal, a l’abast només de la intel·ligència, el seu mestre Sòcrates ja esmerçava temps en debatre a l’àgora amb els anomenats “sofistes”, mestres d’oratòria com Gòrgies o Protàgores, més interessats en persuadir l’auditori que en concebre nocions pures, universalment vàlides. A un d’aquesta estirp es dirigeix Sòcrates en l’obertura de l’Apologia de Plató.

Amb un gir teatral de primer ordre, tot explotant intensivament el mecanisme de l’el·lipsi (en referir-se a un succés conegut per tothom però que es detalla només retrospectivament des de la pròpia resposta) afirma Sòcrates: “No sé, atenencs, la sensació que heu experimentat per les paraules dels meus acusadors. Certament, sota el seu efecte, jo mateix he estat a punt de no reconèixer-m’hi; tan persuiasivament han parlat. Això no obstant, per dir-ho d’alguna manera, no han dit res de veritable”.

 

Inclús si les eines de què disposem avui aconsegueixen una aplificació completament nova, impossible de comparar amb la d’altres èpoques, la construcció de discursos que exalten emocions -per decantar la balança cap al cantó que interessa- no és precisament un producte del segle XXI. En els orígens de la civilització europea, hi trobem aquesta mateixa tendència, en la forma d’una tensió dialèctica que no confronta merament veritat i mentida, sinó veritat racional i aparença de veritat. L'”opinió”, tan valorada avui, és assimilable a una semblança volàtil i insubstancial en la qual -segons paraules de Parmènides, un dels referents de Plató- “no hi cap fe veritable”.

FALSA CONSCIÈNCIA IL·LUSTRADA

Des del paradigma de la saviesa grega s’intueix que la urgència per esgrimir una opinió a propòsit de tot fertilitza el camp de la postveritat. Entre l’antiguitat i l’època postmoderna, Thomas Hobbes advertia com juntament amb les paraules, i el significat que habitualment els atorguem, cal sospesar sempre la disposició i interès de qui les fa servir, per completar-ne el veritable sentit.

L’autor del Leviatan sembla anticipar algunes de les reflexions de John Searle, formulades segles després a través de la categorització en “actes de parla” (speech acts). L’ús del llenguatge s’entén com a intervenció en l’ordre de coses del que és real, el trastoca, i genera moviment. Que una mentida repetida milers de vegades –com pot ser-ho avui a través de les xarxes– cobri aparença de veritat, la realitzi, o que la desqualificació personal s’escampi, fins i tot si comença com un rumor tot just perceptible, ni per descomptat fundat, ja ho va cantar Rossini a “La calumnia è un venticello”.

 

De fet, la tradició intrigant pertany a la història d’Europa des dels seus inicis. El mateix Plató va ser testimoni privilegiat de la manipulació esdevinguda en una època que, retrospectivament, és vista com a edat daurada de les arts, de la tradició política i de la recerca de la veritat. El contrast amb aquella època no és tal, o no és tan radical com es podria creure, i per això la postveritat trasllada en si mateixa una fal·làcia notable, si s’entén com una forma qualitativament diferent de corrupció.

Una mentida repetida milers de vegades cobra aparença de veritat i la desqualificació personal s’escampa, fins i tot si comença com un rumor tot just perceptible, ni per descomptat fundat

La popularització d’aquell terme, avui dia, sembla indissociable d’un anhel de signe invers, l’anhel del principi gnoseològic idealment concebut per la filosofia. La paradoxa és un fet: en la veritat ja no es creu, d’una manera incondicional, però alhora es renega de la predominança relativista del seu oposat, massivament induïble. El diagnòstic crític de la postveritat no és, per tant, sinó l’últim rastre d’un moviment iniciat molts segles enrere, com ha explicat Peter Sloterdijk a la Crítica de la raó cínica. Un moviment que es mostra autocomplaent i satisfet en la seva contradicció sota la forma d’una “falsa consciència il·lustrada”.

 

IGNORÀNCIA MÍTICA

Recordem que l’oracle havia indicat a Sòcrates que ell era el més savi de tot els grecs. Aquell que deia no saber res sabia una cosa que els especialistes ignoraven. Sabia de la seva pròpia ignorància, de la limitació inherent a l’adquisició particular de coneixement. Desconfiant de l’acumulació de saber, va optar per transcendir els dogmes i les opinions, a través d’un incessant exercici d’autocomprensió pràctica, a la recerca de la justícia. Sòcrates va voler realitzar-se a partir d’una coherència que el feia inatacable, aliè fins i tot a la mort, assumida voluntàriament.

 

Amb tot, “creure”, viure il·lusions privades o col·lectives, és una necessitat humana, de validesa atemporal, que acompanya la recerca de certeses. El tòpic pas del mite al logos –el salt de la creença irracional a una racionalitat exempta de creença– és en si mateix mític. Giorgio Colli va explicar com el naixement de la filosofia –aquest amor a un saber perdut– té lloc en el context dels recintes sagrats dedicats a l’endevinació, que al seu torn evoluciona a través de la “reforma expressiva” de Plató. L’anhel de participar d’una veritat inamovible, eterna, només es transforma formalment. I el cinisme implícit a la postveritat caracteritza la seva actual versió.

“Creure”, viure il·lusions privades o col·lectives, és una necessitat humana, de validesa atemporal

Un món cada vegada més obert, interconnectat i crític amb relació als grans discursos i les ideologies –com és el nostre–, habilita alhora l’espai per a la difusió d’opinions infundades, que ofereixen una cosa diferent a la veritat. Un contradiscurs que s’imposa amb autoritarisme paradoxal, com si el fet de ser difós massivament garantís la validesa. Es tracta d’un nou i pervers gir, pretesament democràtic, d’aquell ordre del discurs que Michel Foucault va diagnosticar el 1970, en la seva intervenció del Collège de France.

CAVERNES GLOBALS

Les narracions de Plató, sota la forma de diàleg, parlen metafòricament d’una sortida de la caverna, com en el conegut episodi de La república. Una ascensió cap a la llum fomentada pel filòsof, que podem entendre en paral·lel a la maièutica de Sòcrates (art de la llevadora, que havia exercit la seva mare), el mètode que va aplicar per “formar homes de bé”.

A l’escenari actual, atesa la presumpta interconnexió, la caverna sembla inexistent i la visió directa del que és real es dóna per suposada, anhelant de forma simultània un grau superior de realització en la virtualitat digital, d’accés immediat en molts casos.

La caverna sembla inexistent i la visió del que és real es dóna per suposada, anhelant de forma simultània un grau superior de realització en la virtualitat

Però amb la supressió de la idea de formació des de la ignorància, estalviant-se el penós i indeterminable trànsit entre àmbits dissímils –moviment pròpiament filosòfic, el de la recerca de la veritat, mai del tot satisfeta–, l’individu del segle XXI sembla necessàriament exposat al regnat de la postveritat, camp obert a una nova creença que és orgullosament inconscient de si.