[dropcap letter=”D”]
e Lleida es diu que només té tres estacions: l’hivern, l’estiu i la del tren. És una broma recurrent per prendre’s amb una mica d’humor el rigor meteorològic que caracteritza la capital de Ponent. Ho podríem resumir així: a l’hivern t’hi glaces -i els dies de boira el fred se’t fica no només dins dels ossos, sinó fins als somnis!-; i a l’estiu hi cau un sol que espetega, que no trobes on amagar-te. El terme mig és difícil de trobar. I per aquest motiu la tercera estació més clara per computar-li a Lleida és la del tren. No és qualsevol estació. L’edifici monumental data del 1927 i té poc a envejar a l’estació de França de Barcelona o la de Portbou, per dir dues altres estacions que es poden considerar referencials per la seva elegància arquitectònica, tocada d’un cert aire neoclàssic francès (avaluar el servei ferroviari de cadascuna ja són figues d’un altre paner).
Com a curiositat, aquesta és de les poques estacions catalanes que reuneix trens de dues operadores diferents, de Renfe i de Ferrocarrils de la Generalitat
Des del 2003, quan hi va arribar el primer tren d’alta velocitat procedent de Madrid, l’estació de la capital del Segrià adopta el fastuós nom de Lleida-Pirineus. A banda de l’alta velocitat cap al Camp de Tarragona i Barcelona, d’aquí surt la línia de Barcelona i Manresa (el tren va arribar per primer cop a Lleida per aquesta banda, el 1860) i la línia cap a la Pobla de Segur (primer es va posar en marxa la línia cap a Balaguer, el 1924, que 25 anys després arribaria fins a la Pobla). Com a curiositat, aquesta és de les poques estacions catalanes que reuneix trens de dues operadores diferents, de Renfe i de Ferrocarrils de la Generalitat. Tot plegat fa que l’estació de Lleida, situada en un enclavament prou privilegiat i relativament cèntric, a cop de roc del riu Segre, al límit amb el centre històric i la zona on s’eixampla la ciutat, sigui un lloc de pas de tota mena de personal.
El lloc que el passavolant busca -aquí el nom és especialment ajustat- és al tren o al destí del tren o als quefers del vespre o l’endemà. La plaça de l’estació encarna millor que ningú el cul d’en Jaumet de l’individu d’avui: en realitat no som on som
Una plaça d’estació de tren -en aquesta sèrie que dediquem a recórrer les places del país encara no ens havíem aturat a cap d’aquesta tipologia!- una plaça d’estació de tren -deia- és, per definició, un pur lloc de pas, sense gràcia ni encís, on sempre s’hi té pressa, on per regla general s’hi fa tard. Fins i tot algú que espera algú altre adopta l’aire d’esperar per poca estona, de mirar ansiosament el rellotge perquè el tren ja ha arribat o és a punt de sortir.
Malgrat l’intent que poden insinuar els quatre bancs repartits al llarg de la plaça de l’estació de Lleida -i uns pocs arbres escadussers-, no sembla lloc per estar-s’hi. El lloc que el passavolant busca -aquí el nom és especialment ajustat- és al tren o al destí del tren o als quefers del vespre o l’endemà. La plaça de l’estació encarna millor que ningú el cul d’en Jaumet de l’individu d’avui: en realitat no som on som, no som on tenim els peus perquè ja voldríem ser a una altra banda mentre lamentem allò que vam deixar enrere. La plaça és un trànsit desagraït cap a qui sap què. Observant aquest trànsit es poden treure algunes conclusions divertides del perfil del viatger, aquí pintorescament barrejat. Poques vegades l’ecosistema que habitem s’ajunta en una porció de terra en un pastitx tan variat. Al matí arriben els estudiants. Al vespre, els executius. Del tren d’alta velocitat que ve de Madrid, en baixen tipus encorbatats, maleta a la mà i decidits a lligar algun negoci, a assistir a algun congrés o similar. Si el tren ve de Sevilla, és més possible que en baixin familiars que venen de visita a veure els parents. En el cas de l’Avant que ve de Barcelona i Tarragona -un regional més barat que l’AVE- veurem estudiants i treballadors. I del regional de la Pobla el més possible que veiem baixar estudiants i padrines sense carnet de conduir. Si és temporada d’esquí, una part del passatge de l’alta velocitat anirà cap al Pirineu i completarà l’última aresta de radiació d’aquest nus comunicatiu -sovint massa oblidat- que és Lleida.
Una parella -semblen estudiants- fan el ronsa abans d’entrar a l’estació. Ara una broma, ara una riallada, aliens a l’horari del tren, a si és hivern o si és estiu. Semblen tenir tot el temps del món
Alguns dels viatgers acabats d’arribar s’adreçaran al pàrquing de l’estació. Al damunt, rere un reixat, hi veuran un bosc esclarissat de filaments de columnes, plantades en un test de formigó. Són la forma estèticament imaginativa que prenen els fonaments que es van deixar per construir, en el futur, un centre comercial. M’explica un amic que ara se’n torna a parlar, que potser el faran. Ben mirat, la plaça del davant d’una estació també pot ser el símbol d’esperes impacients, d’aquella impressió de veure passar trens que s’han desaprofitat. I després hi ha les petites decisions que hi tenen lloc i que, no per rutinàries, perden importància. El restaurant on dinar, un mapa de la ciutat, jo vull anar a la Seu Vella primer, per què no ens acostem al riu, aquí davant tenim l’oficina de turisme…
Un grup de quatre jubilats surt de l’estació i mira de crear quòrum de cap a on tirar.
-Passegem una mica, per fer gana per dinar, que encara és d’hora.
Tres jovenets marroquins s’abracen amb la família, que els ha vingut a rebre. La matriarca els observa radiant mentre el pare els apressa a entrar al cotxe.
Una parella -semblen estudiants- fan el ronsa abans d’entrar a l’estació. Ara una broma, ara una riallada, aliens a l’horari del tren, a si és hivern o si és estiu. Semblen tenir tot el temps del món.
