“La música fa feliç a la gent, canvia la vida a millor i, d’alguna manera, estic contentíssima de contribuir a difondre-la”, reflexiona a peu de barra Teresa Torres, alhora que degusta una Estrella Galicia i es deixa arrossegar per l’atmosfera matutina del Bar al lamentós compàs del Lovesick blues del Hank Williams.
“La meva família sempre va ser molt aficionada a la música”, explica la parroquiana. “Això em va portar al conservatori, on vaig cursar piano i fins a segon de violí, encara que era una alumna molt justeta. Després d’un breu pas per l’Agència Tributària, i gràcies a la meva parella d’aleshores amb la qual seguim junts 36 anys després, vaig poder dedicar-me a acabar el conservatori i cursar, al mateix temps, la carrera d’Història de l’Art. I, quan vaig acabar els estudis, vaig opositar per ser professora”.
—De música, imagino.
“La veritat és que, en principi, no”, replica la Teresa tot rient. “Jo volia ensenyar història, però precisament aquell any no es va convocar aquella oposició, així que al final vaig fer la de música i aquest va ser el meu gran encert. Em guanyo la vida ensenyant música a instituts públics i és una feina que em fa molt feliç… malgrat Ensenyament!”.
En paral·lel, als inicis de la seva carrera docent, aquesta barcelonina de 1966 i la seva parella van fundar alguns grups que van desfilar per escenaris barcelonins com ara Sidecar o Magic. “Van ser projectes més aviat efímers com Chenko i la Esclava, Los Gallos o Los Sobornados, però mai vam arribar a fer res seriós perquè el José Manuel és el tio més passota del món”. Més que fer música, la seva tasca era explicar-la.
Un viatge pel Profund Sud
Una cosa porta a l’altra. “Per poder ensenyar bé i desenvolupar el millor programa docent, a través del qual poder brindar les claus essencials als alumnes, he estudiat moltíssima música, i molt a fons. Així vaig desenvolupar una sèrie de coneixements que, més endavant, les meves amigues, les germanes Rosa i Teresa Núñez, em van comminar a convertir en xerrades i audicions musicals per a biblioteques i centres culturals”.
Preparant un d’aquells cicles, enfocat en el paper de la dona en la història de la música des de la prehistòria fins fa un quart d’hora, la Teresa va adonar-se’n que “allà hi havia un potencial llibre que, a més, ningú havia escrit. Almenys, que jo sabés”.
Ha publicat recentment El tren de la música, que “ofereix una panoràmica d’estils que neixen en un mateix lloc i temps, el blues, el folk i el country”
I, curranta com és ella, es va oferir a posar negre sobre blanc tot aquell material per a Ma Non Troppo, editorial de referència especialitzada en música. “Aquell projecte no me’l van comprar, però sí que em van dir que els proposés altres temes”. I així va ser com va néixer el seu recent debut, El tren de la música, un exhaustiu volum que, en paraules de la seva autora, “ofereix una panoràmica d’estils que neixen en un mateix lloc i temps, el blues, el folk i el country, i dels quals es deriva tota la música popular successiva”.
Profusament il·lustrat i documentat, el llibre està cridat a convertir-se en un volum d’absoluta referència sobre el tema. A més, uns encertats codis QR remeten al lector al repertori dels artistes i estils sobre els quals es parla, fet que converteix l’experiència en una immersió total en el patrimoni sonor del deep south nord-americà.
Música, passejos i la cervesa ben tirada, si us plau
“El que li estan fent ara a Barcelona em desagrada”, protesta la parroquiana. “Aquesta idea de que vianants i vehicles rodats hem de compartir espai i acabem esquivant bicis i patinets, em sembla demencial. Quan el més assenyat a una ciutat com aquesta seria que s’encoratgés a la gent a caminar, a passejar”.
Un altre tema que li sembla “un autèntic desastre” és el de la música, “en una ciutat on han desaparegut moltíssims bars musicals que oferien actuacions en directe i on fins i tot trobar locals d’assaig resulta cada cop més difícil”.
—Home, alguna cosa hi haurà que et continuï enamorant de la teva ciutat, no?
“Per descomptat!”, riu Teresa Torres. “El clima, la mar i aquells pocs bars que encara saben com tirar bé una cervesa”, replica i, després de donar-li el glop de gràcia a la seva Estrella Galicia, afegeix: “A més, el tapeo i l’oferta gastronòmica, he de dir que han millorat moltíssim”.
—I aquest Bar n’és la prova fefaent, afegeixo.
I la parroquiana, sense perdre el somriure ni el compàs del Hey good looking de Hank Williams, demana una altra i fixa la seva atenció en les racions exposades a la barra.
