La importància de ser un PSB
Com és ser un Pet Shop Boys? Aquesta és la història del meravellós equip que formen Chris Lowe i Neil Tennant, el duet britànic és una de les grans referències dels últims trenta anys en la indústria musical. La llista de grups que no existirien sense ells és llarga i de qualitat, de Saint Etienne a Astrud i un rotund, etcètera. Sembla un tòpic, però és realíssim: la seva biografia deixa en evidència la resta de tediosos llibres pop. Una història que gira entorn de la difícil missió de reconèixer-se a si mateix com una estrella de la música, amb tot el que això comporta, enfrontar-se al repte del directe sense tenir experiència prèvia però amb un èxit descomunal, i l’amistat. Literalmente no només és un gran llibre sobre els Pet Shop Boys, també és un gran llibre d’una història plusquamperfet.
El Califato visita el Fòrum
Califato ¾ a les Nits del Fòrum. 16 de setembre.
Una de les poques bones notícies que deixarà la pandèmia en l’àmbit musical és l’entrada del Fòrum com a recinte de concerts, un espai fins ara habituat als esdeveniments massius. Sota l’aixopluc del festival Primavera Sound els concerts que es fan allà són una de les alternatives que tenim per poder gaudir de concerts a l’aire lliure a Barcelona. Aprofitant la tornada de vacances i el bon temps que acostuma a fer al setembre, s’ha organitzat un nou cicle d’artistes a tenir en compte per les pròximes setmanes.
D’entre tota la programació —on hi ha noms tan populars com Los Planetas o Bad Gyal— destaca el que probablement és el nom més exòtic del cartell: Califato ¾. Ells són, sense cap mena de dubte, una de les bandes més interessants i originals de l’escena estatal. Formada per vuit músics i amb origen a Sevilla, el seu és un projecte d’autoanomenat folklore futurista. Que què és això? Una esbojarrada mescla de música d’arrel, electrònica i certs reflexos pop i punk. La seva és una aposta per la catarsi, l’energia i la llibertat: Ballar amb música de processó? Perquè no? Tot és possible en l’univers de Califato ¾, que recull diverses tradicions (flamenc, àrab, occidental) i les combina com mai les havies vist abans. Un concert imperdible al qual anar amb les orelles ben obertes.
La cançó de l’estiu
Amb l’estiu començant a acomiadar-se, una de les seves cançons predilectes en català ha estat L’Eva i la Jana. La canonada de Ginestà no és només un hit estacional, segur que serà una de les grans cançons de 2021. El binomi que formen els germans Serrasolsas han navegat des de la cançó d’autor, que van conrear amb encert en els seus dos primers discos, fins al pop que no tem a semblar xiclet.
La cançó explica la història de dues noies, de l’adolescència fins a l’edat adulta, i construeix una bonica i entranyable narració d’amor i amistat que enganxa gràcies a la seva imbatible tornada: triomfal, addictiva i impossible de treure del cap una vegada ha entrat. Cal destacar també el seu videoclip, movent-se entre l’estètica yeye, el cutrelux dels vuitanta i que suma tones d’autoironia. L’Eva i la Jana és una gran cançó d’amor que marcarà un abans i un després en aquest grup barceloní, que ja apuntava coses interessants en Ginestà, el seu disc homònim, i que ara ha de confirmar en un nou treball: si s’assembla una mica a això, la cosa anirà molt bé.
El perruquer pop
Sota dels versos i acords de Navarri s’amaga una de les personalitats més entusiastes i productives de l’escena musical barcelonina. Ruben Navarri és una rara avis: activista musical que espera a complir la quarantena per a pujar a un escenari i ensenyar el que té a dins després de dècades de ser un habitual entre el públic de les sales de concert. Perruquer de professió —regenta una recomanable perruqueria al barri d’Horta— era conegut per ser l’home darrere de Maldaltura, un meravellós festival de música pop a Llessui, diminuta vila al Pallars Sobirà situada a 1.445 metres d’altitud.
Aparcat momentàniament el projecte, Navarri es va atrevir, per fi, a mostrar al món totes aquestes cançons que tenia arraconades. Primer va muntar una banda, després va debutar en directe, llavors va arribar un EP i ara promet un altre per a abans d’acabar l’any. Cançons pop en castellà amb ressons a Sr. Chinarro, Chucho o La Costa Brava, recollint la millor tradició de l’indie nacional i adaptant-ho als temps d’avui. Navarri arriba tard, però arriba.
Els nous reis de Mallorca
No paren de sorprendre’ns. La nova ona mallorquina es multiplica com els pans i els peixos. Després de la gran sorpresa que va ser Maria Jaume, segurament un dels grans noms de 2020 de la música cantada en català, aquesta tardor es presenten Reïna. Entre la flamant cantautora de Lloret de Vistalegre i aquest nou grup de Manacor, vila de bandes com Miquel Serra i Jorra i Gomorra, hi ha un parell de punts en comú: tots dos han guanyat consecutivament el concurs Sona 9 per a joves promeses; Lluís Cabot, el talentós cervell de Da Souza, ha produït les seves últimes referències i tenen una potent veu femenina al capdavant. Carme Vives, la vocalista de Reïna, té tons i registres per a regalar, i és un dels punts forts d’una banda que no té cançons tan evidents com sembla. Aquest setembre publiquen Arts Marcials, el seu primer disc, i s’espera que sigui una de les revelacions de la temporada. Escolteu Carinyo, el seu primer single, i entendreu perquè són una esperança.
