“Clar que sí! Deixa la ràdio encesa, però si et plau no posis Rock FM, que si escolto una altra vegada Sultans of swing, és probable que em sagnin les orelles”.
— Sultans of swing? No home! Més aviat tenia pensat posar alguna cosa dels Frightnrs!
L’Iván Azagra somriu, còmplice, contagiós, i es frega les mans abans d’instal·lar-se a la barra i demanar: “Una IPA, que cal dir que la que distribueix Damm no està gens malament”. Ha arribat a última hora de la tarda, amb les primeres ombres de foscor filtrant-se sobre el carrer. Com a bon atleta de la nit que es considera, ell és dels que viu quan cau el sol.
“Sóc amant de tot allò que flueixi amb un halo d’autenticitat en forma de música, cinema, còmics o videojocs. La meva passió envers tot això, especialment la música negra, m’ha empès a cantar, punxar discos, organitzar esdeveniments, fer ràdio o simplement gaudir, com a voyeur musical”, explica aquest músic, showman, agitador, DJ, locutor i, tal com es defineix a si mateix, “persona i personatge, dos en un, odiat i estimat… Suposo que com tothom”.
També conegut com a Iván Thorpedo, aquest enamorat total dels sons negres i jamaicans, ha liderat bandes com els mítics The Thorpedians i, ara com ara, es troba al capdavant de The Moskito Bite, anomenats així en honor al mític tema dels Pyramids. Amb aquests, acaba d’enregistrar en digital alguns notables temes en directe a La Deskomunal de Sants.
Al marge de la banda recentment formada, l’Iván assegura que segueix fent sessions de DJ “amanides amb l’ús del micròfon allà on em deixen, en aquests temps de recuperació després de la infame pandèmia”. Tanmateix, continua treballant en l’ambiciós —i esperat— projecte de Plan 10, “un documental sobre la història del ska fet a Catalunya”.
La influència dels Hepcat
Entusiasta per naturalesa, el parroquià reconeix la dificultat d’enumerar els moments d’inflexió “per als que ens considerem melòmans militants d’alguna cosa, ja que són moltes les coses que ens han mantingut amb rectitud en el refugi d’allò que estimem”.
Xarrupa en silenci diversos glops de la seva cervesa, mentre s’acaricia la barbeta i repassa el rígid coll de la seva impecable camisa Brutus de quadre gingham, abans de reprendre la paraula: “Potser tinc especial estima pel primer cop que vaig veure als Hepcat, a finals dels 90, a la desapareguda Sala Garatge del Poble Nou”, —recorda a propòsit d’una visita a Barcelona de la famosa banda californiana—. “Mentre ballava amb cara d’embadalit per com aquells tipus feien el seu xou, vaig saber que volia intentar estar sobre un escenari. Com ells”, afegeix.
Quelcom similar, reconeix, succeïa cada vegada que veia als catalans La Thorpe Brass dalt de l’escenari. Aquests també van contribuir a portar-lo per una senda musical de la qual reconeix “que, de tots els projectes en què m’he vist involucrat, al que més afecte tinc és als Thorpedians. El poc que he aconseguit depurar com a músic ha estat gràcies a ells, persones a qui al llarg dels anys he pogut considerar com amics”.
— La veritat és que vàreu arribar a sonar molt bé.
— Musicalment, allò em va servir per tenir una amplitud de mires que abans no tenia. Vam fer moltes coses junts, poques van agradar, però allà quedaran i estic segur que repetirem.
Una Barcelona assassinada pel mercantilisme
“Em repugna que a Barcelona ja no la pugui considerar la meva ciutat”, lamenta el parroquià, que fa anys que viu fora i que veu, en un mercantilisme extrem, l’element que “ha matat gran part de l’essència d’un lloc que s’ha convertit en una marca. Cert és que les ciutats les conformen les persones que hi viuen, però fins i tot a aquestes persones les empenyen cada cop més lluny i és més fàcil trobar l’antiga essència de Barcelona a pobles del Vallès o del Maresme”.
Entristit pel fet que els llocs que li agraden vagin abaixant definitivament les seves persianes i “que el poc que ens quedi sigui la nostra gent”, el músic no amaga que la seva actual relació amb Barcelona és d’odi, “potser és perquè em faig gran, però, com et deia, cada cop la considero menys el meu lloc”.
Dels aspectes que el continuen enamorant de la urbs, destaca un edifici: “El que m’enamora d’ell, a part de la seva excelsa bellesa, és la seva ubicació. No és altre que el Palau de la Música, situat a un carrer secundari de la ciutat, prop del seu cor, però alhora apartat. No deixa de ser una al·legoria de com tracta aquesta ciutat a la música”. I amb aquestes paraules, liquida la seva cervesa i, animat per la conversa, de seguida en demana una altra.
— El que aquí tractem molt bé és el paladar de la concurrència. No voldràs pas acompanyar aquesta IPA amb alguna cosa per sopar? Hi ha menú, plat combinat, racions, entrepans…
Iván Azagra torna a acariciar el seu mentó i a somriure, abans de donar resposta a l’oferiment:
— Menú! els curritos semos així i al menú, a més dels plats, sempre l’acompanya aquest punt de queixa i lament al costat d’altres companys.
