Ha passat sovint, aquesta darrera setmana. De nit deixo la brossa al carrer i faig un puret abans d’anar a dormir, al bell mig del Call de Barcelona. Se m’atansa un home de mitjana edat, tremolant com un malalt de febrada, i em demana foc per encendre una cigarreta. Sé perfectament que no només és addicte al tabac i li dic que tranquil, que es quedi l’encenedor, perquè a casa en tenim molts. Mentre diu “gràcies” ja corre a amagar-se a un dels racons de la Plaçeta de Manuel Ribé, ben a prop de la terrassa del Bistrot Levante i de l’antiga Sinagoga Major de Barcelona. Sé que no només té fal·lera per fumar perquè du una cullereta a la mà i també perquè, segurament, demà me’l trobaré, encara col·locat d’heroïna al mateix indret o en un dels cantons de la plaça Neri, deixondint-se per la cridòria dels nens que van a escola o dels turistes que esmorzen a un dels hotels més luxosos del barri.
El problema d’aquesta escena no és (només) la incomoditat de trobar-se un dissortat addicte punxant-se al costat de casa, ni que una persona que pot arribar a tenir un comportament perillós –fruit de la seva frisança– sigui al costat de la quitxalla, ni tan sols que els turistes que massifiquen Ciutat Vella estarrufin el nas davant la visió d’un heroïnòman fent-los nosa a les postaletes insofribles que penjaran a Instagram. La desgràcia primordial d’aquesta escena és la imatge d’una persona destrossant-se la vida amb un dels opiacis més letals del planeta. Les autoritats municipals, a través dels serveis de neteja (que recullen unes 2.500 xeringues cada mes) diuen que el consum d’heroïna a Barcelona ha tornat als nivells prepandèmics. El meu nas i la intuïció dels veïns no té el poder de l’estadística: però diria que som davant d’unes xifres encara més preocupants.
Fins ara, els gestors de la cosa pública pensaven que n’hi hauria prou amb la pressió policial als narcopisos (de nou, la meva experiència hi posa un interrogant: n’hem tingut un a sota de casa operant més d’un any sense que ningú hi intervingui) o amb garantir la seguretat dels voltants de narcosales com la Baluard del Raval. Però el problema central continua essent el comerç de droga i la insuficiència d’agents socials per pal·liar-lo, a banda del fet que els punts de venta d’opiacis ja no se centren únicament al centre de la ciutat (l’estiu passat, sense anar més lluny, se’n desmantellaren dos a Gràcia). Els tècnics de l’Ajuntament em respondran que hi ha presència d’agents cívics als barris (i és cert); però caldria recordar-los una cosa tan bàsica com que els heroïnòmans no es droguen, delinqueixen, ni causen brega durant la jornada diürna d’un educador social.
A inicis d’aquest segle, l’escriptor Roberto Saviano ja ens advertí que l’estat espanyol estava envaït pels diners de la camorra i que una gran part del comerç de droga europeu, inclosa l’heroïna, passava per Barcelona. També ho va fer el periodista Joan Queralt, qui avisà del fet que els clans mafiosos operen a la nostra ciutat a través del blanqueig de capital dins dels sectors turístics i immobiliari. No sembla que els nostres responsables municipals s’hagin pres aquestes advertències amb el nivell de seriositat que comporten. El problema, la responsabilitat i la culpa de tot plegat, en definitiva, no rau en l’escena que jo he descrit a l’inici, sinó en tot un sistema complexíssim que, de moment, campa lliurement per Barcelona sense que ningú hi acabi d’aportar solucions. Mentre no s’hi posin, avui de nit hi haurà un altre nano a qui donaré un encenedor perquè continuï destrossant-se la vida.
