La sortida del nou túnel de Glòries en direcció al centre de la ciutat.

Glòries, la frustració global

La Plaça de les Glòries és una obra d’art permanentment inacabada en la qual l’administració barcelonina hi ha posat tota la càrrega simbòlica entre el seu model de ciutat no contaminant i la tensió que provoca l’automòbil, paradigma de l’antiga globalització

De la mateixa forma que a Barcelona hi ha indrets que simbolitzen i encarnen la bellesa immarcescible de la nostra ciutat (i que cada conveí ompli el buit del parèntesi amb el seu racó predilecte), la majoria de capitals del món tenen els seus espais maleïts, peces mestres d’un museu de nyaps persistents que, per obres i arquitectes estrella que hi fotis, viuran llastrats en la inoperància i la lletjor pels segles dels segles. Així s’esdevé amb Les Glòries, una plaça dissortada que, malgrat el final de les recents obres via l’administració Colau, continua essent font de retencions i incomoditat per tota la gent que entra dematí a Barcelona amb la nobilíssima intenció de currar-hi (un emplaçament que el nostre genial Cerdà, ordidor d’un Eixample pensat com una corrua d’autopistes urbanes, ideà com a segon centre de la ciutat i pols d’atracció dels vehicles estrangers cap al centre).

La setmana passada, mentre servidor era a la tertúlia de Can Basté (i mercès a la veu honesta del gerent de Mobilitat i Infraestructures de l’Ajuntament, en Manuel Valdés López), els oients i servidora descobríem que les obres paralitzants de Glòries (tretze anys i tres alcaldes) no havien tingut com a objectiu millorar l’entrada del trànsit a la ciutat. En efecte, com recordava Valdés, la Plaça (que tenia de tres a quatre carrils d’entrada) continua essencialment inoperant com a contenidor de vehicles a hora punta pel simple fet que, a l’arribada de Gran Via (sortida 207, Bach de Roda/Poblenou), els cotxes només poder transitar per dues vies i un carril bus. L’existència d’aquest trio viari, en efecte, sembla més inamovible que la sacra trona de la Moreneta, i mentre emboteixi l’entrada a Barcelona col·lapsarà Gran Via i les dreceres per a fitipaldis ardits per Bilbao o Llacuna.

Dit això, l’alcaldessa Ada Colau s’ha posicionat molt clarament i genial sobre l’afer, i escric els adverbis sense cap unça d’ironia. Bàsicament, l’alcaldessa s’ha limitat a recordar que per ella, com tot bon polític, l’important és la gent que la vota i que la redefinició de Glòries és “una solució pels 30.000 veïns que hi viuen, entre els quals 3.500 criatures, que estan experimentant un renaixement radical”. Mercès al primer túnel que soterrava la via, digué Colau a can Cuní, “ja va baixar el soroll d’una manera importantíssima, 11 decibels, una davallada molt notòria; a Glòries tothom comenta que ara es pot escoltar el silenci i es pot parlar amb tranquil·litat”. Com saben els pacients lectors de La Punyalada, servidor és un talibà de la quietud, i, si la nostra alcaldessa ha regalat pau i xiuxiueig als veïns de Glòries, no vindrà un foraster del barri com jo a discutir-ho, i menys encara quan Colau és potser l’única política del país que, agradi o no, aplica els plans de govern pels quals fou votada.

Segons l’Ajuntament, l’objectiu del túnel no és millorar l’entrada a la ciutat sinó la vida dels veïns del barri.

Amb una certa ironia, l’alcaldessa també va recordar que els problemes de trànsit a la Plaça només s’esdevenen en hores punta (no caldria ser Kierkegaard per saber-ho) i, en això també té raó, que la responsabilitat del trànsit no recau únicament en l’Ajuntament, sinó també en els municipis veïns a Barcelona. Al seu torn, l’alcaldessa afirmà que els seus coneguts maresmencs estan la mar d’encantats amb l’invento perquè els busos han reduït el recorregut en uns cinc minuts. Lamento discrepar en aquest punt, car tinc la sort de dormir diàriament (de forma totalment consensuada i lliure, segons m’ha dit) amb una bella i formosa capgrossa que, ficant el nas a La Punyalada d’avui, recorda que malgrat sigui certa la reducció de temps, la freqüència de busos de la línia del Maresme és altament insuficient i que arribar a Barcelona per treballar a les vuit del matí implica llevar-se a quarts de quinze.

Això no és responsabilitat de l’alcaldessa i Colau fa santament, insisteixo, focalitzant l’atenció en la salut dels pulmons dels veïns de Glòries i per això és normal que reivindiqui les estupendes pistes de bàsquet i les meravelloses zones de pícnic on els veïns de Glòries poden anar a fer un mos. En aquest sentit, i com passa sempre, l’alcaldessa ha tingut una extrema habilitat en convertir Glòries en un símbol de la ciutat no contaminada i orientada a l’humà que la posa directament en tensió amb la globalització com Occident l’ha entesa fins ara. Tant li fot que la majoria de treballadors, estudiants i d’altres animals que entren a la ciutat embotits als autobusos siguin de classe mitjana o treballadora. Colau és un geni dels símbols; que la plaça sigui l’indret de tensió d’una frustració global entre qui vol respirar i qui vol prémer l’accelerador és, en definitiva, la seva millor obra.

Servidor és un talibà de la quietud, i, si la nostra alcaldessa ha regalat pau i xiuxiueig als veïns de Glòries, no vindrà un foraster del barri com jo a discutir-ho

Qui busqui, per tant, un indret d’eficiència pel que fa a la mobilitat, que vagi a una altra plaça o foti el favor de xapar la boca i llevar-se encara més d’hora. I qui vulgui la Gran Via amb més de tres carrils, que se la pinti a casa amb coloraines. Això del progressisme barceloní sempre ha estat una cosa genial, afirmo.