Treballador servei neteja
Treballador del servei municipal de neteja. © Martí Petit

Escombriaires cridaners

La contaminació acústica de Ciutat Vella té un col·laborador excepcional alimentat per l’administració: el sistema de neteja municipal de residus

Els pacients i incomptables lectors d’aquesta Punyalada sabatina ja coneixen el meu trànsit d’orgullós eixamplenc a la nova condició de feliç habitant de Ciutat Vella. La setmana passada celebrava la nova llar com a bon barceloní; queixant-me i protestant pel nefastíssim efecte dels coloms en la higiene i la contaminació acústica d’El Call, un article pel qual he rebut mostres d’afecte d’animalistes que han estat a punt de convèncer-me que l’existència de la bestiola en qüestió és, a banda d’una manifestació de l’Esperit Sant, més necessària que l’aigua potable. Servidora ja té una edat i sap perfectament que hi ha causes tan racionals com destinades al fracàs; és així com em disposo a passar la resta de la meva existència netejant la merda colombaire del balcó de casa i content que el parrupeig em desperti de matinada els escassos dies lliures que em regala la condició d’autònom.

Però l’edat i l’estoïcisme que comporta el pas del temps no m’ha fos la tossuderia, i aquest vostre escriptor té incrustada al cap la noucentista creença segons la qual podríem exercir la nostra condició mediterrània del viure desacomplexat i expansiu, bo i intentant que a ciutats hi hagi silenci i s’hi pugui descansar. Puc acceptar conviure amb tots els animalons que Noè embotí a la seva nau, faltaria més, però la lluita pel silenci esdevé un pèl més fatigosa quan és la pròpia gestió municipal qui fomenta el soroll. Els indígenes de Ciutat Vella ja deuen intuir que em refereixo a les simfonies de cridòria i mambo que ens ofereix cada nit el servei de neteja municipal. Endreçar un barri d’una antigor i porositat com és el cas, no cal dir-ho, resulta titànic, i estic convençut que l’administració barcelonina hi posa molta neurona; però de cura pels timpans, us ho asseguro, no n’hi afegeix gaire.

Aclarim quelcom indiscutible i apaivaguem preventivament la ira dels ofesos: els escombriaires i conductors de Bcneta que penquen al meu barri suen la cansalada i es guanyen de forma justa el sou. Hi ha carrers per on transiten sis o set vegades en un sol dia (sovint, més que netejar, hi escampen alegrement la merda tot ruixant-la d’aigua, també cal dir-ho) i aconsegueixen que un entorn històric que entre tots plegats hem condemnat a indret de farra es llevi generalment en bones condicions cada matí. Però per tal d’aconseguir aquesta proesa paguem un preu innecessari que recau a les nostres orelles; la majoria dels camions que transiten pel barri carden un brogit que espanta, el sistema de recollida de la brossa és d’una antigor totalment obsoleta en termes d’eficiència i, cal dir-ho sense embuts, la majoria d’escombriaires vociferen pels carrers com si no hi visqués ningú.

La majoria dels camions que transiten pel barri carden un brogit que espanta, el sistema de recollida de la brossa és d’una antigor totalment obsoleta en termes d’eficiència i, cal dir-ho sense embuts, la majoria d’escombriaires vociferen pels carrers com si no hi visqués ningú

Els culpables de la fressa no són els treballadors: entenc perfectament que un escombriaire no pugui xiuxiuejar quan s’ha de comunicar amb un company que és a una desena de metres mentre aguanta una mànega gegant d’on brolla aigua a tota llet, així com també comprenc del tot que resulti pràcticament impossible buidar cubells de brossa emulant el so d’una arpa medieval. El problema no és dels treballadors, sinó del sistema. Fent ús d’uns avenços tecnològics perfectament viables, els escombriaires podrien comunicar-se emprant micròfons i auriculars. Al seu torn, si el que hom vol és evitar la desagradable visió de la brossa al carrer i el soroll dels cubells quan s’aboquen a la ventresca dels automòbils, podria ordir-se perfectament un sistema de geolocalització mitjançant el qual els veïns baixéssim al carrer el vespre o de nit, tot just quan s’acosta el vehicle de la brossa.

El lector deu pensar que parlo en termes de ciència ficció, però el que resulta incomprensible és que l’any 2021 jo pugui saber exactament quan m’arriba una comanda de Glovo a casa i no pugui exercir un acte tan senzill com treure la brossa de casa monitoritzant el vehicle que se l’ha d’endur. A manca d’aquests recursos, que haurien d’haver estat obligatoris en qualsevol concurs públic mínimament rigorós, la recollida de brossa és una autèntica metralladora de sorolls: a casa, des del llit, ja juguem a anticipar-ne tota la varietat possible, des del pip-pip del camió de la brossa quan fa marxa enrere fins els simpàtics escombriaires que, vora la una de la matinada, piquen amb un metall la sortida del clavegueram del portal, per després obrir l’aixeta de l’aigua, i després fan la ruixamenta que s’acompleix amb els respectius “voy” i “ya està” entonats amb l’emissió d’un agut tenoril.

A casa, des del llit, ja juguem a anticipar-ne tota la varietat possible, des del pip-pip del camió de la brossa quan fa marxa enrere fins els simpàtics escombriaires que, vora la una de la matinada, piquen amb un metall la sortida del clavegueram del portal, per després obrir l’aixeta de l’aigua

Vist el meu èxit amb el tema dels coloms, soc ben conscient que a partir de la publicació d’aquesta Punyalada m’escriuran escombriaires perjurant que duen una existència laboral més silent que la d’un monjo de clausura i estic també segur que aquest meu estimat The New Barcelona Post rebrà correus electrònics educadíssims on algun escombriaire ens voldrà demostrar que la vida zen o fins i tot el ioga fou inventat per un company seu. Però l’orella encara no em falla i, de moment, la senectut em permet discriminar el silenci de la cridòria i és una realitat palpable que els professionals de Bcneta treballen en un barri habitat amb una nul·la sensibilitat per la gent que hi descansa. Si algú mínimament atent a la vida ciutadana vol que el barri fugi de la seva etiqueta turística i sigui habitat per barcelonins, hauria de formular ràpidament una alternativa a aquesta contaminació invisible però letal.

A casa, insisteixo, som ben conscients que la cosa pinta malament i ja estalviem pensant en com podem insonoritzar el vidram. Vist l’èxit que he obtingut amb la comunitat animalista, no m’estranyaria que aquesta mateixa nit un cor d’escombriaires decidís fer nit sota casa obsequiant-me amb un himne coral estentori. Si puc triar, i la clemència encara funciona, tant la meva costella com jo som més de Mozart que de Verdi o Wagner. Mercès.