Carlos Zanón
L'escriptor barceloní Carlos Zanón. © Felipe Huertas

Carlos Zanón o com escriure un llibre que sona com una cançó

L'autor barceloní indaga a Love Song sobre amistats i amors crepusculars, amb una gira d'estiu pel mig i una nova versió del Sandino de Taxi

Carlos Zanón (Barcelona, 1966) ha escrit un llibre que sona com una cançó. El Jim, l’Eileen i el Cowboy són els músics que toquen una història sobre amistats i amors que arriben a la seva fi. No hi ha il·lusió ni nervis, hi ha certeses i decepcions. A Love Song (Salamandra, 2022), Zanón volia que el lector tingués la sensació d’estar en l’interior d’una cançó i no tant que estigués pendent d’anar seguint la trama. Per a això, sona música tota l’estona, acompanyada per la gira d’estiu per càmpings de la costa en la qual els tres protagonistes s’embarquen com a comiat.

En una entrevista amb The New Barcelona Post, sosté que la seva última novel·la “parla de la necessitat de tallar amb els llaços afectius per saber qui ets”. En aquesta ruptura protagonitzada per tres protagonistes en igualtat de condicions, hi ha tocs de la trama que van protagonitzar els escriptors Lord Byron i els Shelley, així com de la dels músics Townes Van Zandt i el matrimoni format per Guy i Susanna Clark. “M’interessava aquest triangle que mai es va destruir, que s’esmicola per la vida, no per res més”, assenyala. Al trio de Love Song, els acompanya un xofer que els ajuda a fugir de Barcelona, escenari natural de Zanón. Li diuen Polidori i es converteix en la veu pràctica i externa, alhora que una continuació amb un altre nom del Sandino de Taxi.

La música a Love Song no és només el tema sinó que és “l’únic territori en el qual els personatges senten que el seu món té sentit, fora d’això, són incapaços ni tan sols de parlar entre ells”. Per a l’autor barceloní, la música també és un eix fonamental en el seu procés creatiu. “Jo vaig començar a escriure quan escoltava la ràdio i esperava que el locutor traduís el títol d’una cançó que m’havia agradat i que era en anglès. A partir del títol, jo m’imaginava el que havia dit la cançó i escrivia. Tindria dotze o tretze anys”, confessa. Encara guarda aquests primers textos, tot i que no s’atreveix ni a llegir-los ni a llançar-los.

D’allò de guiar-se pel que transmetia una cançó per escriure, Zanón s’ha quedat amb què una narració també ha de tenir ritme. “Crec que el que diferencia escriure i redactar és la musicalitat. A tu t’agrada la pàgina d’un llibre per les paraules que ha triat l’autor, el to, el ritme, per com sona… En el fons, t’és igual el que t’expliqui algú, allò que vols és que te l’expliqui aquesta persona, que et canti aquesta cançó algú en concret”, defensa.

Malgrat aquesta devoció per la música, especialment pel pop-rock però també pel soul, a Zanón no li hauria agradat ser músic “sent vell”, com els hi passa als protagonistes de Love Song. “En el seu moment, la música sí que és fascinant i també ho és estar en la música. Però crec que és més agradable envellir sent un escriptor o amb qualsevol altre ofici que sent un músic de rock. És bastant malagraït per la fascinació que es té per la joventut”, enraona. Això no impedeix que de jove sí que es passegés per aquest món, però “sense passar d’un nivell super amateur“, com quan va fer teatre. “De debò, només ha estat això d’escriure”, subratlla. Malgrat no haver volgut aprofundir més en el món de la música, ha compost i escrit cançons, algunes d’elles per a Loquillo.

Però l’autor barceloní no només pensa en la música, també recorre a les pel·lícules. “M’agrada intentar que l’escriptura imiti com funciona el nostre cap, que va d’una cosa a l’altra. Vas pensant una cosa, en veus una i penses en una altra, se’t creua una cançó… És una mica com passa al cinema, en el qual tens moltes coses que t’estan parlant al mateix temps: imatges, diàlegs i banda sonora. Però tu ho vas encaixant tot”, exposa. Així, els seus llibres han de fer el mateix, preocupant-se poc per si queda clar qui està parlant o qui està pensant, transmetent sensacions. “Crec que li dóna al llibre un punt viu, que tècnicament no és perfecte, però sí que palpita”, remarca.

Escriure sol, sense internet

Tot això s’acompanya per un procés d’acumulació i maratons d’escriure. A Love Song, ha tret a la llum una cosa que se li va quedar fa molts anys, quan treballava de cambrer en càmpings i veia a grups de música passar cada nit. “A vegades, les novel·les són coses que es queden molts anys a dins, fins que no trobes la manera que això pugui cobrar forma”, indica.

“A vegades, les novel·les són coses que es queden molts anys a dins, fins que no trobes la manera que això pugui cobrar forma”

Per arrencar, necessita veure alguna cosa que reclami ser escrita, alguna cosa que l’impressioni, que estigui fora de lloc. En la seva última novel·la, és una escena que passa del tot desapercebuda, quan el Jim i l’Eileen es troben per primera vegada, amb el piano tocat per una dona enfadada de fons: “Jo estava a Buenos Aires i vaig entrar a un bar on estava aquesta senyora, molt malhumorada perquè no li posaven whisky. Vaig pensar, aquí hi ha alguna cosa”. No importa que després no sigui determinant per a la trama, el més important és trobar un fil per estirar.

Posteriorment, arriba quan es posa a escriure “de debò”, la qual cosa l’obliga a aïllar-se i no parar. Passa quatre o cinc dies sol en un apartament de la costa, sense internet, menjant a deshora i amb mal d’esquena. “T’oblides una mica del món de fora”, emfatitza. Així, triga entre sis i vuit mesos a tenir la primera versió, afegint un any i mig més de correccions.

Carlos Zanón
Zanón necessita veure alguna cosa que reclami ser escrita, alguna cosa que l’impressioni, que estigui fora de lloc per arrencar. © Felipe Huertas

Canvi de paradigma

Aquesta musicalitat que l’escriptor buscava a la ràdio de petit el va portar a estrenar la seva carrera literària amb poesia. El seu primer llibre, El sabor de tu boca borracha, va arribar quan només tenia 22 anys. Amb més poemes i lletres de cançons, va trigar vint anys a publicar la seva primera novel·la, Nadie ama a un hombre bueno, tot i que va ser amb la segona, Tarde, mal y nunca, quan tot es va accelerar, fins ara.

Zanón, que rebutja l’etiqueta d’autor de novel·la negra, “només he fet una novel·la amb un detectiu i no era meu”, diu que amb Taxi ja va començar a canviar de projecte literari, consolidant aquest gir amb Love Song. “En aquesta, una mica com els seus personatges, he tallat amb allò que havia fet fins ara. És una novel·la amb una altra llum”, explica. Encara no sap cap on anirà i, de moment, no està escrivint res nou.