“Fa uns anys em vaig presentar a la Jacksonville International Jazz Piano Competition. La veritat és que vaig enviar la meva maqueta sense saber molt bé què esperar. El cas és que vaig guanyar aquell concurs i vaig acabar tocant allà. I més curiós encara és que, mentre als carrers d’aquella ciutat actuaven gratis primeres espases del jazz americà, l’únic concert pel qual calia pagar era el meu!”. El pianista i compositor Ignasi Terraza somriu a peu de barra, mentre rememora aquesta d’entre mil anècdotes després d’haver portat el seu talent musical per tot el món, fins als racons més insospitats. Al carrer, fosqueja.
“He donat moltes voltes”, explica mentre degusta una aigua amb gas “amb llimona, però sense gel” i de fons els dits d’Oscar Peterson flueixen sobre les tecles expressant amb suavitat les aromes del songbook tradicional americà. “He actuat per tota Europa, els Estats Units, Sud-àfrica, el Marroc, la Xina, Colòmbia, el Brasil, Mèxic, Turquia, Corea, Tailàndia, Albània o Mongòlia, entre altres”.
—Mongòlia? De debò??
El músic riu. “Sí, Ulan Bator és un altre món. Allà vaig tocar al Teatre d’òpera i ballet i s’anunciava el meu nom a l’entrada. Semblava una d’aquelles grans estrenes de cinema dels anys 40!”, rememora. Encara que, potser, del que se sent més orgullós és d’haver actuat en dues ocasions al Lincoln Center novaiorquès, “el 2014 amb la Big Band Barcelona Jazz Orquestra, amb el vibrafonista Oriol Bordas, i quatre anys després amb l’Andrea Motis”; i en quatre ocasions al Blue Note de Tòquio, també amb la Motis.
“Estic satisfet del fet de constatar com, al cap dels anys, la meva trajectòria ha anat deixant un rastre en forma de discos, trobades, treballs, iniciatives… la música és una carrera de fons, no de velocitat”, reflexiona aquest barceloní de 1962 que, a més de fer música, també la publica a través de Swit Records, el segell que ell i la seva dona, Miriam Guardiola, dirigeixen i que “en els seus 20 anys de trajectòria suma prop de quaranta referències, entre discos meus i d’altres”.
La música es va imposar a Getxo
Invident des dels 9 anys, el parroquià va començar a “estudiar piano amb la senyora Loras, que era la dona de Lluís Millet, el director de l’Orfeó Català, i l’habitació on fèiem les classes donava a l’escenari del Palau de la Música”. Va cursar piano clàssic al Conservatori de Barcelona, encara que de seguida va quedar abduït pel jazz i les seves infinites possibilitats. En paral·lel, també es va matricular a la UPC i es va convertir en el primer llicenciat en Informàtica invident a Espanya.
La UPC l’investirà Doctor Honoris Causa tant per la seva trajectòria musical com per ser el primer llicenciat invident en Informàtica a Espanya
Va començar a tocar a diversos clubs als 18 anys, simultaniejant la seva faceta de músic amb la seva feina d’informàtic. Però el 1991 la música es va imposar. “Amb el quartet que teníem amb el guitarrista David Mitchell vam guanyar un concurs del festival de jazz de Getxo i amb això vaig treure el meu primer àlbum. A partir d’aquí, ja vaig necessitar tot el meu temps per dedicar-me a la música”.
Un temps que el pianista ha aprofitat molt bé, atresorant més de 50 discos entre els enregistrats com a líder i com sideman i col·laboracions amb músics de tota mena, Bert Van Den Brink, Luigi Grasso, Scott Hamilton, Ulf Wakenius, Antonio Serrano, Joan Chamorro, Josep Maria Farràs, Sarah Dowling, Laura Simó, Randy Greer, Jesse Davis, Perico Sambeat o gegants com Stacy Kent, Nicholas Peyton o (paraules majors aquí) Lou Donaldson. En la seva agenda, una infinitat de projectes amb artistes i repertoris diversos: des de Porter fins a jazz de sabors aflamencats.
Com a tancament del cercle, “el 21 de març la UPC m’investirà Doctor Honoris Causa tant per la meva trajectòria musical com per haver estat el primer llicenciat invident en Informàtica en la història d’aquest país”, anuncia l’Ignasi amb una gens dissimulada il·lusió.
Mentre hi hagi músics, hi haurà música
“Barcelona té molts músics, però falten espais. El boom del turisme no s’ha traduït en un boom cultural, i les normatives restrictives i la dificultat per obtenir llicències han generat molts problemes. Aquesta ciutat podria estar més viva amb una mica d’embranzida i de llibertat de creació musical, però, per difícil que estigui tot, mentre hi hagi músics, hi haurà música”, raona el pianista que, en aquest punt, decideix acompanyar la conversa i l’aigua amb gas amb algunes racions.
—Oído cocina.
“Tinc una forta connexió amb el Barri Gòtic —prossegueix—, l’he viscut a fons: de petit al Palau de la Música, després de jove amb els meus amics a clubs com el Jamboree o el Harlem, i ja després perquè les meves filles van estudiar al col·legi Sant Felip Neri”. La ciutat li agrada i la camina i viu i respira, “malgrat les obres que s’eternitzen i a problemes d’accessibilitat com les plataformes úniques, que per a les persones que no hi veiem són un problema perquè no delimiten bé per on passen els vianants i per on els vehicles. I ara, amb els cotxes elèctrics que són tan silenciosos i no els sents arribar, la nostra seguretat depèn exclusivament de l’atenció del conductor. Això no hauria de ser així”.
Passen uns segons en què l’Ignasi Terraza remata les seves racions i la seva aigua amb gas i es deixa embadalir per la interpretació d’Oscar Peterson del Have you met Ms. Jones.
—Després del sopar frugal, voldràs postres?
El músic torna a somriure: “Per descomptat! Sempre m’agrada acabar amb una mica de dolç”.
