Toni Cruanyes (Canet de Mar, 1974) és una de les cares més conegudes del periodisme català. Tot i que el seu pare hagués preferit que estudiés Dret, va acabar fent Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El primer micròfon el va agafar a Ràdio Canet i el primer sou que va cobrar va ser amb l’Informatiu del Maresme a Ràdio Arenys. Al seu poble natal, “un petit paradís”, va fundar amb uns amics, tots estudiants de Periodisme i Història, la revista local Àmbit, posteriorment La revista de Canet, “va ser una escola de periodisme”, explica a The New Barcelona Post. Es tracta de la segona entrega d’una sèrie d’entrevistes a personatges en forma de la societat civil barcelonina que publiquem amb el suport de DIR, la cadena de gimnasos líder a Catalunya.
Abans corresponsal a Londres i París, Cruanyes presenta el TN Vespre de TV3 des de fa deu anys i no hi ha dia que algú no li demani una foto quan el veu, fins i tot, a un gimnàs després de fer una entrevista. Sap que és part de la seva feina, “no deixes d’entrar a casa de la gent en una hora d’una certa intimitat i aquest favor que et fan també l’has de tornar”, i agraeix que els espectadors que es troba pel carrer respectin quan va amb els seus fills. “No parlaràs amb la gent, oi?”, li diu sovint el gran quan surten de casa. I la petita el saluda quan el veu a la tele.
Sent que ser periodista li ha permès conèixer a personalitats com Ian Wilmut, el clonador de l’ovella Dolly, o polítics com els expresidents Jimmy Carter, Evo Morales o François Hollande. També, a la cantant i model Carla Bruni. Les bromes que li fa Marc Giró abans del TN el treuen “una miqueta fora de guió”, però el que més li costa seguir es el Temps amb el Tomàs Molina. A més a més, també escriu i va guanyar el Premi Josep Pla amb La vall de la Llum (Destino, 2022), on s’apropa a la història del seu avi. De moment, està treballant en la segona part, però li està costant trobar el temps per acabar-la.
— Com és la vida quotidiana del presentador del Telenotícies Vespre?
— El meu dia a dia comença molt marcat per la vida familiar. Al matí, sóc el primer que es desperta a casa i estiro a tothom.
— Tot i ser qui se’n va més tard al llit?
— Sí. Sóc l’últim que vaig a dormir i també sóc el primer que em llevo. És la meva maquinària interna, tiro amb poques hores de son. Però tampoc és res de l’altre món, m’aixeco a tres quarts de vuit i preparo tot perquè a les vuit pugui despertar els nens. També perquè realment m’agrada molt. De vuit a nou del matí és l’hora que tinc amb els meus fills i el meu marit, que podem estar tots en família. Després hi ha dies que vaig a buscar el gran i dinem junts, i així tenim una estona per estar nosaltres dos. El meu fill gran té 9 anys i segurament és qui em troba més a faltar durant la setmana.
— I després de deixar els nens a l’escola?
— El meu matí és fer dos o tres encàrrecs que tinc pendents de casa. S’ha d’anar a comprar, s’ha de netejar, s’ha de mirar d’anar al gimnàs… Després hi ha les coses de la feina, algunes reunions i estar pendent del WhatsApp. Però, sobretot, és fullejar diaris i escoltar la ràdio. Soc un senyor antic.
— No tant Twitter?
— També el miro, però, per a mi, és més important mirar diaris. És un moment de plaer: el cafè i un diari de paper. Vol dir que tinc una estona i que me la dedico. A més a més, el que faig és intentar llegir la informació que més m’agrada: internacional, política, economia i cultura. Hi aprofundeixo per aprendre més. El periodisme és sobretot aprenentatge.
— També com a presentador?
— És veritat que la meitat de la meva jornada laboral té molt a veure amb la forma en què expliquem les coses. Cada dia, em passo una hora i mitja, o més, vestint-me, maquillant-me i davant d’una càmera al plató. Hi ha tota una part molt estètica i teatral. Però, en canvi, la feina que més gaudeixo és l’editorial. La punta màxima d’això és aquest cafè llegint el diari al matí. I després les discussions que tenim a la feina, amb els caps de secció o amb els experts dels temes. Això sí que és un autèntic luxe, treballar amb una redacció en què hi ha gent que despunta i poder discutir sobre un tema per a després acabar decidint de quina manera ho expliquem. És una font d’aprenentatge brutal i també de satisfacció.
“Sóc l’últim que vaig a dormir i també sóc el primer que em llevo. És la meva maquinària interna, tiro amb poques hores de son. Però m’agrada molt: de vuit a nou del matí és l’hora que podem estar tots en família”
— Hi ha algun tipus de notícia que et costi més?
— A mi m’agraden molt les històries que tenen una explicació o que serveixen per entendre una realitat més gran. En aquest sentit, el que menys m’interessa són els successos; quan és una cosa que ha passat d’una forma aparentment fortuïta, per a mi, no té tant d’interès. Ara bé, el que em costa més d’estar atent és a la meteo. Mira que en Tomàs (Molina) ho fa molt bé i, a més a més, té molta gràcia a l’hora d’explicar les coses. Però sóc capaç d’estar escoltant i després dir: “Ostres, ara no sé si haig d’agafar paraigua o no”.
— Tot just aquest 2024 farà deu anys que presentes el TN Vespre. Què ha estat el més difícil?
— Una part de la meva feina consisteix a decidir quant de temps dediques a cada tema, a qui envies a un lloc i a qui a un altre, com comences i com acabes… Moltes vegades això té molt a veure amb uns mecanismes que no són periodístics sinó més logístics. Aquesta és la part que se’m fa més pesada. Però l’he acabat aprenent a dominar. Al principi, em venia gran. Vaig estar un parell d’anys que no controlava l’escaleta del telenotícies. Ara ja tinc la sensació que la domino i bastant bé. Abans em preocupava molt per això i al cap d’un temps, per fi, vaig poder enfocar-me en el que és realment important a la feina d’un editor del telenotícies, que és estar a l’aguait de la informació, valorar-la i tenir un criteri propi per desmarcar-te dels altres mitjans, tant perquè ho veus important o perquè creus que no val la pena explicar-ho com perquè creus que no ho hem explicat prou i la gent necessita saber-ho.
— A més, el públic del vespre és molt específic.
— Al principi de fer el telenotícies estava molt obsessionat amb l’última hora, en diferenciar-me del migdia, en buscar una cosa diferent de la que la gent hagués vist durant tot el dia. Però vaig adonar-me que realment l’espai natural del Telenotícies Vespre és fer el resum de les notícies. Fer-lo bé, és a dir, tan bé com abans s’esperava del diari de l’endemà. Moltes vegades la gent a les nou del vespre ja sap què ha passat, perquè li ha arribat a través del mòbil o ho ha sentit a la ràdio; sap alguna cosa i espera que tu li posis en ordre. Malgrat les plataformes, els mòbils o la multiplicació de canals, crec que estem mantenint com a moments d’informar-nos el marge natural de quan me’n vaig a dormir o quan em llevo. Al matí, la gent sobretot escolta la ràdio i, a la nit, abans d’anar a dormir, encara posa la televisió perquè li facin un resum.
— Et veus deu anys més presentant el TN?
— No em veig fent el Telenotícies tota la vida. Però ara tenim davant uns processos molt xulos, com els nous decorats que hem d’estrenar abans d’acabar l’any o les noves marques informatives del 3Cat. Tinc ganes de fer aquesta volta més als informatius, em ve molt de gust posar al servei tot aquest background i veure com funciona. Després ja ho veurem, la vida professional és llarga i a tu i a mi ens tocarà treballar fins als 70. Crec que tots ens haurem d’anar reinventant.
“Moltes vegades la gent a les nou del vespre ja sap què ha passat, perquè li ha arribat a través del mòbil o ho ha sentit a la ràdio; sap alguna cosa i espera que tu li posis en ordre”
— Vas ser corresponsal a Londres i París, i has informat des de molts llocs com Washington, l’Havana, Buenos Aires i Brussel·les. Voldries tornar a marxar?
— A mi m’agradaria molt, però no sé si familiarment ho podré fer. L’oportunitat de fer de corresponsal és que aprens moltes coses noves perquè tot és nou. T’ho has de replantejar tot al país on vas, has de començar de zero amb la seva visió de la política, el sistema econòmic, com tenen els hospitals, com són les seves escoles o la integració dels seus barris més difícils. És aprendre-ho tot i això és el que és més xulo d’anar de corresponsal.
— Si poguessis, quin país triaries?
— A mi m’agradaria el Pròxim Orient. És una zona del món que m’interessa molt. Ara mateix, Israel és un país molt interessant. Però també Turquia, Líban, Iran… Són països que a mi m’interessen molt des del punt de vista de la informació internacional. Ara bé, ho veig molt difícil familiarment.
— Sent una de les cares més conegudes de TV3, segur que et paren pel carrer.
— Amb mi tothom és molt amable. Però sí que és bastant continu que et facin comentaris. Però la majoria són polses amunt i dient “molt bé, ens agrades molt, ho fas molt bé” o coses així. Aquest impacte com familiar, jo me’l prenc com que ho estem fent bé. Al final, no deixes d’entrar a casa de la gent en una hora d’una certa intimitat, t’obren la porta i et deixen passar. Per tant, aquest favor que et fan, també l’has de tornar quan te’l reafirmen pel carrer.
— Detectes quan algú et reconeix?
— Moltes vegades sí. La gent vol ser discreta, però, és clar, tu t’adones de la reacció abans. Perquè veus algú que et mira, triga un segon o dos a acabar-te de reconèixer, i la cara primer és de sorpresa i després, normalment, somriuen.
— Segur que tens dies de no voler saludar a ningú.
— La gent respecta molt quan vaig amb els nens. Això és d’agrair. En canvi, quan veuen que vas sol, s’atreveixen més a fer-te comentaris. De tota manera, tot i això, també molts fan comentaris amb els nens i el meu fill gran, quan anem a un lloc, de vegades, em diu: “Però no parlaràs amb la gent pel carrer, oi?”.
— Però segur que a casa s’esperen a veure quan surts a la tele.
— Sí, els hi fa gràcia. La meva filla petita encara em saluda quan em veu a la tele. El gran, quan era més petit, també ho feia. Ara, ell se’n va a dormir a l’hora que toca, però, quan arribo, a quarts d’onze de la nit, li vaig fer un petó de bona nit i moltes vegades encara està mig despert, esperant-me. O de vegades està mig adormit, però em vol dir alguna cosa sense massa sentit.
“La meva filla petita encara em saluda quan em veu a la tele. El gran, quan era més petit, també ho feia”
— I et donen consells per la feina?
— El meu fill gran em diu que vigili, quan m’han enviat aquest any a Israel o l’any passat a Ucraïna. “Sobretot vigila, vés amb compte”, em repeteix.
— S’estan animant a ser periodistes?
— La nena és encara molt petita, ara en farà quatre, però al gran li agraden molt els esports i seria un bon periodista esportiu. Li agrada el futbol i, quan juga amb els clicks de Playmobil, retransmet el partit.
— Ho tens bastant encaminat. Li ensenyes com explicar les jugades o projectar la veu?
— No. Però ell ja té gràcia. Té una capacitat natural de narrar. La banda emocional li tira molt i és capaç d’expressar molt les emocions.
— O sigui, tu no seràs el típic pare que no deixa estudiar periodisme.
— A mi m’encanta el periodisme. És una vocació, una passió i gairebé et diria que una manera de viure. Si a un fill meu li agrada això, estaré encantat. També t’haig de dir que, tal com estan les coses ara, si un d’ells em digués que vol ser periodista, no sé si em sortiria aquesta vena conservadora del pare que vol que el fill no pateixi i vol posar-li cotó fluix a tot arreu. Realment, ara mateix veig que és molt difícil treballar com a periodista. Potser aquesta part em podria i li diria: “T’ho has pensat bé? Estàs segur?”. Però el que sí que estic convençut és que has d’estudiar el que t’apassiona. I, si t’apassiona el periodisme, endavant.
— Com s’ho van prendre els teus pares?
— A casa meva sí que ho van entendre perquè veien que era una cosa que m’agradava des de petit. Però al meu pare li hauria agradat més que hagués fet dret.
“Tal com estan les coses ara, si un dels meus fills em digués que vol ser periodista, no sé si em sortiria aquesta vena conservadora del pare que vol que no pateixin. Realment, ara mateix veig que és molt difícil treballar com a periodista”
— Per què vas decidir ser periodista?
— A mi m’agradava molt el periodisme, però també m’agradava molt llegir. Pensava fer periodisme de premsa escrita, però el primer que vaig fer va ser la ràdio del meu poble, Ràdio Canet, i després vaig anar veient que tenia facilitat per parlar en públic. Quan vaig fer pràctiques a la universitat i després a la televisió, també vaig veure que m’expressava bé davant de càmera, i això va fer que tot m’anés portant cap a l’audiovisual. Però la meva idea inicial era escriure i encara ara és una cosa que quan he pogut ho he fet. Durant dos anys vaig estar al diari Avui, va ser una oportunitat que em va passar per davant i la vaig agafar. Després he escrit llibres. Jo encara penso que hi ha algunes coses que s’han d’escriure. Mira que treballo en un àmbit en què es fan documentals, tota mena d’informació d’àudio i de vídeo, però, així i tot, crec que algunes coses no s’expressen mai tan bé com quan s’escriuen.
— Encara et planteges fer el canvi a la premsa escrita?
— Ho veig difícil. Però, si puc m’agradaria continuar escrivint llibres, en la mesura que pugui compatibilitzar-ho. Des del meu punt de vista, és una manera més de fer periodisme. Jo no em veig fent literatura de ficció; en canvi, sí que crec que és una bona fórmula fer periodisme en forma d’assaig, de reportatge o d’història. L’últim llibre que he escrit (La vall de la Llum) és la història del meu avi i la meva aproximació a la seva vida i a com vivia la gent de la seva època és molt periodística. La guerra, les mancances, la postguerra, un esperit de superació, la transició… El punt determinant és que va morir en una residència geriàtrica durant la covid. Ens va deixar un mal cos a tots a la família i explicar la seva història va ser també una mica terapèutic.
“Mira que treballo en un àmbit en què es fan documentals, tota mena d’informació d’àudio i de vídeo, però, així i tot, crec que algunes coses no s’expressen mai tan bé com quan s’escriuen”
— Tens alguna cosa entre mans?
— Estic escrivint, sí. És un tema més memorialístic vinculat al llibre de la història del meu avi. Segueix el mateix fil. Jo pensava que el primer llibre era com saldar un deute amb l’avi i m’he trobat que queden més deutes per saldar. Però vaig molt lent. M’està costant molt treure la informació. I, per altra banda, la logística familiar i la feina no em deixen temps.
— Això t’anava a dir. Com t’ho fas per escriure?
— Els dos llibres anteriors els vaig escriure fent el Telenotícies, dedicava o unes hores dels matins o uns matins a la setmana. Els últims dos anys, m’està costant molt aquesta dinàmica perquè no me’n surto de trobar temps. Però, vaja, el projecte és allà. Un dia o altre acabarà sortint. Si no és aquest any que ve, serà l’altre.
