L'advocat Miquel Roca, soci fundador i president de Roca Junyent. ©Ines Baucells
ENTREVISTA A MIQUEL ROCA JUNYENT

“El totalitarisme neix en l’excessiva ideologització de les petites coses”

El veterà advocat assegura que Barcelona està en una etapa de transició i considera que "no hi ha un model de ciutat clar ni la humilitat per acceptar visions diferents" i entendre que "la veritat és polièdrica". Reclama pactes i adverteix del perill de no participar dels grans esdeveniments i deixar de tenir presència al món.

Ara és el moment de canviar. Ara és el moment de Barcelona. Sota aquest lema Miquel Roca i Junyent es va presentar com alcaldable de Barcelona. No va guanyar les eleccions. Pasqual Maragall, contra pronòstic, va sumar tres regidors més que Roca i va esdevenir alcalde. Aquella va ser la seva última aventura política.

Des de llavors, però, a banda d’un actiu polític i empresari, s’ha involucrat en la vida social, cultural i cívica de la seva ciutat, Barcelona. Ha estat president del Museu Nacional d’Art de Catalunya, vicepresident de la Fundació Barcelona Cultura, president de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País i president d’Honor d’Alumni Universitat de Barcelona. Un senyor de Barcelona.

— Com veu Barcelona?

— És molt difícil que un es pronunciï sobre la seva pròpia ciutat d’una manera objectiva. L’explicació del teu propi cosmos és molt complicada. És la meva ciutat, és la que estimo, és la que m’agrada. És a dir, totes les altres ciutats són interessants, però la ciutat on vius és una part de tu mateix.

— Però…

— Barcelona, en aquest moment, està en una etapa de transició. Anem cap a una nova estructura de ciutat, una nova realitat social que condiciona tota la ciutat. I el més difícil no és definir el model final: és transitar. Canviar d’un model a un altre. Estem en una etapa de transició on hi ha una gran confrontació entre dues opcions contraposades: la que vol accelerar la transició per demà mateix i la que intenta preservar l’essència sense acceptar aquest canvi.

Estem en una etapa de transició on hi ha una gran confrontació entre dues opcions contraposades: la que vol accelerar la transició per demà mateix i la que intenta preservar l’essència sense acceptar aquest canvi

— I mentrestant?

— Doncs ni uns ni altres. És una pretensió absurda creure que es pot construir una nova manera de viure a la ciutat en quatre dies. És absurd. Quan Barcelona enderroca les muralles està 50 anys per edificar la nova ciutat. Ara serà més ràpid? És possible, però no es pot fer en menys de 20 anys. I mentrestant el deure de qualsevol administració és que aquesta transició no malmeti la ciutat. Que hem de fer una ciutat que tingui menys circulació de vehicles? Segur. Però mentre no arribem a la menor circulació ha d’existir un ordre.

— I els que volen preservar l’essència, què?

— Els que no volen tocar res s’equivoquen totalment. Això no hi ha qui ho pari. El canvi és imparable. La nova configuració del món fa que l’epicentre dels canvis es faci a les ciutats. Generem canvi i som l’escenari del canvi.

La nova configuració del món fa que l’epicentre dels canvis es faci a les ciutats. Generem canvi i som l’escenari del canvi

— Per parlar de transicions no hi ha gaire gent millor que vostè. Ara: una transició és anar d’un punt A a un punt B. El punt A el sabem. Però el punt B, que és essencial per moure’ns, quin és?

— És essencial sí, però has d’acceptar que la pròpia evolució del temps l’anirà ajustant. És a dir: tu pots tenir un model de ciutat, però has de ser suficientment flexible i humil per creure que la pròpia ciutat pot generar inflexions en aquest dibuix final. La ciutat és un escenari viu i canviant. Dit això: en aquests moments no hi ha un model de ciutat clar ni la humilitat per acceptar visions diferents. Hi ha una prepotència molt infantil.

No hi ha un model de ciutat clar ni la humilitat per acceptar visions diferents

— Anem a temes reals. Quins reptes té Barcelona?

— Té un repte fonamental: la mobilitat. I segon: el disseny urbà no pot estar renyit amb la qualitat.

— Expliqui’s?

— En aquests moments la degradació de les cantonades és un símbol de la ciutat. Hem degradat les cantonades. I ho hem fet gratuïtament, sense sentit. Merda acumulada, contenidors no resolts i espais per a unes terrasses que ni la pandèmia justificava. Hem devaluat la comoditat que tenia a l’Eixample, per exemple.

Miquel Roca considera que estem davant d’un repte enorme: la metropolitanització de Barcelona. ©Ines Baucells

— A banda de projecte, també es necessita lideratge, no?

 Tots estem instal·lats en el discurs del reconeixement de la diversitat. I reconèixer la diversitat és acceptar el pluralisme. I acceptar el pluralisme vol dir que la veritat és polièdrica. Però, en canvi, tots aquells que ens parlen de diversitat volen fer la ciutat monolítica, des d’una única visió: la seva. En algunes zones de la ciutat hem aplicat uns canvis tan grans que en lloc d’integrar el que fan és expulsar. I això passa perquè la ciutat està plantejada des d’un prisma ideològic monolític.

— Barcelona sempre havia fet bandera de col·laboració público-privada. No sé si ara és tan latent.

 Això és un mite. Tothom en parla, però ningú se la creu. Sobretot, qui no se la creu, és el sector públic, ja que la col·laboració amb el sector privat li fa nosa. En aquests moments els requisits que posa el sector públic per col·laborar amb el privat semblen pensats perquè no es produeixi. No nego que es puguin donar, però pots tardar sis o set anys en formalitzar-se.

Els requisits que posa el sector públic per col·laborar amb el privat semblen pensats perquè no es produeixi

— Tenim la Copa Amèrica.

— L’única excepció. Barcelona Global ha sabut jugar bé les cartes. Ho han fet molt bé. Però sembla un petit miracle, ja que en tota la resta impera la cultura del no. Tota la resta és no. I la iniciativa del sector privat conviu molt malament amb la cultura del no. És molt difícil aconseguir que l’administració entengui que la modernitat és la col·laboració público-privada.

És molt difícil aconseguir que l’administració entengui que la modernitat és la col·laboració público-privada

— Per què passa això?

 El món de la política ha generat, a vegades amb fonament, molta desconfiança del sector privat. S’ha vist el sector privat com un intrús o com un egoista que contempla l’interès general des de la seva pròpia perspectiva. Però molts dels debats actuals no es poden resoldre sense un acord entre el públic i el privat. El debat de la sostenibilitat, per exemple, és metafísicament impossible resoldre’l sense aquesta col·laboració.

— El sector privat, a vegades, no s’ha sabut explicar gaire bé.

— No t’ho discuteixo. Però l’obligació del sector públic és superar això. No es pot excusar mai en el defecte de la forma. Així no hauríem fet mai cap canvi substancial a la història de la humanitat. El sector públic ha d’entendre que el canvi no li pertany només a ell, però té la responsabilitat de liderar-lo.

— Tornem als reptes?

— Els grans reptes mai es donen en les respostes materials. Els grans reptes són intel·lectuals. I el nostre repte és comprendre què ha de ser Barcelona. Concreto. El progrés de la humanitat passa per la densificació de les ciutats, ja que el futur de molta gent és a les grans ciutats. És a dir, no els hi diguis als africans que no vagin cap a la capital. La densificació ben administrada ens porta a la cultura. És el que ens aporta la capacitat de generar noves tecnologies. La nova tecnologia potser la pots inventar al Montseny, a dalt d’una muntanya, però l’apliques a la densificació. Per tant, el principal repte és crear una densificació sostenible, però en cap cas evitar la densificació. Perquè amb això estàs condemnant a la gent a la misèria.

El progrés de la humanitat passa per la densificació de les ciutats. La densificació ben administrada ens porta a la cultura

— A Barcelona hi ha molta gent que posa en dubte els grans esdeveniments, doncs.

— És una gran irresponsabilitat. L’obligació de qualsevol administració és adaptar els esdeveniments a unes característiques compatibles amb la ciutat, però no rebutjar-los. Si no participem dels grans esdeveniments, deixarem de tenir presència en el món i passarem a la inoperància, a la ignorància. Ens convertirem en una ciutat entristida i devaluada.

Si no participem dels grans esdeveniments, deixarem de tenir presència en el món i passarem a la inoperància, a la ignorància. Ens convertirem en una ciutat entristida i devaluada

— La seva tradició política tenia molt clar que tota acció podia generar unes externalitats negatives i que s’havien d’assumir.

— …i ara, en canvi, hem renunciat a fer pedagogia i, en molts casos, l’hem substituït per una cosa terrible: ideologitzar a la gent en funció dels teus propis paràmetres mentals. Tenim una gran tendència a dir “Si vols ser bo, digues el mateix que dic jo”. I això és empobridor.

Roca creu que molts dels debats actuals, com el de la sostenibilitat, no es poden resoldre sense un acord entre el sector públic i el privat.

— Quins actius li veu a la ciutat?

— Molts. La gràcia de Barcelona és que l’actiu és ella mateixa. És una ciutat d’un equilibri singularíssim. Però aquí tenim un repte enorme: la metropolitanització de Barcelona. Hem de saber trobar el punt d’equilibri. La metròpoli no ens pot arribar per asfíxia, ens ha d’arribar per ambició.

La metròpoli no ens pot arribar per asfíxia, ens ha d’arribar per ambició

— I ambició és tenir un millor aeroport?

 Aquest és un altre repte. No podem deixar perdre oportunitats. Alguns diuen que anem cap a la desaparició dels avions. I és possible. No ho nego. Però no serà avui, sinó cap al 2050. I jo vull arribar viu al 2050. I just aquest és un dels dilemes de Barcelona: “Com que sóc incapaç de créixer sosteniblement, m’apunto al decreixement”. I no, això no és cap model. Això és covardia. I aquesta covardia ens porta a la misèria.

— Com s’ha de relacionar Barcelona amb el seu entorn?

 Aquí comparteixo les tesis pujolistes: la Barcelona metròpoli no pot ofegar Catalunya. Necessitem una Catalunya equilibrada. I ara tenim una gran decisió política sobre la taula: com construïm aquesta gran metròpoli. Podem fer un sol municipi –estil el Gran Londres– o fem una federació de municipis. Aquest és el tema: L’Hospitalet o Cornellà deixen d’existir o passen a ser un barri amb un autogovern?

— Ja va passar amb Gràcia, el Clot i altres pobles.

— Sí, políticament van desaparèixer i es van crear els districtes. Doncs bé, de la mateixa manera que hi ha la carta municipal es podria fer la carta metropolitana. Però vaja, que seguin i que parlin.

De la mateixa manera que hi ha la carta municipal es podria fer la carta metropolitana

— Això de seure i parlar no està gaire de moda.

— El problema és la ideologització excessiva. El totalitarisme neix en l’excessiva ideologització de les petites coses. La ideologia és el motor del canvi, però no en les petites coses. No podem fer ideologia en l’amplada d’un carrer, per exemple. Necessitem parlar i arribar a acords.

El veterà polític, un dels pares de la Constitució, demana que Barcelona no deixi perdre oportunitats.

— Prendre decisions polítiques actualment és molt més complex, no? Has de donar solucions ràpides a problemes complexos i innovacions disruptives.

— Tens tota la raó. I, per tant, com que tot és tan complicat necessitem pactes. La democràcia és pacte. La prioritat hauria de ser pactar, ja que l’acord entre diferents genera confiança, crea estímuls i dóna força. És impossible que en una ciutat no puguis pactar. Nosaltres ho vam fer.

L’acord entre diferents genera confiança, crea estímuls i dóna força

— Per sort no tenien Twitter.

— No en teníem, cert. Però això no pot ser una excusa. La política sempre és un exercici d’aterratge a la realitat. I la realitat té diversos condicionants: temporal, territorial, etc. Això no és nou. El problema no és Twitter, sinó la manca d’un projecte col·lectiu ambiciós.