— Per què vas voler ser dissenyadora? D’on et ve?
— Des de molt petita ja lluitava el com vestir-me. La meva gran frase era “això no fa moda”. Però, durant la vida, vas creixent, t’ajuntes amb gent i te n’oblides una mica del fons aquell que portes, el que et surt quan ets un nen, que et surt amb la innocència total.
— De seguida vas tenir-ho clar?
— Tenia claríssim que volia fer disseny de moda, però soc una mica de l’època que tothom feia ADE. Llavors, jo deia: potser també he de fer això… Em vaig decantar per comerç internacional, però, de sobte, els vaig dir als meus pares: vull fer disseny de moda. I així ho vaig fer.
— Una de les pràctiques que vas fer va ser a Antonio Miró. Com va marcar això la teva carrera?
— Vaig aprendre molt d’ell i va ser qui em va motivar a dir: “deixa’t estar de multinacionals i empreses d’aquestes gegants, vés a la teva”. I quan jo tenia 23 anys, un amic de la meva mare que tenia una botiga va decidir viatjar pel món i em va dir que creia que havia arribat el meu moment. Va ser llavors quan vaig obrir la primera botiga a Barcelona, al Born, amb roba de diferents dissenyadors.
— I allà va ser quan vas veure que havies de tenir la teva pròpia marca?
— De sobte, vaig dir: què estic fent? I, sí, vaig començar amb la meva marca. Després de treballar molt, vaig adonar-me que el producte que realment funcionava era el meu, el que estava dissenyat per mi, el Maria Roch. I vaig apostar per això. Ara, acabo de tancar la botiga de Gràcia i tindré dues botigues al carrer Laforja de Barcelona: una destinada a la roba de festa i l’altra, a la roba de núvia.
— La teva marca ha desfilat a la Bread and Butter, a la 080 i a Cibeles Ego. A més, fa uns anys vas guanyar el premi al millor concepte de col·lecció i a la millor col·lecció de ModaFad. Com és l’estil Maria Roch? En què t’inspires?
— És una marca atemporal, versàtil, colorista, fàcil de vestir, fluida, occasional wear… Tinc un target molt ampli d’edat. Vesteixo des d’una nena fins a una senyora gran.
— Un dels trets característics de molts vestits de Maria Roch és que realcen tots els tipus de cossos, de totes les edats. ¿La marca s’allunya del concepte de moda que esclavitza les dones?
— Jo tinc la botiga a peu de carrer i això em condiciona la manera que dissenyo. El que hem de treballar és a crear personalitat en cada individu.
— Precisament, les xarxes socials estan condicionant molt la moda. Quin volum de negoci representen les xarxes per a Maria Roch?
— Tinc moltes vendes per Instagram. Sobretot, si jo presento el producte. Estem en una era molt tecnològica, evidentment, però al final ens hem d’humanitzar una mica. Jo crec que és el que troben amb mi. Hi ha molta clienta que em diu: “Estic parlant amb la Maria?” Això agrada molt. Aquestes petites coses marquen la diferència.
— Quin volum de vendes té Maria Roch a través de les xarxes?
— Al voltant d’un 30%. Tinc un producte una mica difícil de comprar online. Em compren un cop ja coneixen el meu producte. Però costa perquè és un producte que t’has d’haver posat, el vols tocar. L’assessorament, en la meva marca, és molt important. A mi Instagram em va bé per acostar-me a clients que no tinc aquí. És una eina de comunicació per acostar-me a clientes que estan a l’altra banda del món. He fet vestits de núvia per als Estats Units!
— La marca Maria Roch és marca Barcelona. La major part del teu públic és d’aquí?
— És un producte molt mediterrani. Sóc més mediterrània que marca Barcelona. Jo estimo aquesta ciutat, però la meva roba és més mediterrània. Venc a tot Espanya, tinc una xarxa de botigues que ven la meva roba. També venc molt a Xile. I gràcies a la venda online, de sobte, em contacta una clienta finlandesa que vol un look. O una australiana. També a Alemanya, Estats Units…
— Treballes amb influencers?
— No. No crec que em porti clientes perquè no és el meu públic. Tinc un tracte molt més personalitzat. Sí que he cedit vestits perquè en portin, això sí.
— En un moment en què la moda fast fashion ho impregna tot, com una marca slow fashion aconsegueix fer-se un forat?
— Estant molt sectoritzada. Ara el carrer Laforja (Sant Gervasi-Galvany) està ple de botigues de roba de festa, però quan jo vaig començar, no. He aconseguit un nínxol i la gent em coneix per això. Ara em toca fer una cosa nova. El fast fashion fomenta que el planeta se’n vagi en orris i no és la meva competència. Hi ha un grup de gent que cada cop és més escèptic a comprar a aquestes marques. Hi ha molta més consciència ara que fa uns anys.
— Precisament, aquesta era la mentalitat que tenien les nostres àvies. Una roba que encara guarden i te la pots posar tu, tants anys després…
— Aquest és el meu gran què. Abans hi havia la botiga de barri. Era un superluxe anar-se a fer un vestit. La guardaven, la cuidaven… Ara no. Ara tot és immediatesa.
— En aquest context tan difícil per les marques petites, com has aconseguit mantenir-te?
— Sempre he anat fent, a poc a poc. Crec que tinc intuïció. Em considero una privilegiada, visc del que m’agrada. M’encanta el que faig, m’ho passo superbé. Al final ha sigut una feina de formigueta, molt de peus a terra. La meva màxima aspiració ha sigut aguantar això i poder viure del que m’agrada i del que em fa gaudir. A més, soc molt tossuda i no cap al meu cap que em pugui dedicar a una altra cosa. Soc molt activa i la disciplina dóna èxit.
— Després de tanta lluita durant tants anys per fer-te aquest forat va arribar la covid. Com ho vas fer per sobreviure?
— ¡Vaig salvar-ho! Era març, acabava de rebre tota la col·lecció d’estiu i em vaig menjar milers de peces. I vaig dir: això ho lluito com sigui. Abans em feia pànic parlar davant la càmera, però vaig començar a fer-ho a l’Instagram de Maria Roch. Amb això, vaig humanitzar la marca. Era molt natural. Jo recordo que hi havia moltes clientes que em deien “et mirem com si fos el Telenotícies”. I venia vestits de festa durant la pandèmia! Noies que potser em compraven sis vestits. Increïble…
— Els teus vestits se solen veure a les catifes vermelles d’Espanya, a artistes molt reconegudes.
— Jo cedeixo roba a tothom, m’és igual que siguis famós o no. Crec que tothom hi té dret.
— Com t’inspires? Com fas les teves col·leccions?
— Em surt sol, soc molt activa.. De vegades penso en alguna cosa i he d’anar a dibuixar-ho. O fer-me alguna nota…
