ALMA, una mirada a

Els finals més feliços s’escriuen amb música

Apareix de sobte. S’obre una porta del llarg passadís i es veu sortir una cadira de rodes carregada d’objectes enfundats. Des d’on som, una unitat de cures pal·liatives, la imatge provoca inicialment desconcert. Què poden ser aquests objectes? L’evidència s’imposa al cap d’uns segons: són instruments. I la cadira de rodes l’empeny Rochsane Taghikhani, la musicoterapeuta de l’Hospital Residència Sant Camil, a Sant Pere de Ribes (Barcelona).

La Rochsane tanca la porta de l’habitació en la qual ha acabat una sessió de musicoteràpia i es dirigeix a la 208. Allà, estirada al llit però amb el seu millor somriure, l’està esperant Susanna Quincoces. Cadascuna amb un instrument, toquen a l’atzar. I el que podrien semblar notes desordenades s’acaben convertint en una melodia catalitzadora d’emocions. Serenitat, en alguns moments. Melancolia, en d’altres. Alegria, tristesa…, i així fins que acaba la trobada. Juntes aconsegueixen “facilitar l’expressió emocional utilitzant la comunicació no verbal”, explica Olivia Giménez, treballadora social d’aquesta unitat.

La musicoteràpia no és l’única activitat que fa la Susanna quan el dolor l’obliga a ingressar. També fa sessions de reiki que l’ajuden a relaxar-se. “Aquests espais et fan sentir més persona i menys pacient, és com posar un parèntesi a la malaltia”, resumeix l’Olivia, als peus del llit, acompanyant-la. I en pocs llocs el verb acompanyar pren tant de sentit. Perquè l’acompanyament al pacient des del punt de vista mèdic, social, psicològic i espiritual és la pedra angular d’aquesta unitat, que forma part del Programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de l’Obra Social ”la Caixa”.

Mentrestant, la Susanna, amb veu ferma, explica la seva lluita contra el càncer i les diverses metàstasis durant els darrers sis anys. Ara, amb 50 i una filla de 18, assegura tenir més eines per afrontar el dia a dia gràcies a l’equip de l’Hospital Sant Camil. Explica que la seva és “una experiència de creixement”. “Faré tot el que calgui per continuar vivint”, afegeix. “És una dona lluitadora, que ha convertit la malaltia en un repte”, explica l’Olivia.

“Bonic”. És l’adjectiu que més pronuncia la Susanna a l’hora d’explicar la tasca de l’equip que l’atén. Són boniques les paraules, l’afecte i l’atenció, l’actitud quan la desperten, l’acompanyament constant. Al davant de la unitat hi ha l’Helena Camell, cap del Servei de Medicina Interna i Cures Pal·liatives de l’hospital. “Es tracta d’ajudar a morir sentint que has viscut”, explica. “L’objectiu és humanitzar les cures pal·liatives”.

Ella lidera aquest equip multidisciplinari format per metges, infermers, psicòlegs i treballadors socials, cosa que permet l’atenció integral tant al pacient com als familiars. Professionals de disciplines diferents, cadascun amb les seves funcions i rutines diferenciades. Hom diria que són com les notes aïllades que toquen la Susanna i la Rochsane en les sessions de musicoteràpia. Notes aparentment inconnexes que van formant una melodia. Una plàcida melodia que, si s’escolta amb deteniment, és un cant a la vida quan la mort és a la vora.

Text: Neus Contreras
Il·lustració: Belén Segarra

Pots llegir més històries com aquestes a  ALMA, la xarxa social social, un espai digital dedicat a l’àmbit social, que aporta una nova mirada al present i al futur de la societat, a partir d’una veu optimista i diversa, i de totes les iniciatives que impulsa l’Obra Social “la Caixa”.