En els últims dos lustres, Barcelona ha acollit algunes de les manifestacions populars més multitudinàries del planeta. Adormit el procés i amb Catalunya retornant parsimoniosament i forçada a l’autonomisme, la ciutat ha mantingut el manifestòmetre a la baixa i els contenidors s’han limitat a fer de llar a la brossa dels veïns. Però dijous passat, la plataforma cívica Barcelona és imparable va tornar a omplir la Plaça de Sant Jaume amb una multitud digna d’una efemèride castellera. Una de les coses més tedioses que comporten les manifes són els analistes de manifes, un fenomen consubstancial a la massa que acaba en discussions interminables sobre el número de participants per metre quadrat que hi havia a tal o qual indret, les intencions reals o amagades dels convocants… i una pila de digressions bizantines que, per naturalesa, no acostumen a filar prim.
Si ens mirem les coses amb certa objectivitat sorgeixen dues qüestions fonamentals. Per primera vegada en els sis anys de colauisme a l’Ajuntament, semblaria que hi ha una part important dels conciutadans que associen la degradació de la ciutat (i això va de la presència de turistes sorollosos i pixaners que patim a Ciutat Vella al clima anti-business de l’administració comunera) directament i única a la figura de l’alcaldessa. Per molt que els convocants de la manifestació no la tramessin amb ànim de jubilar l’Ada, a Sant Jaume s’hi respirava un ambient poc dissimulat de “fora Colau”. Paral·lelament a això, els que ens afaitem de fa temps sabem del cert que les plataformes cíviques, per molt que s’amaguin en representants de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya o en el Gremi de Fabricants de Raquetes de Tennis, sempre acostumen a néixer de la partitocràcia més vetusta.
Si estirem aquests dos eixos argumentals, prescindint de les pretensions polítiques de cadascú, la cosa resulta en dues conclusions igualment inequívoques. Primera que, de moment, Colau ha sobreviscut a qualsevol plebiscit sobre la seva figura amb una solidesa electoral marmòria (el millor que li pot passar a una figura que té més fermesa de carisma que de gestió, ja ho sabem, és tenir contraris com més radicalitzats millor). Tant li fot que Colau hagi necessitat l’ajuda de Manuel Valls “El Breu” o de l’Esperit Sant, l’important és que ha mantingut sòlidament la seva trona i cap rival l’ha feta trontollar. De fet, resulta fàcilment comprovable com el colauisme governa des de 2015 amb una sensació inaudita de manca d’oposició, un fet on hi ha col·laborat un sobiranisme barceloní liderat per polítics prejubilats o que són al consistori perquè això de currar a la Gene els fot certa mandra.
A les darreres eleccions municipals, el meu bon amic Jordi Graupera (fundador d’un moviment polític que sí que superava el marc mental dels partits processistes) ja va recordar als barcelonins que la ciutat només salvaria el seu alentiment amb la invenció d’una nova força política que emanés directament de la ciutadania i salvés les dinàmiques que han convertit la partitocràcia nacional en un fangar de mediocritat. També va fer notar una cosa tan senzilla com que, si el sobiranisme volia la capital (entenent per voler no pas manar-hi, sinó aplicar-hi un projecte de capitalitat d’estat mediterrània sense cap subsidiarietat amb Madrid), aquesta nova unitat era la millor forma d’assegurar una victòria i de relligar l’ambició imparable dels barcelonins a l’administració. Graupera, en definitiva, proposà una aposta intel·ligent i valenta, i ja sabem com acaben aquestes coses a Catalunya…
A través del seu alcaldable en potència, Gerard Esteva, Barcelona és imparable s’ha presentat denunciant elements de preocupació més que rellevants, com ara el fet que un de cada tres barcelonins pugui ser víctima d’un delicte abans que acabi l’any, la presència de més de 5.000 locals buits o un endèmic 35% d’atur juvenil a la nostra capital. Cap barceloní pot sentir-se aliè a aquestes preocupacions, però quan aquest mateix ciutadà busca l’existència d’un projecte alternatiu al Colauisme o a la nul·litat dels partits consuetudinaris… la resposta deriva en un silenci quasi monacal. De la mateixa forma que fer fora Colau no és cap projecte en si mateix, la denúncia del desordre i repetir cent-mil vegades que som en decadència (o que, de voler-ho, podríem ser la rehòstia) no soluciona res de res. Barcelona ha de pensar-se més enllà de Colau, com ho havia de fer fa vint anys més enllà de Maragall.
Barcelona ha de pensar-se més enllà de Colau, com ho havia de fer fa vint anys més enllà de Maragall
El col·lega Francesc Soler va expressar-ho molt bé aquí mateix al The New Barcelona Post: Barcelona no és tan meravellosa i idíl·lica com apareix a les instantànies d’Instagram ni tan insegura i bruta com la pinten els motivats de Twitter. Sigui com sigui, i la nostra publicació n’és un bon exemple, la capital del país continua absorbint talent de tot el món a nivell científic, tècnic i humanístic i és la seu d’iniciatives empresarials que la fan pionera al sud del Mediterrani. Però a aquest esforç de la contiutadania, això és una realitat palmària, no s’hi correspon cap projecte (ni cap candidat) mínimament engrescador. Durant massa temps, els partits catalans han utilitzat Barcelona per abocar-hi les sobres del poder que reservaven al Govern, i ara recollim els fruits de tanta indiferència i temeritat. L’estat de Barcelona va més enllà de Colau, i l’orfandat d’un projecte polític per la ciutat ja és motiu d’alarma.
I això, evidentment, no ho cura cap manifestació.
