Enmig de la tempesta perfecta provocada per la Covid-19 em ve al cap la frase d’Antonio Gramsci sobre com encarar les crisis. Deia el filòsof i polític italià: “Davant d’una crisi cal previsió i perspectiva”.
La majoria d’analistes econòmics solvents consideren que res no serà igual en els propers anys i que caldrà repensar molts dels models d’oci existents, així com també l’activitat firal i de congressos. La idea d’una represa de congressos com el Mobile, Alimentària o Construmat amb el mateix model d’antany trontolla. Però això no vol dir que amb previsió i perspectiva no els puguem millorar i adaptar. Segur que sí. I si parlem de turisme podem dir el mateix. Serà difícil la represa? Ja hi podem comptar. I caldrà un gran esforç per ajudar a aixecar molts negocis i professionals que han caigut. Especialment en àmbits com la cultura, l’esforç haurà de ser encara major. Però ens en sortirem. Mentrestant, hem de saber aprofitar l’ocasió per plantejar-nos com pensem i dissenyem una millora de la qualitat del nostre producte turístic i firal. Què estem fent? Hi ha un pla? No ho sabem? Estic convençut que els professionals que hi ha al capdavant de Fira de Barcelona o dels diferents congressos professionals que es celebren a la nostra ciutat estan ja pensant més enllà de l’era Covid-19.
De moment l’única gran fita clara que s’està vertebrant és la candidatura de Barcelona-Pirineus per als Jocs Olímpics d’hivern de 2030. No és fàcil davant de rivals amb experiència i capacitat com Sapporo o Salt Lake City, però l’esforç segur que paga la pena per tornar a posar Barcelona al mapa i millorar les infraestructures i equipaments.
Quan l’alcalde Jordi Hereu va fer la proposta molts van córrer a ridiculitzar-la. Però el que és cert és que una candidatura Barcelona-Pirineus ben organitzada pot competir contra qualsevol. D’això hem demostrat sobradament que en sabem. També és cert que en els seus inicis l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va menysprear el projecte, però poc a poc l’equip de govern de la capital hi ha anat aterrant.
Hi ha un retret inicial que ha perdurat fins avui, l’error que significa que Barcelona i de retruc tot el país hagin d’avançar a cop de grans esdeveniments. És raonable pensar així. Però una cosa no treu l’altra. Esdeveniments com uns jocs olímpics, encara que sigui menors com és el cas dels jocs d’hivern, ens obliguen a repensar una part del país i ens donen l’oportunitat de refer-lo i millorar-lo.
D’entrada, uns jocs d’hivern ens faciliten l’alçaprem per solucionar i millorar les connexions entre Barcelona i el nord del país. Per començar, el ferrocarril. La línia Barcelona-Puigcerdà. M’estalviaré el reguitzell de retrets històrics sobre la falta d’inversió i millora d’aquesta línia. Algú amb molta raó em podria dir que no haurien de caldre uns jocs per millorar-la d’una vegada. És cert, és així. Però se’ns obre una gran possibilitat de poder desdoblar la línia ferroviària fins a Puigcerdà. Solucionar un dèficit històric i acostar el Pirineu oriental i l’àrea metropolitana. A banda del salt que significaria per a ciutats com Granollers i Vic. Com sempre, ja hi ha qui legítimament, mogut pel realisme, rebaixa expectatives i afirma que amb el desdoblament fins a Vic seria suficient. Això fora un immens error. La vertebració d’un territori i l’equilibri entre centre i perifèria es fa precisament pensant en millorar la connectivitat amb aquelles zones menys poblades. Cal previsió i perspectiva i el ferrocarril és present i futur per a les nostres comunicacions.
La millora de la carretera C-17 i sobretot del seu pas per nuclis urbans hauria de ser una prioritat. L’eix del Llobregat i la C-17 són les grans vies rodades de connexió entre el Pirineu oriental i Barcelona. És una altra oportunitat per fer allò que ja fa temps s’hauria d’haver fet. En el marc d’aquesta planificació és aquí on caldria situar la necessitat de rehabilitar el projecte del túnel de Tosses, un projecte que fou reemplaçat pel túnel del Cadí reforçant així l’eix del Llobregat en perjudici de l’eix del Ter.
A Barcelona la posada al dia d’instal·lacions com l’Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, el Palau d’esports, el Velòdrom o la construcció del nou Palau blaugrana implicarien un salt de qualitat per redefinir i posar a punt molts d’aquests equipaments. I les viles olímpiques que caldrà habilitar en diferents punts del territori poden esdevenir un bon al·licient per refer i ajudar el sector turístic, que ha quedat tan malmès per la crisi.
Però potser el més important de tot plegat és alinear de nou les institucions catalanes i el sector privat en un projecte comú i d’alçada. És necessari perquè la crisi que ha comportat la Covid-19 ha enterbolit l’horitzó. I sobretot perquè de la gimnàstica organitzativa en la preparació i planificació dels Jocs en poden sortir moltes més oportunitats i propostes. És una oportunitat que tot i les dificultats ens permet pensar, corregir i millorar. Previsió i perspectiva.
