Agenda cultural Barcelona maig 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 05 / 22

GISELLE

Gran Teatre del Liceu, del 4 al 7 de maig

Un dels ballets clàssics més programats, després dels grans noms coneguts pels amants del gènere -i el públic en general, si pensem per exemple en els de Txaikovski- és Giselle d'Adolphe Adam. La partitura original ha estat adaptada als nostres dies pel compositor Vincenzo Lamagna per a la coreografia d’Akram Khan. Una coreografia en clau contemporània, que ha rebut premis i l’aclamació del públic. L’English National Ballet comptarà amb la direcció artística de Tamara Rojo, ballarina principal -assumirà el rol de Giselle- en les funcions dels dies 4 i 7 de maig (sessió de les 17.00). La història dels esperits de les donzelles mortes, que caracteritza Giselle, “és vista des de l'òptica de la globalització i les desigualtats de riqueses, poder i treball”. A més de tenir en compte la posada en escena de Mary Skeaping, de referència, Akram Khan va dedicar mesos a la investigació per ampliar el repertori de moviments amb “imatges i sons associats als processos industrials, la tradició de la dansa kathak, les cerimònies de la cort, els balls folklòrics, el moviment dels animals i la migració humana”. Amb tot aquest material, assenyalen des del Liceu, s'ha elaborat “un vocabulari de moviment” per narrar, amb l'eloqüent adequació de matèria i música, “una obra de rituals i cicles impregnada de la memòria del gest i la violència de la desigualtat, així com de la resiliència, la capacitat i els desitjos del cos humà”.

 

QUINTETO DE SCHUBERT

L’Auditori, 19 de maig de 2022

Una de les obres per a conjunt de cambra més impressionants de Franz Schubert -pràcticament a l'alçada, en popularitat, del quintet amb piano conegut com “La truita”- és el Quintet per a cordes en do major, D956, que va compondre poc abans de morir. El seu extens Adagio és memorable

per les cotes d'expressivitat que assoleix, i és emprat per exemple en una de les escenes més dramàtiques de Delictes i faltes, de Woody Allen. Pensant en un context estrictament musical, cal recordar la versió que va gravar Pau Casals juntament amb quatre músics eminents. Potser no sigui només una feliç casualitat que la formació que s'encarregarà d'interpretar aquella obra per a cinc cordes -que dobla la part del violoncel, davant de la tendència, a l’època de Schubert, de doblar la viola- porti el nom del virtuós català. El Quartet Casals, que altres vegades ha estat ovacionat amb el públic dempeus a la més que notable -en termes acústics- Sala Oriol Martorell de l'Auditori, atacarà aquesta partitura amb el violoncel·lista Santiago Cañón. No serà, però, l'única programada. Del cicle de quartets que Wolfgang A. Mozart va dedicar al seu amic i mestre -almenys en aquest tipus de peces- Franz Joseph Haydn, en destaca l'únic en tonalitat menor, amb número de catàleg Kv. 421, que podrà sentir-se a l'ocasió, en una vetllada en què l'interès podria semblar copat exclusivament pel quintet de Schubert. Una peça -el quartet mozartià- de gran intensitat emocional des del seu moviment d'obertura, que evidencia l'habilitat del compositor pel que fa a l'equilibri i el treballa de l'estructura interna, però també el seu caràcter visionari en la creació de temes d’una sensibilitat que sembla anticipar l'estètica del segle vinent.

EL RÈQUIEM I LA 'JÚPITER' PER SAVALL

L’Auditori, 10 de maig

No és la primera vegada que recomanem un concert protagonitzat per Jordi Savall, i és que -com passa amb el cas del Quartet Casals- és una veritable sort, difícilment ponderable, el que intèrprets locals hagin contribuït d'una manera tan decisiva amb la difusió de la música clàssica, portant la praxi interpretativa a estàndards desconeguts en aquestes latituds. Tant quan es descobreixen partitures

o es popularitzen obres de compositors poc coneguts, com quan torna a la interpretació d'obres fonamentals amb criteris renovats, basats en gran manera en la investigació -després, és clar la intuïció de l'artista que la completa-, per exalçar encara més el seu potencial de significació estètica, per al gaudi dels assistents. Els qui es personin el 10 de maig a la sala gran (Pau Casals) de l'Auditori podran gaudir amb la interpretació de -possiblement- la simfonia més majestuosa de totes les que va compondre Mozart en la seva breu existència, que no per casualitat -encara que sigui una qüestió pòstuma, d'editors- porta el sobrenom de Júpiter. Una simfonia, la núm. 41 en do major, Kv. 551, poderosa en el seu moviment inicial, amb moments exultants -de paroxisme sonor- que semblen transcendir tot el que fins aleshores s'havia pogut sentir, un moviment lent memorable, un minuet que encara presenta una certa reminiscència al gust rococó i un Allegro final, en forma de fuga, que adopta una forma barroca per mirar endavant i anar molt més enllà del seu temps. L'altra obra que Jordi Savall ha programat per a l'ocasió no és menys important. Per a molts melòmans -i per a gran part del públic, aficionat a la clàssica o no- potser és encara més significativa. Es tracta del mític i inacabat Rèquiem, que el geni de Salzburg va compondre els últims dies de vida, des del seu llit de mort. La versió que se sol interpretar procedeix de la compleció realitzada per un dels pocs pupils que, segons es creu, va seguir les instruccions de Mozart. Les interpretacions amb criteris d'època, com la que oferirà Savall, fan especial atenció a la configuració de la partitura, per a una interpretació d'acord amb els tempi establerts en l’època i els instruments originals, promovent així una sonoritat més crua i impactant. Tot plegat minimitza la pàtina de romanticisme a una partitura que -en efecte- per moments sembla sortir-se de l'element clàssic, en plasmar amb una bellesa inusitada la fatalitat del compositor que entén -de manera conscient o no- que està escrivint una missa fúnebre per a si mateix.

BRAHMS PER HARDING

Palau de la Música Catalana, 9 i 10 de maig

Les quatre simfonies que Johannes Brahms va compondre conformen una mena de políptic tan equilibrat i complex en conjunt com cadascun dels seus panells. Se sol dir que el creador alemany assoleix un grau de perfecció formal i expressivitat poques vegades conegut, a excepció de casos

insòlits -ell mateix d'alguna manera ho reconeixeria- com el de Beethoven. Creador llunyà en temps, amb qui de fet no va coincidir ni un sol any de la seva existència, però que des de la distància encara l’impressionava. La portentosa ombra que pesava sobre ell va motivar la producció tardana d’obres per a orquestra. La seva primera simfonia, de fet, s'inicia amb un redoblament de tambor emancipatori, com volent deixar enrere tan angoixant exemple de creador, i finalitza amb una melodia cantabile però sense cor, que sona a reconciliació amb l'autor de l’estrepitosa i insuperada Novena. No arribaria Brahms, com gairebé cap compositor rellevant, a superar la xifra maleïda, però les quatre simfonies que es podran escoltar en dos dies consecutius al temple modernista sota l'acreditada direcció de Daniel Harding al capdavant de l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca són -com dèiem- els pilars d'un edifici absolutament ple de matisos. La saviesa compositiva de Brahms, la seva coneguda contundència, avança de la mà d'un gust per la simetria i la proporció realment cridaner. Tot i que l'emotivitat que se'n desprèn és plenament romàntica, s'aprecia així mateix l'ascendència clàssica pel que fa a la construcció i la presència de sorpreses en forma de variació que permeten evolucionar els materials, en la línia del que trobem per exemple a l'obra de Mozart, moltes dècades abans i amb un gust galant que òbviament no es troba a Brahms. Sí la insinuació d’una força cega que pot ser anomenada com a destí i un lirisme que sembla evocar la connivència o la fúria de la natura, desafiaments inherents a la mentalitat romàntica des dels seus orígens, que es plasma en l'obra de literats i artistes com Mary Shelley, Caspar David Friedrich, E. T. A. Hoffmann o Friedrich Hölderlin, de qui Brahms emprarà poemes per a les seves composicions corals, com en el cas del cèlebre i dramàtic Cant al destí d'Hiperió.

MATTHIAS GOERNE ÉS WOZZECK

Gran Teatre del Liceu, del 22 de mayo al 4 de junio

Després d'un mes dedicat de manera pràcticament íntegra a l'exploració de l'erotisme musical -per fer servir l'expressió kierkegaardiana- que trasllada el tàndem de creadors format per Wolfgang A. Mozart i Lorenzo Da Ponte en l’època de la Il·lustració, gràcies a la interpretació en

forma de trilogia per Marc Minkowski i Ivan Alexandre, assistim a un contrapunt brutal, ja impossiblement galant, de la deshumanització i la crisi axiològica que revela el Wozzeck d'Alban Berg. L'home/la dona convertits/des ja no en objecte de desig -potencialment lliures, però- sinó en força de treball, carn de canó o de possessió anònima per part d'un poder que ni tan sols revela la seva faç, com havia anticipat Kafka en novel·les com ara El castell. L'òpera d'Alban Berg s'inspira directament en l'obra de teatre de Georg Büchner, que Alban Berg va descobrir el 4 de maig de 1914. Summament impactat, decideix adoptar la història de Woyzeck al llenguatge operístic i -com recorden des del Liceu- finalitza el 1922 la partitura “integrant a l'argument la seva pròpia experiència com a treballador del Ministeri de Guerra durant la I Guerra Mundial. La brutalitat i la desesperança d’una societat ofegada pels horrors bèl·lics s’evoquen des de la seva estrena”. Des d'una perspectiva propera al compositor, el pensador Theodor W. Adorno -que va ser el seu deixeble- assenyala que aquesta primera gran òpera atonal aconsegueix una fusió nova entre música i paraula, que li atorga autonomia com a obra d'art: “Berg no posa simplement música a paraules, la música les absorbeix. A Wozzeck música i text estan tan enginyosament units que és impossible dir on comença un i acaba l'altra”. La música, “profundament temàtica” adopta una articulació o sintaxi que recorda la gramàtica del llenguatge humà. L'expressionisme feridor de la melodia trasllada els avatars dolorosos de la trama, que els organitzadors resumeixen d'aquesta manera: “Wozzeck és un soldat amb una existència quotidiana de misèria i alineació que sucumbirà humiliat davant de la maldat de les dures lleis de l’explotació i l’abús. Víctima de la crueltat dels experiments del metge militar i obligat pel seu capità a portar a terme les feines més humils i servils, no és altra cosa que un individu reduït a l’objecte, propietat de la classe dominant. La llar amb Marie, la seva amant, i el fill en comú són el seu paradís real, però quan la dona el traeix amb el Tambor Major s’activa una espiral d’ira i gelosia autodestructiva: una guerra contra el món, però també interna i mental”. Síntesi meravellosa de l'argument de Büchner, que a la transposició musical de Berg amplifica -si és possible- el seu impacte emocional en l'espectador i oient, que es converteix ell mateix en testimoni de les desventures de l'antiheroi. La producció del Liceu, procedent del prestigiós Festival de Salzburg, compta amb la participació de Matthias Goerne, un dels cantants més aclamats dels darrers temps, en qualitat de protagonista. Un altre al·licient d’obligada menció és que la direcció escènica va a càrrec de l'artista plàstic William Kentridge, dotant de sentit la concepció wagneriana de l'òpera com a “obra d'art total”, per la confluència de disciplines. A càrrec de la direcció musical tornarà al podi el mestre Josep Pons, especialista en partitures que requereixen de l’orquestra un plus d’expressivitat i dramatisme, en la recreació d’escenes que alternen una estètica onírica amb passatges d’estridència sonora, viva representació de la crisi que els personatges experimenten.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 05 / 22

TURNER AL MNAC

MNAC, fins al 11 de setembre

Sens dubte, una de les exposicions de l'any és la que el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) dedica a Joseph Mallord William Turner (1775-1851), del 20 de maig fins a l'11 de setembre. La influència del pintor anglès ha estat tremenda, fins al punt de ser considerat inclús precursor de l'expressionisme abstracte. Avançant-se a l'Impressionisme, capta la fluctuació de la naturalesa fins al punt de representar el seu caràcter indòmit, irrepresentable, connectant el món d’afora, màximament aliè i il·limitat, amb la interioritat del subjecte en la seva dimensió més incomprensible, que l'estètica kantiana concep amb la idea del “sublim”, explorada amb una profunditat nova a la Crítica del judici, de 1790. De fet, el filòsof barceloní Eugenio Trías va dedicar al seu premiat assaig Lo bello y lo siniestro un apartat a la recreació d'un tempestuós viatge en diligència que fet i fet sumiria els transportats en subjectes d'una experiència estètica tan extrema com les que després pintaria aquell “pintor discutidíssim i tingut per estrafolari, anomenat Turner -assenyala Trías- qui, segons els seus adversaris, pintava el que cap ull humà no havia vist (ni el seu, és clar)”. La imprescindible mostra que el MNAC ha organitzat “explora la seva fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics, des dels inicis de la seva obra, a la dècada de 1790, i fins a finals dels anys 1840”. Per descomptat, aquells mars encabritats i tempestes posseeixen una funció metafòrica; interpel·len anímicament l'espectador, que se sent mogut a manifestar-se en un sentit o un altre davant la dimensió incomprensible d’allò representat, o fins i tot commogut si és que potser ha experimentat una vivència semblant.

L'exposició té un punt didàctic en mostrar l'evolució dels projectes pictòrics de Turner, que no neixen fruit de la inspiració o el cop de geni, sinó després de nombrosos esbossos i estudis: “La mostra revela com l’aquarel·la va ser fonamental en l’enfocament científic, però intuïtiu de l’artista, que li va permetre copsar la intensitat de les forces de la natura amb una precisió expressiva mai igualada. La principal inspiració de Turner va sorgir dels seus viatges per la Gran Bretanya i l'Europa continental”. Per això es reuneixen aquarel·les, olis i gravats que mostren el procés de creació i la incorporació dels seus temes predilectes, amb l'èmfasi posat en el paisatge. Simptomàticament es revela l'agitació de les forces espirituals, al segle que tematitza la incommensurabilitat de la vida interior mitjançant una noció, la de pathos, íntimament vinculada a la de l'acció inevitable de la naturalesa. L'individu s’hi troba inclòs, formant part d'un mateix organisme, amb consciència o sense, fins i tot si el desenvolupament industrial i el positivisme intenten cosificar-la i projectar una forma de dominació contraproduent. Esforç que revela la codependència i la necessitat de sotmetre a control allò que transcendeix el subjecte, quedant realment subjecte a això. Potser per això sostenen els organitzadors que “aquesta exposició confronta l’espectador amb una experiència sensorial de la natura que ens afecta avui tant com ho va fer als seus contemporanis”.

FOOTBALL. ART. ICONS

Casa Seat, fins al 28 de maig

Últim mes per visitar a la Casa Seat de la Diagonal la mostra que Guillem Bosch i la publicació Panenka han dedicat a l'esport de masses per excel·lència, almenys en aquesta banda de l'Atlàntic. Football. Art. Icons pretén aprofundir en les fites més apassionants -i de vegades inexplicables- de la història del futbol, de la mà dels seus

artífexs. Una frase resumeix el misteriós magnetisme que desperta aquest esport, que sovint –com saben bé els fans– es caracteritza per desafiar la lògica: “Una pilota, 2 equips, 22 jugadors, 90 minuts i un resultat. I, no obstant això, el futbol no només s'explica amb números”. L'il·lustrador Guillem Bosch acosta l'espectador a les principals icones de la cultura futbolística, algunes de les quals encara en actiu. Noms com els de Leo Messi, Cristiano Ronaldo, Alexia Putellas, Pep Guardiola, Thierry Henry, Gianluiggi Buffon, Megan Rapinoe, Jorge Valdano, Ronaldo Nazario, Cholo Simeone, Mia Hamm, Zinedine Zidane, Dani Alves, lker Casillas i molts altres apareixen en aquesta mostra, juntament amb algunes de les seves declaracions més significatives, amb la qual cosa es traça una mena de recorregut per les diferents visions o maneres d'entendre la competició, alhora que es recorden les raons que els han convertit en ídols globals.

MORANDI: RESSONÀNCIA INFINITA

La Pedrera, fins al 22 de maig de 2022

OOrganitzada de manera conjunta per la Fundació Catalunya La Pedrera i la Fundació MAPFRE, l'exposició dedicada a Giorgio Morandi aconsegueix plasmar la misteriosa quietud dels objectes, que en la seva representació semblen precisament transcendir tota existència material.

“Pintor inclassificable, però figura cabdal del panorama artístic de la primera meitat de segle xx, pot ser considerat un artista atemporal”, expliquen des de La Pedrera, valorant el tractament de la llum, el color i la manera de construir els volums, que ens recorda -des de la distància- a la de Cézanne, “en una recerca constant de l’essència de la pintura”. La idea de ressonància, que el títol qualifica d’"infinita", capta meravellosament aquesta mena d’alquímia visual, que es trasllada de l'altre costat de la tela, fins a assolir els ulls de l’espectador. Més que imatges, o representacions de coses que només existeixen com a còpies, s'aprecia la paradoxal vida de les natures mortes. Repeticions del que és viu en un espai-temps que no pot no ser el nostre. "L'exposició -precisen els organitzadors- realitza un ampli recorregut per la producció morandiana a través de set seccions en què s'aborden tots els temes estimats per l'artista, fonamentalment natures mortes, paisatges i gerros amb flors".

DIVINA COMÈDIA (INFERN)

Museu Europeu d’Art Modern, fins al 26 de juny

Dels tres àmbits que recorre el poeta Dante en el teològic viatge que representa la seva Commedia, l'Infern -el lloc més baix, on les ànimes dels morts pateixen els càstigs que mereixerien per tota l'eternitat, com a retribució pels actes realitzats durant el temps de vida- és el que trasllada imatges

més vívides i sorprenents, que capten l’atenció del lector amb una pel seu caràcter cruent. Emmarcada dins el 700è aniversari de la mort del poeta italià, el Museu Europeu d’Art Modern ha organitzat una exposició en què interactuen dos artistes predominantment figuratius, com són el pintor Jordi Díaz Alamà i l'escultor polonès Grzegorz Gwiazda. Cadascuna de les seccions o “cants” de l'infern és il·lustrat per una obra de Díaz Alamà en gran format. Tot i això, els organitzadors expliquen que “Alamà s'allunya de la narració explícita, explorant notablement recursos abstractes i experimentals per plasmar i sublimar el paisatge infernal i els terribles suplicis de les ànimes pecadores”. L'expressivitat de les escultures de Gwiazda amplifiquen l'impacte visual i proporcionen una bona idea de la imaginació del poeta pel que fa als comportaments moralment reprovables des de la perspectiva cristiana.

EL SOL

Cosmocaixa, fins al 16 d'octubre del 2022

Una de les exposicions més esperades a Cosmocaixa, producte de la primera col·laboració amb museu de la ciència de Londres, aborda els secrets del Sol, astre rei, que pretén mostrar -en paraules d'Ignasi Miró, proferides a la presentació de la temporada- “com ha canviat la

relació dels humans, des de l'ús de tauletes cuneïformes a instruments d'observació moderns”. Són més de cent peces històriques i contemporànies les que es podran descobrir, “des d'antics instruments d'observació fins a prototips de reactors de fusió nuclear”. A més d'incidir en el profit que ha suposat per als éssers humans i la vida en general sobre el planeta Terra, apuntant al seu caràcter de font d'energia, per descomptat també se subratlla els riscos que suposa l'exposició a les radiacions. Es tracta d'una mostra interactiva, pensada perquè el públic de totes les edats es pugui endinsar en “els secrets del Sol i la relació fascinant que mantenim amb la nostra estrella”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: