Agenda cultural Barcelona abril 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 04 / 22

IMPRESCINDIBLE TRILOGIA MOZART-DaPONTE

Gran Teatre del Liceu, del 7 al 25 d'abril

Una trilogia inoblidable, la creada per Wolfgang A. Mozart i Lorenzo Da Ponte, podrà gaudir-se al Gran Teatre del Liceu al llarg del mes d'abril, en tres sessions consecutives que es repetiran en quatre ocasions. Amb això s'ofereix la insòlita possibilitat d’assistir a Le nozze di Figaro, Don Giovanni i Cosí fan tutte un dia rere l'altre, en les quatre sèries esmentades. Aquest projecte, probablement un dels més importants de la present temporada musical -d'altra banda molt generosa, la qual cosa parla encara més de la seva envergadura- compta a més amb la complicitat d'un dels mozartians més il·lustres, un músic reconegut per les seves interpretacions amb criteris d'època com és Mark Minkowski, especialitzat en el repertori del segle XVIII. De fet, va irrompre fa uns anys al panorama musical amb versions fascinants de les últimes simfonies de Haydn, compostes entre 1791 i 1795. Versions jocoses, riques en contrastos i matisos, posseïdes per un nervi i dinamisme sorprenents però no exemptes de la necessària sensibilitat, pel que fa al lirisme inherent a la música galant. Tot això es retroba en la dramatització operística que només uns quants anys abans, a la dècada anterior, havia encimbellat Mozart com un dels noms decisius del gènere, malgrat no ser en el seu temps de vida especialment reconegut. El mateix Da Ponte, llibretista qui va col·laborar des de la distància per a la consecució d'aquelles joies, treballava simultàniament amb compositors molt més populars a l'època i avui pràcticament oblidats, com Antonio Salieri o Vicente Martin i Soler, dels quals eventualment se n'ha volgut recuperar alguna òpera interessant -el cas de L'arbore di Diana, obra del segon, programada ja fa unes quantes temporades al Liceu- que no obstant empal·lideixen davant la sobreabundància creativa i inspiració del Salzburguès.

No només aborda Mozart temes picants, que estimulaven en l'interès de les classes més privilegiades, en la línia de l'estètica que per exemple va reflectir Choderlos de Laclos a la seva novel·la epistolar Les liaisons dangereuses, de 1782 (és a dir, quatre anys anterior a le Nozze), sinó que s'atreveix a abordar qüestions socials i morals, des del qüestionament dels drets de la noblesa que ja apareixien a l'obra de teatre de Caron de Beaumarchais Le marriage de Figaro o el desafiament teològic insert per Molière en clau tragicòmica al seu Dom Juan, d’un llunyà 1665. El tercer panell del tríptic, que correspon al carnavalesc Cosí fan tutte, reflecteix alguns dels principis del llibertinatge, com a pràctica epocal, però també una gestió de l'eros que no entén de moments històrics. El joc de posar a prova els amants en clau d’aposta, a més de ser cruel, es confirma imprudent, en cobrar-se el preu d'una veritat només amb prou feines pressentida, i que parla de la natural volatilitat d'homes i dones, pel que fa a les qüestions de l'afecte comunament anomenat “amor”. Evidentment, el mitjà musical col·labora de manera incalculable amb la credibilitat de trames que podrien sonar inversemblants, i que l'espectador pot arribar a gaudir com si fossin part del seu món. En l'ocasió, la direcció d'escena de les tres obres va a càrrec d'Ivan Alexandre, amb un sobri però efectiu –i, de nou, “creïble”- disseny escènic i vestuari d'Antoine Fontaine. L'elenc de cantants reunit a les tres obres és de primer nivell, amb algunes interessants repeticions, en rols diferents. La mezzo Angela Brower, per exemple, caracteritzarà Susanna i Dorabella, mentre que Alexander Duhamel, que recentment va intervenir en una funció de Pelléas et Melisande, cantarà els rols de Don Giovanni i Don Alfonso. La soprano Ana Maria Labin, per la seva banda, apareixerà com a Fiordiligi i com la comtessa d'Almaviva. Finalment, Robert Gleadow, que assumirà d’entrada el rol de Fígaro representarà així mateix els de Leporello i Guglielmo al Don Giovanni i Cosí fan tutte respectivament.

BACH SEGONS HERREWEGHE

Palau de la Música, 12 d'abril

És tradició programar en dates pròximes a la Pasqua alguna de les Passions que Johann Sebastian Bach va compondre, seguint el seu habitual compromís amb la fe luterana, sempre pendent de servir al calendari litúrgic. Enguany, des del Palau de la Música Catalana s'ha optat per convidar a un dels noms fonamentals

de la música antiga, com és el director belga Phillippe Herreweghe. Els assidus al temple modernista tenen molt present el seu modus operandi, l'escrupolositat amb què desentranya el sentit original de la partitura, buscant un so fidel i alhora incontestablement expressiu. Reconeguda per molts com la Passió més imponent de Bach, per la seva extensió i pels espectaculars passatges en què el cor s'erigeix en protagonista absolut, la que s'inspira a l'Evangeli de Mateu va ser estrenada el Divendres Sant del 1727 i des de llavors “no ha deixat d’impressionar generacions de les més diverses procedències i fins i tot creences amb la seva poderosa combinació de música i text, que la fa alhora complexa, directa i catàrtica”.

II CICLE DE CAMBRA A SARRIÀ

Teatre de Sarrià, 27 d'abril

La segona edició del Cicle de Música de Cambra s'inicia al mes d'abril amb un concert especialment interessant, que protagonitzarà la violinista Maria Florea al

costat de la pianista Maria Canyigueral, a qui vam entrevistar l’any passat per ser l’alma mater d'un projecte desplegat sota l'auspici dels Amics de la UNESCO al Teatre de Sarrià i la iniciativa del divulgador musical Joan Vives. Amb un programa exclusivament dedicat a la producció mozartiana, a la sessió del dia 27 podran escoltar-se tres de les seves sonates per a violí i piano més lluïdes, concretament aquelles corresponents als números de catàleg Köchel 301, 304 i 454. Sent tan vasta i variada la producció de Wolfgang A. Mozart, aquestes delicioses peces han quedat en gran manera relegades a un segon pla, en contrast per exemple amb les que va compondre Beethoven per als mateixos instruments. I, tanmateix, en els diàlegs inter pares que promou el de Salzburg trobem ja les romàntiques ànsies per comunicar sentiments i sortir-se de l'element clàssic, tot guardant l'equilibri des de la infinitat de jocs de miralls i rampells falsament improvisats per part dels artífexs. Al llarg del 2022 se succeiran altres esdeveniments a tenir molt en compte en el marc del mateix cicle, amb protagonistes de renom internacional que repeteixen participació, com en el cas d'Arnau Tomàs i Abel Tomàs -membres del Quartet Casals- Lana Trotovsek o Isabel Villanueva. La llista de violoncel·listes inclou així mateix els noms de Pau Codina, Ramon Bassal o Sebastien Hurtaud, mentre que s'hi incorporen les veus del tenor David Alegret i la mezzo Cristina Segura. A més de la proposta camerística de Wolfgang A. Mozart, en dates següents es podran escoltar obres de Ludwig van Beethoven, Robert Schumann, Cèsar Franck, Claude Debussy, Maurice Ravel i fins i tot de compositors contemporanis com Jordi Cervelló -de qui se n'estrena una peça- en un concert presentat per Benet Casablancas.

MORCHEEBA

Sala Razzmatazz, 2 d'abril

Morcheeba és un dels grups pioners de la música electrònica que es popularitzaria com a Trip Hop, juntament amb els noms -no menys populars- de Massive Attack o Tricky. A diferència d'altres artistes, però, la presència del blues i el pop

es fa més evident en aquest conjunt al llarg de la seva extensa carrera, iniciada a principis dels anys 90. En ocasió del darrer disc, Blackest Blue, tindrà lloc a la sala Razzmatazz el concert originalment programat l'any passat. Un treball que es va donar a conèixer amb el single Sounds of Blue i que condensa les millors qualitats de les bandes, resumides en so que els organitzadors descriuen com a “electrònic/orgànic” i que -més enllà de definicions- crea atmosferes oníriques, en què l'oient se sent transportat.

SASHA WALTZ / PALOMA MUÑOZ

Mercat de les flors, del 7 al 9 i del 28 al 30 d'abril

El principal escenari de la capital catalana explícitament consagrat a la dansa contemporània, en un sentit ampli, ofereix al mes d'abril espectacles molt recomanables, entre els quals en destaquem dos. Del 7 al 9 el públic barceloní tindrà l'ocasió de gaudir amb una companyia mítica -Sasha Waltz- que ha estat a l'avantguarda l'avantguarda de les noves tendències en les darreres dècades. La companyia alemanya ballarà una composició de Terry Riley que data de 1964 -In C- i que, a més de ser descrites com a “semi-aleatòria”, és considerada la primera peça minimalista de la història de la

música. En aquest sentit, precisen els organitzadors del Mercat de les Flors que “Sasha Waltz i els seus ballarins han desenvolupat un material coreogràfic que segueix una estructura variable semblant a la composició i que la deixa oberta sempre”, amb una extensió que també fluctua, donant cabuda a la improvisació dels ballarins a partir d'una estructura comuna. Molt més programàtica, però tot i així evocadora de la sensació de llibertat que aquella obra trasllada, l'altra funció recomanada va a càrrec de Paloma Muñoz, del 28 al 30 d'abril. Una peça que des del títol L.E.V.E. -acrònim que condensa l'expressió Light and Easy Vanishing Event- assenyala la seva línia d'experimentació: “Aquest treball parteix de la idea de lleugeresa per indagar en allò inconsistent, fugaç i provisional en relació amb el nostre cos i les nostres interaccions”. El vídeo promocional de la pàgina web mostra, mitjançant l'aplicació de tècniques digitals, l'efecte evanescent, la fascinant ubiqüitat que es vol promoure des del moviment, elevant preguntes sobre la realitat del que és físic i la potencialitat dels cossos. El caràcter efímer del que és viu, el culte a la immediatesa, l'avidesa de novetats i la presència de comportaments compulsius al nostre dia a dia són altres de les qüestions evocades pel ball, d’una manera que desperta l'atenció -quan no la perplexitat- de l'espectador.

LA INVENTIVA DE GABRIELA MONTERO

Palau de la Música, 20 d'abril

Una pianista única, no només per la tècnica excel·lent que demostra als seus concerts i recitals, sinó també -i potser, sobretot- per la seva capacitat per improvisar i desenvolupar qualsevol tema que se li proposi. A més del programa estipulat per endavant, els organitzadors del Palau assenyalen que a la vetllada l'artista explotarà aquesta raríssima qualitat.

El programa precisa, així, l'execució d’ “Improvisacions sobre temes demanats pel públic”. Un fet relativament comú al món del jazz, i també de la clàssica en altres èpoques (s'ha escrit que les fantasies mozartianes són peces que d'alguna manera reprodueixen aquests rampells de llibertat creadora que podien produir-se així mateix a ocasió de les cadències, en moments puntuals de concerts per a un instrument en què l’orquestra cedeix completament el terreny al lluïment del solista) però, en qualsevol cas, molt poc habitual en l'actualitat. Gabriela Montero estarà sola dalt de l'escenari del Palau, acompanyada des de l'altra banda per un públic que ja ha pogut gaudir amb la seva intensitat com a intèrpret de peces fonamentalment romàntiques, riques per tant en contrastos afectius. El repertori escollit per aquesta ocasió reflecteix els vaivens emocionals a l'antològica Kreisleriana de Robert Schumann. Peça inspirada pel personatge imaginari que va concebre l'autor de relats fantàstics Ernst Theodor Amadeus Hoffmann; qui, com el seu tercer nom indica, va ser un gran melòman, a més d'eventual compositor i de crític musical (va assistir a diverses estrenes de simfonies de Beethoven). A la dramatització musical de la complexa personalitat de Kreisler per Schumann se sumaran dues peces de Chopin no menys riques en termes rítmics i harmònics, com són la Balada núm. 3, en La bemol major, op.47 i la Polonesa-Fantasia, a La bemol major, op. 61. A tall de presentació, la peça que eloqüentment inaugurarà la vetllada serà la fascinant adaptació que Busoni fes de l'extensa i complexa xacona amb què Johann Sebastian Bach conclou la seva Segona partita per a violí, un exercici de transposició que busca mantenir el virtuosisme de l'instrument de corda en la versió per a teclat.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 04 / 22

VIATGES DE STEVE McCURRY

Fotonostrum, fins al 7 de maig

“M'esforço per aconseguir imatges individuals que quedin gravades a la memòria de les persones”, ha manifestat Steve Curry, un dels fotògrafs més prestigiosos que han treballat per a National Geographic. La seva instantània Afghan Girl, segurament la més icònica de totes publicar -portada de la revista de juny de 1985, i considerada com la “Mona Lisa del tercer món”- s'ha convertit en paradigma de la seva proposta artística, que busca no només fixar l’instant sinó obrir els ulls a altres maneres d'experimentar i concebre la realitat. Així, les imatges dels seus viatges sorprenen per l'eloqüència de la informació contextual que condensen, com fent de la seva càmera l'instrument que focalitza i copsa el tema, alhora que trastoca la manera de comprendre la vida des del cànon occidental. Encara que belles, la pregnància de les seves instantànies no es fonamenta en la bellesa, ni en el seu exotisme evident. De fet, desafia el caràcter de mera “estampa” aquell qüestionament de la pròpia mirada, que -com explica McCurry- transcendeix fronteres: “la meva vida està marcada per la necessitat urgent de vagar i observar, i la meva càmera és el meu passaport”. Fins al 7 de maig es podrà veure al centre Fotonostrum la primera exposició del fotògraf nord-americà organitzada a Barcelona. Un total de 80 imatges que els organitzadors no han dubtat a vincular a la novel·la de Jules Verne (La volta al món en 80 dies): “En els darrers cinquanta anys, el fotògraf nord-americà Steve McCurry ha viatjat pel món com un Phileas Fogg modern, capturant la seva audaç i única interpretació visual de la condició humana amb la càmera”. Impreses en grans dimensions, i realitzades entre 1981 i 2019, les fotografies reunides tenen característiques similars -“composició, color i contrast”, assenyalen els organitzadors- així com un denominador comú: “la  humanitat, que capta i col·loca com a focus central de la imatge”.

PICASSO, PROJECTE BLAU

Museo Picasso, hasta el 4 de septiembre

A partir del 5 d'abril, i fins a principis de setembre, el Museu Picasso de Barcelona ofereix una exposició centrada en l'etapa blava del creador malagueny, amb la peculiaritat de mostrar els esbossos i els materials previs que demostren la consciència de la seva imaginació creadora. El museu barceloní té en el seu fons meravellosos exemples del període en qüestió, i així aquesta exposició pretén mostrar “estudis tècnics” d'algunes de les obres de la col·lecció.

Comissariada per Reyes Jiménez, responsable del Servei de Conservació Preventiva i Restauració, es posa el focus en “el procés creatiu, els materials constitutius i la distribució de les capes de color, fins a la contextualització i la interrelació entre obres del mateix període o de períodes anteriors, en cas de les teles reutilitzades, passant per les estratègies de conservació”. Es tracta, doncs, d'una aproximació tant al background de la tasca pròpiament artística, per part de Picasso, com a la investigació museística, en col·laboració amb com el Departament Científic de la National Gallery de Washington -que ha analitzat l'obra Jaume Sabartés amb pinçanàs (1901) i Natura morta (1901)-, o en el marc del projecte de recerca PROMESA de l'Istituto Nello Carrara de Florència, que s'ha centrat en l’estudi de La copa blava (1903). Així i tot, es tracta d'una mostra en essència visual i accessible per a tots els públics, amb “un vessant molt divulgatiu i amb la incorporació a les sales de suports tecnològics i de tècniques digitals que faciliten la difusió de la documentació”. Com a novetat destacable, dir que la mostra també exhibeix un dibuix -El cec- adquirit en època recent per l'Ajuntament de Barcelona. Els organitzadors assenyalen la rellevància d'aquesta obra en els termes següents: “Picasso va fer aquest dibuix a Barcelona el 1903, en plena època blava, i està indiscutiblement lligat a obres mestres d’aquest moment com L’àpat del cec (Metropolitan Museum of Art) i El captaire cec (Fogg Art Museum, Universitat de Harvard). És una peça que indiscutiblement complementa el discurs d’obres d’aquest moment crucial de l’etapa de joventut de l’artista”.

LLUNA DE LOTUS

Monestir de Pedralbes, fins al 17 d'abril

Últimes dues setmanes per descobrir l'obra de la poetessa, cal·lígrafa, ceramista i pintora Ōtagaki Rengetsu (1791-1875), que protagonitza l'exposició al Monestir de Pedralbes. Desconeguda per al gran públic a occident, és una de les figures més creatives del segle XIX al Japó. Els organitzadors ofereixen explicacions biogràfiques que contextualitzen la seva contribució artística i permeten emmarcar

la seva pròpia evolució espiritual: “després de viure la tràgica pèrdua dels seus dos marits i de quatre fills, als 33 anys va renunciar a la vida secular per abraçar plenament el budisme. Va ser aleshores quan va adoptar el nom de Rengetsu, literalment Lluna de Lotus, per viure la impermanència del món des de l’espiritualitat i l’experiència artística”. El que semblarien disciplines diferents -aquelles esmentades a dalt: poesia, cal·ligrafia, ceràmica i pintura- convergeixen en l'acte creador, en la creació d'un sentit que transcendeix allò físic fins i tot quan es recolza en el treball amb materials que provenen de la terra, com evidencia aquesta exposició amb una mostra generosa del seu art. El caràcter fluctuant de la realitat contrasta falsament amb la fixació de la imatge, del traç en forma de cal·ligrama, de la poesia visual. Són totes elles, com el modelat de recipients, metàfores de l'evanescència que constitueix la vida mateixa donant cabuda a tot i res, a una forma de plenitud que no pot ser materialment satisfeta i que el pensament occidental només entreveu o s’apropa a concebre a través d'una dialèctica no resolutiva, contrària a tota forma de pragmatisme.

ISIDRE MANILS, UNA RETROSPECTIVA

Fundació Vila Casas, fins al 15 de maig

La frontera que separa allò que es veu del que s'intueix és mínima, fins al punt que les dues percepcions funcionen de vegades com a sinònimes. L'ambigüitat inherent a la seva confusió, o a la pràctica impossibilitat de delimitar-les, ha estat explotada per Isidre Manils al llarg de la seva carrera amb una simplicitat i modèstia que l'allunyen dels discursos filosòficament altisonants, i alhora permeten que

l'espectador connecti gairebé sense saber-ho amb la pròpia creativitat, en enfrontar-se i completar el sentit suggerit per l'obra. Eloqüentment titulada Fora de camp, l'exposició que la Fundació Vila Casas li dedica fins al 15 de maig, “aborda diferents aspectes de la seva trajectòria entrellaçant punts de trobada entre els diferents suports en què reposa la seva pintura”. Comissariada per Natàlia Chocarro, evidencia el compromís de l'artista, que exhibeix als llenços la seva passió per l'art de les imatges en moviment. Expliquen des de la Fundació que, “amb una mirada fixada en el món cinematogràfic a què accedeix quan encara és un nen –la família era propietària del cine Ateneo, a tocar de la casa familiar–, l’obra del pintor bascula entre l’ocultació i la (des)ocultació, entre l’absència d’una presència i 'acoblaments' d’imatges aparentment inconnexes de les quals se’n destil·la una gran sensualitat”. La dialèctica de la visió, que Victor Stoichita va treballar en el seu breu i magistral Ver y no ver (ed. Siruela), inspirat d'entrada pel quadre de Manet Le chemin de fer, es troba a les arts que més interessen Manils, que ha afirmat que "la pintura i el cinema són les dues grans arts de la mirada", decantant-se per la quietud de la primera i practicant amb una paleta i tècniques summament diferents el tour de force que va desplegar l'impressionisme, és a dir, la de donar a entendre el moviment (de la mirada) des d'una representació estàtica, que en última instància requereix la presència de l'espectador per completar amb la seva vivència la naturalesa del representat.

MARGUERITE DURES A LA VIRREINA

La Virreina, fins al 10 d'octubre

Recordava el novel·lista cubà Pedro Juan Gutiérrez a Estoico y frugal -una de les últimes obres publicades a Anagrama- la deriva autodestructiva de la novel·lista Marguerite Duras, que en la seva última etapa vivia “reclosa” en un palauet als afores de París aliena a la "faràndula" però amb aparicions puntualment escollides -sembla suggerir Gutiérrez- per donar visibilitat a la seva condició d'artista i poder prosseguir amb la seva personalíssima

dinàmica. La consciència que tenia de l'ascendència de la seva persona a la societat queda reflectida a l'exposició de La Virreina, en què és caracteritzada com “una icona popular” per la seva enorme obra -cinquanta-sis llibres, dinou pel·lícules i dotze guions cinematogràfics, i una producció televisiva poc investigada-, amb una influència més que notable en la literatura i el cinema europeus de la segona meitat del segle XX, en gran manera deguda al seu carisma i el seu compromís amb la literatura: “a pesar d’aquella egomania destructiva –explica de Duras l'autor cubà- era capaç d'alliberar-se i escriure des de les entranyes, lliurar-se totalment sense deixar espais de protecció, cosa que molt pocs escriptors estan disposats a fer”. La mostra de La Virreina, que es podrà visitar durant una llarga temporada, ofereix una imatge polièdrica de l'autora de la popular novel·la L'amant: “articulada al voltant de nou eixos temàtics, la mostra afegeix a cadascun dels temes films que reten compte de l’experimentació audiovisual que Marguerite Duras va portar a terme, les seves maneres d’afegir nous lligams semàntics entre imatge i text”. Es tracta d'un recorregut per les seves experiències més intenses, il·lustrades amb materials gràfics i audiovisuals que posen en relleu la grandesa de la seva contribució i l'abast de les polèmiques en què va participar, des del colonialisme a les reivindicacions del maig del 68 o el seu paper en defensa del feminisme, així com la seva expulsió del partit comunista francès per «nimfòmana, arrogant i de moral lleugera» o la seva vinculació amb alguns dels principals noms de la nouvelle vague.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: