Agenda cultural Barcelona juny 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 06 / 22

LA FLAUTA MÀGICA

Gran Teatre del Liceu, del 20 de juny al 2 de juliol

Els amants de l'òpera mozartiana que freqüenten el Gran Teatre del Liceu -i melòmans, en general- estan d'enhorabona aquest any, ja que a més de fer viable un projecte absolutament únic al món -una mena de festival, amb les tres òperes que Mozart va concebre amb Da Ponte consecutivament programades amb la trepidant intervenció de Mark Minkowski, referent de la interpretació amb criteris historicistes- en aquesta recta final de la temporada es podrà gaudir d'una altra de les seves creacions més populars. Una òpera que no destaca, en aquest cas, per la galanteria i finor psicològica, per l’enginyosa gestió dels afectes, sinó per un poderós simbolisme que els estudiosos han vinculat a l'ascendència de la maçoneria i la seva proposta humanística, com a oferiment musical -per part de Mozart- d'una forma de saviesa que enalteix els ideals de llibertat i igualtat. La flauta màgica, amb imatges visuals i sonores que impacten, s'impregna d’un aire entre mític i futurista. Aquesta proposta intempestiva podrà gaudir-se del 20 de juny al 2 de juliol sota la direcció del prestigiós mestre Gustavo Dudamel i amb la posada en escena de David Mc Vicar, que els organitzadors titllen d'“icònica”, i que s’apropa a l’expressionisme de les primeres creacions cinematogràfiques, amb una picada d’ull evident a Murnau. Es tracta, doncs, d’una producció plena d'al·licients, més enllà de les calculadament estridents àries de la Reina de la Nit.

“Conte infantil per a alguns, profunda meditació sobre la vida i la mort per a uns altres, l'òpera de Mozart és una obra referencial, però també l’espai on el compositor va expressar les seves profundes creences espirituals. Així, en l’obra reuneix les principals preocupacions de la Il·lustració i del segle XVIII: educació, moral, religió, cultura, natura...”. Aquestes línies de presentació resumeixen, en efecte, algunes de les inquietuds d'un compositor madur, que contra el tòpic de la seva lleugeresa -de vegades justificat, segons les seves cartes galants- demostra així mateix una profunda implicació amb les idees progressistes del seu temps.A l’escenificació del Liceu, que procedeix de la Royal Opera House, es comptarà amb figures capitals de la interpretació vocal, amb el protagonisme de Javier Camarena en el paper de Tamino i de Matthias Goerne -que haurà acabat poques setmanes abans la seva participació protagonista al Wozzeck- aquí com a narrador de luxe; mentre que a l'elenc femení destaquen les Reina de la nit de Kathryn Lewek i Pamina de Lucy Crow, que alternaran les seves intervencions amb dues de les veus locals més potents, amb recorregut internacional. Pensem a Sara Blanc i Núria Rial, respectivament. Dos joves sopranos que certifiquen la qualitat de la nova fornada d'artistes. En aquest sentit, casualment el 18 de juny es podrà veure una versió escenificada de La flauta màgica al Palau de la Música -i després, així mateix, el 27 d'agost- que compta amb la participació de Sara Bañeras -en el paper de Papagena - a qui entrevistem fa uns mesos, en ocasió de la seva estrena al Gran Teatre del Liceu, formant part de l’elenc de Rigoletto.

 

MAX RICHTER

Palau de la Música, 22 de juny

Després dels Phillip Glass, Steve Reich, Arvo Pärt o John Adams, una nova generació de compositors enarbora la bandera del minimalisme musical, dins de la qual destaca la figura de Max Richter. Una corrent caracteritzada per la tendència a maximitzar l'expressivitat a partir de l'ús mesurat de recursos –altament melòdics o evocadors– que semblen interpel·lar al silenci o es propaguen com a ones concèntriques, a la manera del perpetuum mobile, suggerit mitjançant l'efecte loop.

Esperadíssima, després de la cancel·lació de la temporada prèvia, la seva actuació al Palau de la Música abordarà algunes de les seves creacions més emblemàtiques i emotives, aquelles que en gran mesura l'han portat a esdevenir un dels noms més sol·licitats als principals auditoris. Les seves peces han estat emprades en bandes sonores de pel·lícules, com la meravellosa Arrival de Denis Villeneuve o la sèrie The Leftovers. La discogràfica de les tulipes daurades fa temps que el va incorporar a la seva primera línia de compositors contemporanis, per la fiabilitat amb què percut en l'ànim de l'oient. El cas del seu tema 'On the Nature of Daylight', inclòs a The Blue Notebooks –una de les obres programades per a la seva actuació al Palau de la Música– és paradigmàtic. Ja el públic barceloní va poder gaudir del seu Vivaldi Recomposed, i descobrir via streaming el lirisme nocturn del projecte Sleep, creat per acompanyar el dorment durant totes les hores de son. Els responsables del Palau han programat “dos dels seus treballs més intimistes i personals: Infra, basat en poemes de La terra gastada de T. S. Eliot, i The Blue Notebooks, obra que aplega bona part de la seva producció pianística i que l’ha encimbellat a la fama mundial. Una forma d’entendre la música des de la bellesa i un instint meditatiu”. Una ocasió excel·lent per desactivar el soroll extern, que ressona també en l'àmbit de la interioritat, i reconnectar amb un mateix.

GARDINER AL PALAU

Palau de la Música, 8 de junio

La temporada musical avança cap al seu final, però abans de l'allau de propostes d'estiu en format Festival encara resten alguns plats forts, reservats als paladars exigents i -en aquest cas- especialment als amants de la música antiga, interpretada amb criteris època. Sir John Eliot Gardiner ha esdevingut un habitual del Palau de la Música, per sort

del públic barceloní. Que se sent com a casa no són paraules buides, ho mostra recurrentment amb la seva presència, confirmada així mateix la temporada vinent, amb la programació de l'enorme Missa en si menor de Johan Sebastian Bach. Precisament al Kantor de Leipzig, i a alguns dels compositors que el van influir, ha dedicat el programa de la present. Sens dubte es tracta d'un dels millors concerts que es podran escoltar al Palau de la Música fins a la represa de l'activitat. Els instrumentistes convidats conformen el conjunt de música antiga English Baroque Soloists, que des del Palau qualifiquen com a “intèrprets reconeguts per un ampli i variat repertori” i que oferiran un concert centrat al Barroc alemany, amb motets de Schein i Schütz, un dels noms més importants de la història de la música -tot i no ser conegut per molts melòmans- que pot ser considerat com a “fundador de la gran tradició musical germànica que culmina amb J. S. Bach -sostenen els organitzadors-, de qui també se n'interpretarà una de les cantates més cèlebres: Christ lag in Todesbanden”.

VIVIAN FRIEDRICH & THE SCHUBERT SISTERS

Mercat de les Flors, del 3 al 5 de juny

Segurament quan Richard Wagner va encunyar la pomposa noció d'“obra d'art total” per a la correcta assimilació del seu propòsit com a creador d'òperes no estava pensant en el tipus d'espectacle que es pot gaudir a el Mercat de les Flors, durant el mes de juny. Propostes que tenen en comú la confluència de tècniques circenses, tours de force que porten al límit -o més enllà- les possibilitats

imaginables pel que fa tant a les contorsions i moviments dels cossos humans com a les creacions efímeres realitzades sobre l’escenari, evidenciant una atractiva dialèctica entre poder i fragilitat, entre incertesa i determinació. Són diversos els espectacles que mereixen ser recomanats, en el marc de la sèrie d'esdeveniments -pràcticament un Festival- que porta per títol “Circ d'ara mateix”, optem per centrar el nostre interès en el què es podrà veure del 3 al 5 de juny, definit com una performance que aplega una artista de circ, un músic i una cantant d'òpera. La confluència de diferents arts és tan evident com el contrast entre la modernitat i la tradició. “A escena hi trobarem el bufat de cristall en viu i una instal·lació audiovisual que crearà un paisatge de reflexos, veus, petjades i escultures transparents, elements que tots junts parlaran de l’equilibri entre el que és nou i el que és antic”. Vivian Friedrich protagonitza al costat de The Schubert Sisters una obra en què es reivindiquen així mateix els noms de compositores romàntiques poc conegudes, amb la interpretació de peces de Vítězslava Kaprálová o Luise Adolpha Le Beau, a més de composicions pròpies amb els poemes de Liliana Zilinow. La funció titulada Kristall Bohème [excavació d'una memòria] és, a més, una “immersió en la tradició familiar de la creadora”, “una de les més antigues del món en el treball artesà del vidre de Bohèmia”. El caràcter transgressor de la proposta conviu amb aquesta revisitació dels orígens, confrontant també l'espectador. No en va pretén, a través de llenguatges artístics dispars i complementaris, i a partir de la deslocalització de les pràctiques habituals, indagar “en la transmissió transgeneracional del trauma i de bloquejos emocionals com la por irracional a l’existència. Una composició basada en moviment i acrobàcies en la corda-U, el faquirisme i la manipulació d’objectes”.

'NITS D'ESTIU' AMB MOZART

L'Auditori, 30 de juny

El Festival Mozart Nits d’Estiu es compon de tres concerts organitzats per l’Auditori, en què es convida solistes de renom mundial que interactuaran al costat de l'OBC per interpretar obres del geni de Salzburg, o creades en el seu context. El primer -el que aquí es recomana, ja que els altres dos tindran lloc

ja entrat el mes de juliol- comptarà amb la participació del violoncel·lista Kian Soltani, que atacarà un dels dos concerts que Haydn va compondre per al seu instrument. Curiosament, Mozart, que es va deixar influir per aquell pel que fa a la composició per a quartet de corda, no va compondre mai un concert per a violoncel, de manera que sempre quedarà l dubte de quin hauria estat el seu tractament concertant. Algunes àries d'òpera compten amb la seva inclusió protagonista -obbligato, segons el tecnicisme-, així per exemple la segona que canta Zerlina a Masetto al Don Giovanni, cosa que permet fer-se una idea remota del que podria haver estat. Com si encara fóssim en el mon de la fantasia, no deixa de sobtar -en aquest cas de forma fefaent- la composició de la Simfonia núm. 25 en sol menor amb només 17 anys. Una ostentació d'expressivitat preromàntica que transcendeix de bon tros el dramatisme Sturm und Drang que Haydn per exemple havia dedicat una sèrie de composicions simfòniques. L'altra obra per a orquestra programada al concert mozartià de l'Auditori -la Simfonia núm. 38, “Praga”- és un obra concebuda, en canvi, en plena maduresa. Es tracta d’un homenatge a la ciutat que va acollir i admirar l'estrena de l'òpera més influent en el romanticisme -esmentada a dalt-, el Don Giovanni. Els tons lúgubres i aristocràtics apareixen en aquesta imponent composició, en què la galanteria se celebra mostrant de forma expansiva i arrabassadora el seu caràcter crepuscular. El concert dedicat a Mozart no està allunyat en temps d'un esdeveniment coral també a l'Auditori -amb l'Orquestra Terrassa 48, solistes locals de qualitat contrastada, i un conjunt coral format pels 350 cantants de l'Associació Messies Participatiu i el Cor Bruckner- bàsicament mozartià, que no en va ha estat titulat “La plenitud de Mozart”. A més de la Missa de la Coronació, es podran escoltar passatges de les seves Vesperae solennes de confessore, i altres obres menys cèlebres, però que en qualsevol cas il·lustren el mestratge en la composició de peces religioses. Tot plegat, en un concert que els organitzadors destaquen per “l'espectacularitat de les veus i la conjunció de cantants aficionats i professionals”.

DE LA RUBIA, MEZQUIDA I ALBA G. CORRAL

Palau de la Música, 14 de junio

L'art de la improvisació, poc cultivat al món de la clàssica actualment -sent el seu camp predilecte, encara, el jazz- refulgeix amb una atemporalitat enlluernadora en les intervencions de l'organista Juan de la Rubia i del pianista Marco Mezquida; en el marc d’un esdeveniment titulat Bach & Forward, per mostrar precisament la infinitat de possibilitats que obre aquest

mestre barroc. Intèrprets eclèctics, o com a mínim d'interessos transversals i una obertura de mires no gens freqüent, que tornaran a participar de la retroalimentació, de la mútua inspiració musical, estimulada amb escreix per la impredictible i tot i així concordant proliferació cromàtica del videoart d'Alba G. Corral . Una fórmula que l'any passat, encara amb la reducció d'aforament, va despertar l'admiració del públic reunit al Palau, i que en aquesta reedició emprendrà cursos harmònics i visuals inevitablement nous. Les parets del temple modernistes, amb figures que emergeixen amb gracilitat o imponents, són el suport idoni per projectar llums i fer reverberar la lliure fluctuació de notes des dels teclats de Mezquida i de la Rubia. Fragments de colors concertats de forma espontània componen aquest calidoscopi preciosista, una recreació abstracta i naturalista de la realitat sensible que ens trasllada al cor de l’àmbit que, potser sense saber-ho, habitem.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 06 / 22

L'ART DEL TATUATGE

Caixaforum, del 17 de maig al 28 d'agost

L'època en què més es parla de creixement personal, de la necessitat de fer un treball interior, és també l'època en què més cura i atenció es presta a la realitat exterior -epidèrmica- de la persona, de manera no forçosament contradictòria, sinó més bé aviat simptomàtica. La voluntat d'autodefinir-se s'exhibeix discreta o ostensivament en tatuatges, amb significacions profundes o decoratives, en qualsevol cas arrelats en la personalitat del portador. La pell, el límit físic amb la realitat compartida, és la superfície en què es graven formes i colors amb poder simbòlic; marques escollides artificiosament que connecten i separen, que donen la benvinguda a un altre món o certifiquen la seva irrevocable alteritat. En un sentit ample, i de vegades de forma pragmàtica, el tatuatge ha exercit al llarg de la història una funció social -en molts casos ritual- que l'exposició de Caixaforum il·lustra amb una profusió encomiable. L'expressió “Art sota la pell” dóna a entendre tota aquesta sèrie de repercussions, les connotacions que a cada cas acompanyen la pràctica de tatuar i ser tatuat, un art que “ha donat lloc a intercanvis entre països, cultures i societats i s’ha convertit en un fenomen global en la creació artística del present”. Assenyalant l'etimologia polinèsia subjacent a la paraula “tatuatge”, la mostra, que reuneix més de 240 obres, es remunta als orígens d'aquest fenomen. Els organitzadors especifiquen que, “a més de la història del tatuatge i de les seves arrels antropològiques, l’exposició vol destacar el gest de l’artista, els intercanvis internacionals entre tatuadors i l’aparició d’estils sincrètics”.

I és que la globalitat del fenomen ha donat peu a una xarxa interessant, amb influències creuades. No deixa de sorprendre, de nou, que, en el món de la digitalització febril -amb la frenètica multiplicació de simulacres sobre la pròpia persona i la quimera del metavers a l'abast de la mà- el suport més immediatament material, la pell, busqui colonitzar-se a plaer o de forma compulsiva, qui sap si per fer d'àncora i proporcionar compensació o arrelament davant l'evanescència de la realitat.

MIRÓ: EL LLEGAT MÉS ÍNTIM

Fundació Miró, fins al 26 de setembre

Una exposició molt especial, composta per obres que Joan Miró va llegar a la família, es pot visitar a la Fundació dedicada a l'artista català. Comissariada per Marko Daniel juntament amb Elena Escolar i Dolors Rodríguez Roig, aquesta mostra s'endinsa en la seva producció més personal, aquelles obres que, per la seva profunda significació, va guardar per als seus éssers estimats, “sempre que -destaquen els organitzadors- les circumstàncies ho van fer possible”.

Es tracta, sobre tot, de dibuixos i esbossos, una sèrie de materials que potser els grans col·leccionistes o museus no apreciarien d'una manera especial al seu dia, però sense els quals la seva obra no podria haver arribat a existir. En el nostre temps, ja amb perspectiva històrica, és clar que aquesta mena de subtext es troba envestit d'una gran rellevància. Llegades a les hereves -dona i filla- algunes d'aquestes peces, 59 concretament, han estat dipositades per la família en els darrers temps a la Fundació. En total, són una cent vuitanta les que es podran contemplar fins al 26 de setembre a l'exposició que porta per títol El llegat més íntim. La generositat de l'artista, perpetuada pels seus descendents, és reconeguda per la Fundació Miró en els termes següents: “es presenten dibuixos preparatoris, documentació inèdita, fotografies familiars, entre d'altres, que permeten recórrer el camí que va de la creació d'una col·lecció pròpia ―que amb el temps esdevé familiar― fins a la voluntat de l'artista de fer universal el seu pensament i llegat amb la creació de la Fundació Joan Miró, un espai i una col·lecció únics que l'artista dona a la ciutat de Barcelona”.

‘MATERNASIS’ AL MNAC

Museu Nacional d’Art de Catalunya, fins el 25 de setembre

Prenent el títol d'un llibre de Núria Pompeia aparegut el 1967, l'exposició Maternasis se centra en l'obra de creadores de la postguerra -no suficientment reconegudes– que posen el focus en “qüestions pròpies i íntimes de les quals, paradoxalment, la dona ha estat sovint desposseïda”. Les seves contribucions permeten qüestionar els estereotips artístics o “tòpics iconogràfics”

dominats pels homes, fins i tot quan impliquen de manera inqüestionable la dona, com en el cas de la temàtica de l'embaràs. Mari Chordà, Roser Bru o Parvine Curie -a més de l'esmentada Núria Pompeia- ofereixen perspectives crítiques, amb una ironia plena d'enginy, que il·lustren el desemparament de la dona. Una reivindicació social que connecta amb l'actual –si bé tardana– sensibilització, que es mostra per exemple amb el reconeixement del valor de la seva proposta artística. En aquest sentit, des del MNAC reconeixen que la "incorporació de l´obra de dones artistes és una de les prioritats en la construcció de la col·lecció d´Art de Postguerra i Segona Vanguardia del museu".

BLEDA I ROSA AL KBR

Centro Kbr de la Fundación Mapfre, del 26 de mayo al 4 de septiembre

El Centre Kbr de la Fundació Mapfre no només ha exposat, en el breu lapse d'existència, l'obra d'alguns dels noms més influents del panorama fotogràfic internacional al llarg del s. XX -noms com els de Bill Brandt, Garry Winogrand, Lee Friedlander o Paolo Gasparini- sinó que també ofereix el seu espai als principals creadors del nostre context més proper.

En aquest sentit, la producció de l'equip format per María Bleda (Castelló, 1976) i José María Rosa (Albacete, 1970), que el 2008 va ser reconeguda amb el Premi Nacional de Fotografia, es podrà gaudir fins el 4 de setembre. Per primera vegada es reuneixen en un mateix espai tots els seus projectes fotogràfics, centrats en qüestions tan fonamentals com el paisatge, el temps o la millora, “alguns dels eixos –expliquen des del Kbr- sobre els quals giren bona part de les nostres emocions” . Els artistes, coneguts com Bleda i Rosa, “fa tres dècades que exploren conjuntament, a través d'una rigorosa i profunda investigació visual, els vincles entre imatge, lloc i memòria”. Mitjançant una videoinstal·lació, amb projeccions que indueixen de forma calculada un ritme de visualització, en aquesta exposició comissariada per Marta Dahó es podran contemplar projectes tan reconeguts com ara Campos de fútbol, Campos de batalla, Origen o Prontuario. A través d'ells -precisen els organitzadors- els artistes “han anat desenvolupat un llenguatge propi, entre la dimensió visual i la textual, que els permet tornar una vegada i una altra sobre un dels seus focus d'interès més grans: la representació dels diferents significats i evocacions que la mirada humana fa sorgir de la contemplació del paisatge”.

HOMENATGES A PICASSO

Fundació Vila Casas, hasta el 2 de octubre

La Fundació Vila Casas exhibeix una selecció dels 400 tapets que artistes de tot signe van elaborar com a mostra de solidaritat amb Picasso, arran dels atacs que van patir algunes de les entitats que havien commemorat el seu 90è aniversari, el 1971. Recorden els organitzadors la destrucció dels gravats de la Suite Vollard, que la galeria Theo de Madrid exposava, així com l'incendi de la galeria Taller de Picasso de Barcelona i els atemptats contra llibreries que, com Antonio Machado, Visor o Cinc d 'Oros,

homenatjaven el pintor. Va ser idea del jove galerista Santiago Palet realitzar aquest projecte conjunt -sèrie recentment adquirida per la Fundació- a manera de “desgreuge al pintor: artistes visuals, músics, escriptors, personalitats del cinema i el teatre van ser convidats a crear un tapet –una peça de cotó amb puntes– dedicat a Picasso”. Un any després, el 1972, el resultat es va exposar a Vallauris, en un esdeveniment titulat 1er Rencontre International d’Hommage à Picasso. L'exposició de la Fundació Vila Casas, comissariada per Nadia Hernández, ofereix una mostra de la creativitat d'artistes i autors de renom internacional, com ara Rafael Alberti, Joan Brossa, Alexander Calder, Pau Casals, Equip Crònica, Sonia Delaunay, Juan Genovés , Hans Hartung, Wilfredo Lam, Joan Miró, Pablo Neruda i Antoni Tàpies, entre molts d'altres.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: