Agenda cultural maig Barcelona 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 05 / 19 

Benjamin Clementine

Teatre Tivoli, 28 de maig

Benjamin Clementine és un prodigi, si bé en un sentit diferent del de l'ortodòxia clàssica. Al piano demostra un tacte vellutat, una facilitat sorprenent per a la interpretació de línies melòdiques, així com una tremenda capacitat per a la improvisació, amb plena llibertat en la projecció d'una veu que sembla no acabar-se. És un artista poderós, indomable, desbordant. Un torrent de personalitat que opta conscientment per deixar-se portar, sense contradir el refinament de la seva pulsació. Per si fos poc, posen el segell d'autenticitat unes lletres que apunten directament a la intel·ligència de l'oient. Potser per això les seves intervencions a la ciutat de Barcelona són recordades, i així s'espera que al Tivoli s'apropi al sold out.

Amb més músics en escena, serà un espectacle contemplar la multiplicació de les possibilitats que atresora aquest músic que transcendeix amb molt les arrels Soul i Rythm and Blues d'una Aretha Franklin o Ray Charles. Declaradament actual, es presenta a si mateix d'una manera frontal i aguda, com les seves lletres. "Sóc aquí per crear música per a l'ésser humà", "Tinc molt a dir", "Sóc ambiciós", va explicar en una entrevista. Triple evidència de gran honestedat, que no dissimula la radicalitat del seu art, del seu compromís amb la vida musical. Al Teatre Tivoli s'acompanyarà d'un quintet de corda, "His Parisian string quintet", amplificant l'exposició de la intimitat. Les emocions estan garantides, a un costat i altre de l'escenari.

Sara Cubarsi

La Pedrera, 19 de maig

Les noves generacions d'intèrprets i compositors s'obren pas en escenaris musicals menys habituals,

però amb una gran capacitat per atraure públic, com és el cas de La Pedrera. El cicle de Residències musicals, que dóna suport al desenvolupament i augmenta la visibilitat de les carreres dels artistes emergents, ofereix al mes de maig un concert protagonitzat per la jove violinista Sara Cubarsi, que ha rebut diversos premis, inclòs el del Primer Palau, l’any 2013, organitzat pel Palau de la Música Catalana. Els intèrprets convidats seran Rita Salgado, trompa i Adrian Blanco, piano. El programa el constitueixen figures del repertori romàntic, com Johannes Brahms, però també es projecta la mirada fins a l'actualitat, amb una incursió en l'obra de Ligeti i -sens dubte un dels moments més interessants- amb la interpretació de l'obra del jove compositor Joan Magrané, saludat com un dels talents de referència per a les pròximes dècades.

DOGVILLE: UN POBLE QUALSEVOL

Teatre Lliure, del 9 de maig al 9 de juny

L'enrenou majúscul que va suposar la presentació en societat de Dogville de Lars von Trier es va associar en gran mesura

a la crítica de certes polítiques dels Estats Units que s'explicitava al final de la pel·lícula, amb imatges poc gratificants. Però fins a aquest moment, allò que l'espectador trobava era una narració teatral perfectament travada, sense decorat ni escenificació -com caselles d'un tauler- en què les magnífiques interpretacions dels actors portaven el pes de la trama; la història d'abús i submissió d'una ànima bondadosa, que arriba al poble i es posa al servei dels seus habitants. L'adaptació per al Teatre Lliure per Pau Miró i Sílvia Munt, que n’és la directora, presenta d'entrada un atractiu inequívoc, consistent en la possible transposició d'aquella peculiar realitat cinematogràfica a una forma de narració ja estrictament teatral. El subtítol de l'obra al Teatre Lliure, "un poble qualsevol", assenyala amb encert el caràcter potencialment universal d'aquell tipus de relacions, no limitades a un territori específic.

Philip Glass

Palau de la Música, 21 de maig

Infatigable als seus 88 anys, la nova visita de Phillip Glass del Palau de la Música suposa un veritable must.

Fa uns mesos el premiat pianista Vikingur Ólafsson revelava algunes de les rutines quotidianes d'aquest compositor llegendari, com la de despertar-se cada dia molt d’hora, al matí, i passar-s’hi hores component. Dia rere dia, sense excepcions. Fins i tot durant les gires, com si els horaris intempestius i cansament pels concerts i viatges -explicava Ólafsson- no afectessin. Un exemple de disciplina i compromís amb la tasca creativa, el de Glass, que ha donat peu a un gran nombre d'obres, identificables per l'estètica que l'ha fet transcendir. L'antològica confluència de notes -amb melodies agradables que es reprodueixen en diferents línies sense atropellaments- podrà degustar-se en el concert del Palau, en què concorren tres pianos -el mateix compositor al capdavant d'un- així com el cor de l'Orfeó Català.

LES PÊCHEURS DE PERLES

Gran Teatre del Liceu, del 13 al 25 de maig

Estèticament agosarada, la posada en escena per Lotte de Beer de Les pêcheurs de perles -l'altra gran òpera de Bizet, després de Carmen-

alterna dos tipus de realitat diferents, la del context exòtic en què es basa la partitura original i la concepció de l’espectacle freqüent avui dia, el reality show. L'atreviment de l'escenografia és tal que els límits del kitsch s'exploren intensament, acompanyats per l'envoltant i persuasiva música de Bizet. No només potencia el rendiment de l'elenc vocal protagonista sinó d'un cor omnipresent, que acompanya i transporta l'espectador entre els dos mons.

Iveta Apkalna

Palau de la Música, 11 de maig

L'obra per a orgue de Johann Sebastian Bach no necessita presentació, tenint en compte la seva intricada i imponent majestuositat. No obstant això, redescobrir-la al Palau de la Música de la mà d’Iveta Apkalana, en paral·lel a l'obra de Philip Glass, suposa una experiència molt interessant.

I és que la trepidant repetició de cèl·lules en l'obra d'un dels pares del minimalisme està present en les nostres vides, de forma més o menys conscient. Per exemple, la seva música apareix en pel·lícules tan importants com Les hores (Stephen Daldry, 2002), i és habitualment emprada com a complement al suport visual, en reportatges o anuncis. En diàleg amb algunes de les construccions més emblemàtiques i perfectes del repertori per a orgue de Bach, l'oient serà transportat a una realitat onírica i familiar, en què la intel·ligència es reconeix a si mateixa activada per mitjans sensibles.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 05 / 19

Berenice Abbott

Fundación Mapfre, fins al 19 de maig

Últimes setmanes per visitar l'exposició de la fotògrafa nord-americana Berenice Abbott (Springfield, Ohio, 1898 - Monson, Maine, 1991), una enamorada de la modernitat novaiorquesa, que va retratar el desenvolupament del paisatge humà dels anys vint i trenta al llibre Changing New York. Organitzada per la Fundació Mapfre a la Casa Garriga Nogués i comissariada per Estrella de Diego, catedràtica d'Art Contemporani de la Universitat Complutense, la mostra es divideix en tres seccions temàtiques i compila dues-centes instantànies. Suposa un recorregut ampli per la seva obra, una visió monogràfica completada per onze fotografies d'Eugène Atget -expliquen els organitzadors- "positivades per la mateixa Abbott a finals de la dècada dels 1950". Durant la seva estada a París va entrar en contacte amb Man Ray, qui al seu torn la va introduir a l'obra d’Atget. Anys de formació, després dels quals tornarà a Nova York, el seu escenari predilecte.

Com s'ha escrit, no només és la retratista de la modernitat, amb les seves llums i formes vertiginoses, sinó que ella mateixa s'aplica una perspectiva moderna -la tria dels enquadraments, per exemple- aplicada als subjectes i immobles que plasma, protagonistes atemporals d'històries que encara interpel·len l'espectador.

Quàntica

CCCB, fins al 24 de setembre

Radicalment actual i inspiradora, l'exposició "Quàntica" suposa una immersió des de l'art i la ciència en una realitat que, com precisen els organitzadors, roman "oculta als sentits".

Expliquen que la física quàntica “és la teoria construïda pels humans que descriu la naturalesa de manera més precisa. En molts aspectes, és una teoria sorprenent, sempre sotmesa a crítica i amb un enorme calat filosòfic”. Al nou paradigma científic, l'actitud de l'investigador sembla fonamental, l'observador és incorporat com a paràmetre per validar els resultats. Una de les comeses més importants de la present exposició rau a mostrar la creativitat implícita en les investigacions científiques i la manera com els artistes desentranyen o s'aproximen a la dimensió misteriosa de la natura. Intuïcions i càlcul s'evidencien en contacte, col·laborant de manera inesperada, abans que de forma contradictòria, segons la tradició convidaria a suposar. Com ens té acostumats el CCCB, la disposició de les deu obres d'art i de les nou contribucions científiques està pensada de forma excel·lent, per captar l'interès i introduir l'espectador en una qüestió que és, a parts iguals, intel·lectualment complexa i artísticament fascinant. "En unir aquests dos itineraris, l’artístic i el científic, es configura un panorama polièdric que planteja noves preguntes i connexions que contribueixen a la comprensió d’una realitat aparentment invisible i l’impacte que aquesta té en les nostres vides".

Max Beckmann

Caixaforum, fins al 26 de maig

La informalitat normativa de l'expressionisme i la seva irreverència amb relació als temes adoptats -una mena de realisme descarnat, que incorpora la deformació de la caricatura i

es presta eventualment a les interpretacions al·legòriques- s'aprecia en l'obra de Max Beckmann. Trets angulosos i colors estridents criden l'atenció, posen l'èmfasi en la importància de no deixar-se bressolar en els temes tòpics de l'art, esdevinguts arcaics. El món canviant i frenètic de la modernitat, així com el trauma de les guerres mundials -l’estranya barreja de pobresa i desenvolupament, el luxe i la tragèdia- són plasmats als llenços i escultures que es poden contemplar a l'exposició de Caixaforum fins a final de mes, “amb més de mig centenar d'obres d'un dels artistes alemanys més destacats del segle XX", que s'organitza en seccions diferenciades, per mostrar l'evolució de l'art de Beckmann. "La primera cobreix l'etapa a Alemanya des dels anys anteriors a la Primera Guerra Mundial, quan va començar a ser conegut, fins a l'ascens del feixisme a la dècada de 1930, quan és expulsat de l'escola d'art de Frankfurt i li impedeixen exposar les seves obres. La segona part se centra en els anys a Amsterdam i els Estats Units, i s'estructura al voltant de quatre metàfores relacionades amb l'exili com una condició existencial de l'home modern: Màscares, sobre la pèrdua d'identitat de l'exiliat; Babilònia elèctrica, sobre la ciutat moderna; El llarg adéu, sobre l'exili i mort, i El mar, com a metàfora de l'infinit i la nostàlgia.

Albert Serra. Roi Soleil

Fundació Antoni Tàpies, fins al 16 de juny

Hi ha pensaments, reflexions sobre situacions remotament viscudes -o de manera efectiva- que en si mateixes presenten un gran interès,

ja que revelen la dimensió paradoxal de molts dels enunciats humans, especialment d’aquells que tenen pretensions d'universalitat. El qualificatiu de Louis XIV, Roi Soleil ("rei sol"), va poder ser defensat luxuriosament en temps de vida del monarca, però és evident que, per molt que tractés d’encimbellar-se per sobre dels mortals, com tots -com el més baix- havia de sucumbir al final. El cineasta Albert Serra va estrenar al Festival de Cannes de 2016 La mort de Louis XIV, en què retratava el seu agònic comiat de la vida, i l'any següent el mateix Serra va organitzar una performance en una galeria d'art de Lisboa amb el mateix motiu, que s'ha exhibit en diversos llocs com instal·lació. La Fundació Tàpies ofereix la possibilitat de visualitzar 61 minuts de filmació en què l'espectador assisteix atònit a un espectacle poc edificant i no obstant això (falsament) real, com la vida mateixa. Per abundar en l'artifici, el personatge principal, aquell ésser especial que es volia parent dels déus, és retratat en un estadi de malaltia avançada -afectat per la gangrena- com el més miserable dels éssers humans.

FOTOGRAFIES DE «GENT DEL SEGLE XX»

Palau de la Virreina, fins al 23 de juny

L'obra d'August Sander (Herdorf, 1876 - Colònia, 1964), un dels referents de la fotografia del segle XX, pot contemplar-se a la Virreina. El títol de l'exposició senyala el tipus de materials predominants:

retrats que busquen reflectir sense filtre ni sentimentalisme els caràcters d’homes i dones de la seva època, emmarcats a plena consciència en actituds i poses que els tornen tant més pròxims. El títol de l'exposició coincideix amb el seu projecte més transcendent, Menschen des 20. Jahrhunderts ("Gent del segle XX"): "un vast arxiu de retrats professionals i tipològics que reflecteix el teixit productiu de la societat alemanya entre la dècada del 1910 i mitjan dècada del 1950, entre la República de Weimar i l’ocàs del nazisme després de la Segona Guerra Mundial". La mostra exhibeix 187 fotografies, així com materials que permeten contextualitzar el seu projecte. Expliquen els organitzadors: "L’exposició, que presenta còpies modernes de gran qualitat realitzades a partir dels negatius de cristall originals en gelatina de plata, es completa amb un apartat documental que aplega cartes manuscrites del fotògraf, les carpetes elaborades a l’època per a algunes seccions, així com diversos materials bibliogràfics".

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: