El cap d’obres de la Sagrada Família, Ramon Espel, ens rep a la sagristia on hi ha les oficines i ens fa un recorregut comentat pel temple que, sense perdre les referències tècniques, adopta un llenguatge planer. Ningú com ell sap què hi passa, què s’hi projecta i, sobretot, per què es fa.
La Sagrada Família no és un plànol, és un codi. No és un dibuix, és un llenguatge. Un diccionari. Una Bíblia, escrita i traspassada pels qui van conèixer el mestre.
— Mona de Pasqua.
— Mira, la primera vegada que vaig sentir aquesta expressió feia molt pocs mesos que havia començat a treballar a la Sagrada Família i estava molt impressionat pel temple i per la tasca. Ara mateix fa 30 anys que hi treballo. I em va sorprendre molt aquesta expressió, va ser durant un programa d’en Joaquim Maria Puyal i el convidat era l’Oriol Bohigas. Em va fer molta ràbia. Jo entenc que, quan es tracta d’un edifici tan gran, tan bèstia, l’opinió pública hi trobi noms o malnoms. Ja va passar amb la Pedrera, que per això es diu la Pedrera, per un malnom. Però és que jo la mona no la veig en absolut. Jo veig un petit Manhattan de la imaginació, posat en una illa de l’Eixample, on la suma de l’alçada de totes les torres dona dos quilòmetres, i on el Modernisme hi té evidentment una empremta.
— I què és el Modernisme?
— Doncs en aquell moment era un estil de gent molt agosarada, molt transgressora, pagada per una burgesia molt més arriscada del que de vegades pot semblar. És que ens hem de situar en aquell moment! Aleshores aquella arquitectura sí que semblava cosa de bojos, i era lògic que fos objecte de mofa i de malnoms. Però ara? Quin sentit té parlar ara de mona de Pasqua, com si fóssim senyorets ben acostumats al neogòtic conservador d’aquella època? La cripta ja ho era, de neogòtica: Gaudí, no. Gaudí ho trenca tot. Certament ara es porten les formes més simples, minimalistes i fredes, però el Modernisme, i Gaudí, són història de la ciutat. Aquella gent va forçar les tècniques constructives al màxim, així com les arts, els vitralls, la forja… Gaudí ho va elevar a l’infinit! Per tant, dir-li mona de Pasqua no és ser modern, és ser antimodern. És ser conservador.
— 2026.
— El 2026 era una fita abans de la pandèmia, i ara n’és una altra. Aquella fita es basava en el pressupost que teníem, en els sistemes constructius, els industrials de la pedra disponible (el 95% dels encàrrecs que rebien eren nostres!)… Per tant ja s’havia creat un teixit que permetia parlar de 2026. Els sistemes constructius eren ja molt avançats i permetien afinar molt en qualitat i en rigor, però també en calendari. Era assumible 2026 com a data, excepte per al grup escultòric i el porxo. La pandèmia ho va aturar tot i va fer que alguns industrials no poguessin aguantar, de manera que van desaparèixer i hem hagut de tornar a aixecar tot el teixit. Ara ja tornem a estar a velocitat de creuer.
“Dir-li mona de Pasqua no és ser modern, és ser antimodern. És ser conservador”
— Nosaltres ja no ho veurem.
— Fuig, home, que som joves! Ara tornem a estar encarats: l’any 2021 ja es va coronar la torre de la Mare de Déu i a mitjans d’aquest novembre ja farem l’entrega oficial de les quatre torres dels evangelistes. I precisament l’any 2026, que per cert serà l’any internacional de l’arquitectura, podrem ja assolir la cota més alta: la torre de Jesucrist. Perquè la Sagrada Família no ha parat, en termes de projecte, d’estudi, de recerca i investigació. Ja estàvem estudiant molt la façana de la Glòria, així com acabem l’estudi dels claustres, la capella de l’Assumpta i la segona sagristia. Per tant l’any 2026 marcarà, i tant! I molt! L’skyline de Barcelona ja estarà trencat, canviat, punxat definitivament. Sense desmerèixer la façana de la Glòria, que vindrà després. Ja només quedarà la façana de la Glòria i no tindrem massa pressió de data: ja la trobarem. A banda que la Glòria ja comença a tenir una inèrcia pròpia, com l’ampliació del museu, els soterranis, els fonaments…
— Miquel Barceló.
— Aquí jo només et dic que qualsevol artista estaria orgullós que se li encarregués una part de la Sagrada Família, com pot ser la façana de la Glòria. Se li hagi demanat o no, que no t’ho puc dir, és un gran aparador per a qualsevol artista. Però tot depèn del caràcter i la projecció de cada artista, és clar. Tot és respectable. Gaudí va dir que ell no acabaria el temple, però que el deixaria d’una manera que les noves generacions poguessin aportar-hi quasi tots els estils del futur i es poguessin adaptar als seus codis. La Sagrada Família és un gran museu de la història dels estils artístics.
— Les crítiques a l’escultura de Sant Mateu.
— Jo no hi he vist pas crítiques agres, francament. Gaudí va dissenyar els terminals de les torres i estem acostumats a aquella forma icònica, abstracta, però que en realitat representa bàculs i anells de bisbe. Aquella forma super-revolucionària a la que estem acostumats, quan ve complementada ja no només per un estel de Maria sinó ara per quatre estàtues figuratives amb ales blanques, més clares i explícites, entenc que pugui impressionar. Però està tot en els plans de Gaudí. De fet, si en parlem, és que és important: mous una cosa de la Sagrada Família i és com si ens toquessin un queixal a tots, és material sensible. Però tot està escrit, aquestes estàtues estan escrites i previstes, encara que Gaudí no va escriure ni un sol llibre: ho van fer tot els seus deixebles, a través de les observacions del mestre. Sí, com Jesús.
— Gaudí.
— Nosaltres no ens inventem res. És cert que l’any 36 es cremen molts plànols de l’estudi de Gaudí. En vida ell ja tenia una percepció que plasmar la Sagrada Família en plànol era massa difícil, perquè el concepte és molt tridimensional. Això ja li va passar a la Pedrera: d’una escultura de guix passa a l’arquitectura, sota la promesa d’absència de qualsevol línia recta. Però el tema és que la Pedrera sí que la podia anar modelant cada dia, anava cap allà i trobava l’obrer dels trencadissos verds i agafava un tros de trencadís verd. I anava fent, com un escultor: hi havia de ser! Per tant, què passarà amb la Sagrada Família quan ell no hi sigui? Si ell de fet és un escultor, un artesà, i que a més treballa de manera amorfa, descobrint les formes naturals, interpretant la natura, com ho farem? Aquí és on comença a treballar en superfície reglada per tal que això ajudi els seus deixebles a seguir un codi. Per exemple aquesta sagristia on som ara, aquesta pinya, la va deixar molt detallada. I, si l’estiréssim cap amunt, seria com una de les torres.
“En vida, Gaudí ja tenia una percepció que plasmar la Sagrada Família en plànol era massa difícil”
— No respecteu Gaudí.
— Al contrari. Gaudí deixa el projecte del temple molt avançat respecte a allò que ell ja no veurà. Hi ha pocs plànols, cert, però és que ell és més de maquetes! Es crema l’arxiu, es crema la cripta, es cremen les bastides dels campanars, i les maquetes queden fetes bocins. Però aleshores els deixebles fan una cosa miraculosa: colguen de terra aquests trossos de maquetes, i al mateix temps passen a ingressar el fons de la fundació a un banc de Londres. Uns anys després, tornen al lloc i desenterren les peces. Per a posar-se a fer trencaclosques. Ara bé: és cert que, si tens tres formes parabòliques que no són a la maqueta, el que hauràs de fer és omplir aquest buit a través dels codis i els mètodes fixats. Per exemple, la volta de 60 metres del transsepte la vam haver de pensar des de zero, però és que només hi havia una forma geomètrica possible per a fer encaixar tots els angles!
— Faves comptades, doncs.
— Faves comptades! Exacte.
— Subirachs.
— Subirachs va ser, abans de res, un gran company de feina. Amb zero afany de protagonisme, un més de nosaltres. Vivia aquí i era una persona molt senzilla. Pel que fa a la façana de la Passió, quan l’entens, és per treure’s el barret. “Critiqueu-me quan hagi acabat!”, exclamava. De fet, si la façana del Naixement és el pessebre més monumental del món, la Passió ja estava previst per Gaudí que fos freda i crua. I el tipus d’escultura de Subirachs encaixava amb això. Per tant, el respecte de Subirachs per Gaudí està demostradíssim (deixant de banda els cascs-xemeneia, la figura de Gaudí mateix esculpida a la façana d’acord amb una foto d’ell durant la cerimònia del Corpus…).
— Massa coloraines.
— Ho deus dir perquè les noves figures dels evangelistes són molt blanques: sí, el marbre de Thassos és el més blanc del món, i es va escollit per tal que aquestes figures tinguessin entitat. Hi ha un concepte que molta gent no té present, i és normal: ara mateix el fons existent és el blau del cel, i això fa que aquest marbre blanc destaqui molt. Però és que l’any 2026 el fons serà pedra, és a dir la torre de Jesucrist! De manera que aquestes escultures alades quedaran menys destacades, i convé assegurar que no s’apaguin massa. Tu no t’hi has fixat, que a la Sagrada Família no hi ha el color blau?
— No.
— Mira les emblemàtiques torres, les punxes, els bàculs i els anells de bisbe abstractes. No hi ha blau, hi ha colors primaris com el vermell o el groc, però no el blau. Gaudí ho tenia molt present, això: per què recórrer a cap blau, si vivim al Mediterrani? Per què fer servir el blau, si el blau ja hi és al cel?
