[dropcap letter=”U”]
n àngel majestuós rep l’espectador amb les ales desplegades, brandant la seva espasa. La seva mirada serena i andrògina fereix el dimoni sotmès als seus peus, abans que no ho faci el fil de la seva arma. La seva brillant armadura, coronada per ales irisades i embolcallada per un mantell rosat de plecs flotants, contrasta amb la sobrietat del seu gest. A la part inferior del seu lluent plastró apareix reflectida la Jerusalem celeste. La lluita de l’arcàngel Sant Miquel no només representa l’etern combat entre el bé i el mal, la llum i la foscor, en la teologia cristiana; també és l’encarnació i representació simbòlica de la cavalleria celeste, la vocació definitiva de la qual és la recerca de Déu. Més enllà de les qüestions teològiques, el Bermejo aconsegueix interpel·lar l’espectador modern amb una composició espectacular, sí, però la temàtica de la qual es troba profundament present en la vida de qualsevol ésser humà: la lluita per conquerir les denominades «baixes» passions que ens agiten.
Aquest Sant Miquel triomfant sobre el dimoni amb el donant Antoni Joan (1468), és un exemple paradigmàtic tant de la perícia tècnica com de la genialitat iconogràfica del pintor cordovès. Si observem amb deteniment el dimoni sotmès als peus de l’arcàngel, ens adonarem que la criatura infernal vesteix igualment una armadura daurada de factura exquisida, com la de Sant Miquel, tot i que amb la forma inquietant d’un rostre reptilià. Si l’armadura de l’arcàngel reflecteix la Jerusalem celeste, la del dimoni representa la bestialitat deforme. Així és com el Bermejo expressa la duplicitat fonamental de l’ésser humà, capaç del millor i del pitjor, ja que, com afirmà el filòsof Blaise Pascal, l’home es troba a mig camí entre l’àngel i la bèstia. No en va el donant suplica, es troba resant, presenciant el combat entre ambdues forces; un combat que no és extern, sinó que té contínuament lloc en el seu propi interior. Aquesta és només una de les genialitats pictòriques i iconogràfiques de l’artista, que destaca en igual mesura en les escenes apoteòsiques i en les de gran simplicitat.
La riquesa cromàtica de les seves obres, com el brillant detallisme de la fauna i de la flora, conviden el visitant a mantenir un estat de contemplació sostinguda
En aquest sentit, podem contemplar el seu magnífic Sant Joan Baptista al desert (1470), que s’inclina amb respecte i compassió enfront d’un anyell que es dirigeix a ell amb actitud canina, tot i que es tracta d’una representació simbòlica de l’Anyell de Déu, la prefiguració de la vinguda de Jesús. Com en tota l’obra de Bermejo, el sagrat i l’humà es troben indissociablement units. Destaca aquesta obra per la tendresa del vincle entre l’anyell i l’assilvestrat profeta que, descalç, mostra una gran simplicitat i un amor per la naturalesa i les seves criatures que, com l’au que es troba als seus peus, demostra la seva profunda comunió amb aquesta.
Tant l’inenarrable riquesa cromàtica de les seves obres com el brillant detallisme de la fauna i de la flora conviden el visitant a mantenir un estat de contemplació sostinguda davant de cadascuna de les composicions. El cas de la Pietat Desplà (1490) —el programa iconogràfic de la qual fou concebut juntament amb l’humanista del mateix nom— és especialment paradigmàtic en aquest sentit. En aquesta obra s’ha aconseguit identificar una setantena d’espècies de fauna i flora representades amb total exactitud, una prova més que demostra la magistral capacitat d’observació i recreació de la naturalesa per part de Bermejo. El següent vídeo explora alguns d’aquests detalls sorprenents, en els quals la representació fidedigna i la fabulació es donen la mà:
És el cas del rostre humanitzat del lleó que apareix al marge inferior esquerra de la Pietat Desplà i en el front del qual es posa un insecte: el seu rostre angoixat es lamenta per la mort de Crist. A part d’aquests detalls fantasiosos, podem apreciar l’increïble realisme de les fisonomies presents, per exemple, en l’Arrest de Santa Engràcia (1472-1477), en el que les imperfeccions facials dels personatges denoten un marcat nivell de representació, o en els cossos nus del Descens de Crist als Llimbs (c. 1475), en el que un Crist majestuós vesteix uns vels transparents que deixen entreveure el seu sexe en una arriscada juguesca iconogràfica. Aquesta escena dantesca poblada de dimonis mostra, al marge superior esquerre, un dimoni meditabund i melancòlic que observa amb distància l’escena mentre les flames cremen als seus peus. Reflexiu àngel caigut, imatge ambigua i dubtosa de la nostra humanitat que expressa les eternes preguntes sobre el nostre esdevenir i semblen anunciar El pensador de Rodin. Amb la mateixa originalitat i força creadora que els grans mestres de tots els temps, com el místic, poeta i artista anglès William Blake, Bermejo aconsegueix crear, de forma magistral, una perdurable interrogació sobre la nostra condició, un veritable matrimoni entre el Cel i l’Infern.
