Veure a Nuria Espert sobre l’escenari sempre és un regal. Més quan ho fa al Teatre Romea, el primer que va trepitjar quan només tenia 13 anys. Ara, més de 70 anys després, es converteix en la Mencía, la teixidora incontestable de les anades i vingudes de La isla del aire, una història de cinc dones castigades pel dolor i la vida. Després de visitar per última vegada el Romea a principis de 2020 amb el Romancero gitano de Federico García Lorca, de qui tantes vegades ha vestit les seves pells, l’actriu de L’Hospitalet de Llobregat s’atreveix aquesta vegada amb una obra contemporània, la primera adaptació teatral de la novel·la homònima de l’escriptor Alejandro Palomas.
La isla del aire, publicada l’any 2005 i primera part de la trilogia El tiempo que nos une, fa temps que figurava a la llista de possibles del grup Focus, però no s’havia trobat a l’equip per fer-la, amb la necessitat de tenir una personalitat forta que fes de matriarca d’una família trencada. La proposta li va arribar a Mario Gas, qui estava buscant un text per a Espert. “Palomas ens ha donat llibertat absoluta, no ens ha marcat res”, explica Gas. La novel·la ja comptava amb una versió teatralitzada feta pel mateix autor, a la qual s’han afegit alguns canvis, sempre consensuats.
Espert, amb 86 anys, es deixa acompanyar per quatre actrius més, amb Vicky Peña i Teresa Vallicrosa en el paper de filles, i Miranda Gas i Candela Serrat en el de netes. “És un poema simfònic de cambra per a cinc executants, amb un repartiment molt potent i ric, un homenatge a Espert, ensenyant-li la continuïtat de la professió”, remarca Gas, qui dirigeix a la veterana actriu per quarta vegada. L’equip artístic el completen Sebastià Brosa (escenografia), Antonio Belart (vestuari), Paco Ariza (il·luminació), Orestes Gas (música original), Álvaro Luna i Elvira Ruiz (videoescena) i Núria Llunell (caracterització).
Entre la demència i la lucidesa, la Mencía d’Espert s’encarrega d’anar desfent les cuirasses que s’han construït totes per sobreviure, a base d’atacs i aquell amor amarg i sincer típicament familiar. No tots els personatges estan dibuixats per igual, deixant de costat a la Flavia (Teresa Vallicrosa), qui gairebé no apareix, i simplificant el conflicte de la Inés (Candela Serrat), fins i tot passant de puntetes. El dolor que més ressalta és el de la Lía (Vicky Peña), torturada per haver perdut a una de les seves tres filles, amb la seva absència pesant en cadascuna de les seves aparicions. Conviu amb la complicitat que la Mencía teixeix amb una de les seves netes, la Bea (Miranda Gas), sent aquesta la relació que dona els moments de més distensió i més realistes en una trama carregada de melodrama.
La isla del aire, interpretada en castellà, se situa en un illot que hi ha davant de Menorca, amb un far on la Mencía vol tornar abans de morir, sense oblidar-se de posar-se el seu abric de visó, tant si fa fred com si no. L’excursió reuneix a les cinc dones, posant paraules als secrets que encara queden per desvetllar, sense massa força, fins i tot els més esperats i foscos. L’escenografia vesteix amb roques, vent i fred al Romea, en un espai suggestiu que vol representar el món interior turmentat de les protagonistes, on només aporten llum les bromes de la Mencía i els seus desafiaments als bolquers que l’edat obliga a recuperar.
L’obra, estrenada el passat 25 de març, es pot veure al Teatre Romea fins al 14 de maig. Després començarà la seva gira de més d’un any per Espanya, arribant a Madrid entre finals de 2023 i principis de 2024.
