“Mai m’he denominat ni identificat amb la meva feina. Mai he dit: Soc el Nacho, publicista. Abans que de dir això t’explicava coses com, per exemple, soc el Nacho i punxo discos al Psychobilly Meeting. Des de fa uns anys, començo a sentir-me còmode amb l’escriptura i, ara per ara, et diria que soc el Nacho, tinc una família meravellosa, escric novel·les… i punxo discos al Psychobilly Meeting!”. Davant un fumejant cigaló, beguda que l’acompanya des de la seva adolescència, el Nacho Herrero reflexiona recolzat a la barra del Bar i gaudint del silenci de tenir apagada la ràdio, “on la música que m’agrada no hi sonarà pas”.
Aquest corunyès establert a Barcelona paga les seves factures treballant per a una agència de publicitat, mentre aprofita el seu tarannà matiner —des de fa vint anys “soc incapaç d’aixecar-me més enllà de les vuit del matí, i des que m’he posat de debò a escriure, encara més”— per teclejar “de sis a set, aquesta hora meravellosa en la qual tinc energia i la casa està en silenci”.
Ultimant el manuscrit de la seva propera novel·la, acaba de debutar recentment amb Extraños bajo la luna roja (Valhalla), una narració frenètica, bruta, rocanrolera i impregnada d’esperit hard boiled que arrenca amb la troballa d’un cadàver a un hotel de Barcelona per construir una història de perdedors, mentides, passos en fals, sexe i tragèdia que oscil·la entre la Ciutat Comtal i Sant Sebastià.
“La meva trajectòria és molt curteta, però estic orgullós de la meva constància, de no parar. Estic convençut que aquesta no serà l’única novel·la que em publicaran”, assevera el parroquià que, al nou llibre i al que està acabant, suma un altre manuscrit que, possiblement no trigui gaire a veure la llum.
Perquè potser demà ja no hi serem
“Tot això va començar amb els cigalons. Quan vaig acabar COU, a principis dels 90, per les Olimpíades, vaig començar a estudiar Magisteri. La cosa no va quallar, la carrera no m’agradava i el que feia moltes vegades, en comptes d’anar a classe, era baixar al bar de baix de casa. El Ciervo, es deia, i em passava la tarda bevent cigalons i escrivint relats. Tinc una carpeta plena de relats escrits a mà. Després vaig deixar Magisteri, em vaig posar a estudiar publicitat… i vaig deixar d’escriure. No em preguntis per què, jo tinc les meves teories, però no divagaré amb això ara”. En Nacho xarrupa un glop de la seva beguda abans d’afegir, amb sorna, “els cigalons no els vaig pas deixar”.
—Però devia haver-hi un moment en què vas tenir ganes de tornar a escriure, no? Què va passar?
El parroquià es posa seriós. “El 2018 el meu millor amic, Tomás, va morir de càncer. El cas és que havien passat més de vint anys des que havia deixat d’escriure i vaig pensar: Nacho, posa’t a fer el que sempre has volgut fer, perquè potser demà ja no ets aquí. I em vaig posar a escriure aquell mateix any i no he deixat de fer-ho”.
—Escrius amb freqüència?
—Pràcticament cada dia.
Entre altres punts d’inflexió en la seva vida, l’autor cita el seu trasllat de La Corunya a Barcelona quan tenia 14 anys, el viatge a Sud-amèrica que va fer durant sis mesos amb l’Olga, la seva dona, i el naixement del seu fill. I probablement, encara que no el cita, el rock and roll primitiu que compassa la seva vida a base d’udols i cops de guitarra executats amb estil.
La ciutat sense toros
“Jo vivia feliç a La Corunya, quan als meus pares no se’ls va ocórrer una altra cosa que mudar-se a Barcelona. Jo tenia catorze anys, imagina com em vaig sentir. Vaig estar rebotat amb la ciutat durant molts, molts anys”, explica el parroquià, que confessa que quan es va independitzar va fer les paus amb una Barcelona de la qual ha viscut la realitat de barris tan dispars com el Raval, la Bonanova, Camp de l’Arpa, Vallcarca i ara, acabat de mudar, Horta.
—Amb aquest recorregut, ja ets més barceloní que molts barcelonins de tota la vida.
Nacho Herrero riu, liquida el seu cigaló i, mentre pensa si en demana un altre o esmorza alguna ració, replica: “No et pensis, vaig venir aquí al 86, però encara continuo dient que soc de La Corunya. Soc un tossut i un desagraït. En realitat, m’estimo molt Barcelona”.
—Home, hi haurà coses que t’agraden, si segueixes aquí al cap de tants anys.
—Doncs sí, i una de les coses que m’enamoren i m’omplen d’orgull de la meva ciutat és que els toros estiguin prohibits des de 2010.
