Xiana Siccardi
Xiana Siccardi a Katmandu.
EL BAR DEL POST

Xiana Siccardi: Mirar més enllà del turó

“Als 24 anys, vaig tenir un càncer molt agressiu que em va fer replantejar la vida i, fins i tot, acomiadar-me dels meus amics. Els vaig citar a casa i em vaig acomiadar d’ells. Mentre tothom sortia i es divertia, jo aprenia que no hem signat cap contracte de vida per 90 anys, que no està escrit enlloc que arribarem a fer-nos vells, i el coronavirus, simplement, ens ho ha recordat”.

La periodista i escriptora Xiana Siccardi clava la seva mirada verda, curiosa i viva a l’ampolla de cervesa Sapporo que està bevent, després somriu i diu: “Si acceptes un consell que no m’has demanat, allò, sigui el que sigui, no ho endarrereixis”.

La Xiana pot presumir d’haver-ho fet. Un matí, quan tenia 40 anys, es va despertar “com el Gregor Samsa”, i es va adonar que s’havia passat els últims deu anys corrent d’un lloc a l’altre. Havia treballat a La Vanguardia, El Mundo o RNE, vinculada durant molt de temps a la crònica negra —va ser directora i presentadora de programes com Les Flors del Mal i Cròniques de Barcelona—, havia participat en programes televisius com Viajando con Chester i havia estat subdirectora de Al Rincón de Pensar, de Risto Mejide. Havia fet tantes coses, que podria venir cada dia al Bar durant any i no repetir mai cap anècdota.

Però aquell matí va ser diferent: “Vaig decidir aturar-me. Vaig agafar una motxilla i me’n vaig anar sola a l’Himàlaia. Una decisió que, lògicament, gairebé ningú va entendre. I allà, als peus de l’Everest, és on em van començar a passar coses que no esperava. Vaig conèixer a alguns locals d’ètnia xerpa que, a poc a poc, em van obrir les portes al seu món fascinant, hermètic i molt desconegut als nostres ulls. Imagina’t, són gent que viu d’escalar les muntanyes més altes del món en situacions extremes de vida o mort, i tenen cultures i tradicions que estan entre el budisme tibetà i l’animisme. Des d’aleshores he tornat diversos cops a aquest Himàlaia salvatge i remot. I amb els xerpes he parlat de la vida, la mort, l’amistat, l’amor… en un diàleg que, quatre anys després, encara dura. Estic en deute amb ells. M’han ensenyat a tenir una vida més intencionada”.

Aquella experiència va quedar registrada a Sherpas. La otra historia del Himalaya (Ediciones del Viento). Un llibre que, escrit conjuntament amb l’alpinista nepalès Lakpa Nuru Sherpa, “ressumeix tres anys de les nostres converses des que ens vam conèixer als peus de l’Everest”. Un volum d’èxit que va ja per la seva tercera edició. Els beneficis dels autors van íntegrament a ajudar a la comunitat xerpa, “en aquesta època tan difícil, i amb una part dels beneficis hem retirat una tona d’escombraries de la regió de l’Everest, de la qual en part som responsables”, explica la Xiana qui, després de beure un altre glop afegeix, enigmàtica, pensant en tots els projectes que vindran: “I espera’t!”.

Xiana Siccardi
Xiana de camí a Zetra La.

La vida com un descobriment

Entendre aquest viatge és entendre a la Xiana com el resultat del mestissatge, els trànsits entre pàtries, fronteres, idees, costums… “Els meus avis materns eren gallecs. Durant el febrer de 1950, van comprar un bitllet d’anada a Buenos Aires. Imagina’t creuar l’Atlàntic sense saber què et trobaràs a l’altra banda. En paral·lel, els meus avis paterns eren argentins, d’ascendència genovesa. Els meus pares es van conèixer a Buenos Aires i van venir a Barcelona, on vaig néixer. En fi. Crec que aquestes anades i vingudes familiars, moure’s sense moltes maletes, reinventar-se en cada lloc nou i, sobretot, la intuïció que sempre hi ha quelcom més enllà d’aquell turó, que el món és molt gran i hi ha molts punts de vista sobre una mateixa cosa, són coses que m’han configurat”.

La Xiana s’acaba la seva Sapporo i, abans de demanar-ne una altra, afegeix: “Em sembla més interessant una vida de descobriment que d’encaix, assumint les satisfaccions i problemes que això comporta”.

Actualment, assessora en estratègia de continguts, xarxes socials i reputació a diferents clients des d’agències de publicitat i comunicació alhora que crea formats audiovisuals, pàgines web i marques personals. També col·labora amb la Blanquerna-Ramon Llull, on va estudiar Periodisme. Però la lluentor li torna a la mirada quan pensa en l’Himàlaia: “Estic preparant un viatge de cara a l’octubre, que organitzem el Lakpa i jo amb de la Societat Històrica de Viatges i Expedicions. Veurem l’Everest, visitarem aldees i temples budistes perduts, molts dels llocs que surten al nostre llibre. És un viatge transformador. Bé, de fet, és el viatge que em va canviar a mi. Qui vulgui venir que m’escrigui”.

Xiana Siccardi
La Xiana, el Lakpa i la seva mare, al costat de casa seva.

Barcelona, una ciutat a mig camí

La Xiana va créixer envoltada de maletes. “Els meus avis, després de tornar de Buenos Aires, van regentar durant anys l’Hostal Orleans, que encara continua obert i conserva el mateix nom, just davant de l’Estació de França. Allà hi passava les tardes, entre les taules del menjador, al costat dels viatgers”.

A la seva retina estan gravats els carrers del Born dels 80. “Quan tornava de la guarderia, em creuava amb els mariners de la Sisena Flota, que jo no sabia què eren, però em semblaven éssers d’un altre planeta. Bé, ho eren”. D’adolescent va viure les Festes de Gràcia alternatives, els bars heavys del carrer Escudellers i el Poblenou.

— I avui? Quina és la teva relació amb Barcelona?

— M’encanta passejar per la ciutat i visitar una vegada i una altra els emplaçaments històrics i les llibreries. M’al·lucina la Barcelona romana, creuar les muralles pel carrer del Bisbe i veure el temple d’August. No em canso mai d’anar-hi. I m’enamora el Sant Jordi ni diví ni guerrer, més aviat humà i exhaust, després de derrotar al drac, que hi ha a Montjuïc. Té la bellesa de qui ho ha donat tot. Cal veure’l al capvespre. Crec que es diu Sant Jordi triomfant, però també li diuen Sant Jordi nu, que sens dubte és millor.

Només cal veure la seva expressió per visualitzar aquest Sant Jordi banyat per les llums del crepuscle barceloní. Però, quan aquesta imatge cobra vida, la parroquiana ja està pensant en una altra cosa. Concretament, mirant el menú.

— Què et ve de gust?

— Encara que ara estic descobrint el picant, molt picant, de la mà del meu amic Geshe-La, que és un monjo budista tibetà, vull demanar un provolone per compartir i una milanesa a la napolitana per a cadascú. Vols?

Xiana Siccardi
La Xiana al camp base de l’Everest.