Àurea Juan Perelló
Àurea Juan Perelló, codirectora de la llibreria Finestres.
EL BAR DEL POST

Àurea Juan Perelló: De l’amor als llibres

La de l’Àurea Juan Perelló anant amunt i avall, parlant amb llibreters, editors, distribuïdors i escriptors de la ciutat, sense parar ni un moment i sense perdre l’optimisme necessari per a continuar apostant per la lletra escrita en aquest erm cultural, és una estampa clàssica de l’entramat bibliòfil barceloní.

I és, és clar, també és una qüestió de pura vocació: “Podríem dir que la meva afició és la meva professió, i em sento molt afortunada per això“, explica, amb un vermut a la mà, deixant que la ràdio soni de fons, l’actual codirectora de la llibreria Finestres i entusiasta activista de l’assumpte llibreter.

— I això dels llibres et ve de lluny?

— La veritat és que vaig estudiar Història de l’Art, tot i que, molt aviat, a la universitat, vaig començar a treballar com a llibretera, que és el que crec que em defineix. Sí! El meu ofici em defineix, i no canviaria res de tot el que he fet en aquest sentit!

Finalitzats els seus estudis va tenir temps a cursar un postgrau en Filosofia i Estètica de l’Art Contemporani a la Fundació Miró, a exercir de comissària independent en centres cívics de Barcelona i fins i tot a coordinar el projecte artístic Propostes d’Art a les Instal·lacions, a les piscines Picornell. Però, en aquells dies, ja havia començat a treballar a la llibreria Proa, del Teatre Nacional de Catalunya, i el verí bibliogràfic ja corria pel seu reg sanguini. Estava a punt de fer el pas.

Del que més orgullosa em sento és d’haver tingut la valentia d’abandonar professionalment el món de l’art per a apostar pel món del llibre. D’haver estat tenaç, inquieta i curiosa i apostar per dedicar-me a allò a què em dedico”, afirma satisfeta.

L’entusiasta activista de l’assumpte llibreter, va començar a treballar com a llibretera a la universitat.

La vida entre toms

La zona de confort vital de l’Àurea es defineix i delimita entre llibres, llibreters i lectors. Des de 2005 ha treballat a diferents llibreries i editorials com ara Alibri, Bertrand, Casa del Libro, Gremi de Llibreters de Catalunya, Nórdica Libros o Editorial Base. Tot això l’ha portat a codirigir Finestres, l’ambiciosa llibreria promoguda per l’empresari Sergi Ferrer-Salat.

“Crec que les llibreries són el millor espai on deixar passar el temps i perdre’s. Són, a més, llocs indispensables a qualsevol ciutat perquè aquesta continuï viva”.

— I parlant de ciutats, quina és la teva relació amb aquesta Barcelona, que vius tan a fons?

— Doncs com la que pots tenir amb la família o una persona molt propera: de vegades l’adores i de vegades l’avorreixes. Em sento molt, molt unida a la ciutat, és part de la meva identitat. Llàstima de la brutícia, el soroll i, sobretot, la falta de verd, que per molt que insisteixin a fer-nos creure que aquesta és una ciutat verda, no ho és.

L’Àurea llegint El quadern gris, de Josep Pla.

Una Barcelona de llegenda

L’amor per la ciutat es tradueix en un somriure d’orella a orella quan a l’Àurea se li pregunta per alguna llegenda o episodi històric local predilecte: “Sóc molt fan d’acumular anècdotes i, sobretot, llegendes truculentes de la ciutat. Les meves dues preferides fins i tot les podeu trobar en format llibre, ja que s’han transmès per via literària. La primera és la de El llibreter assassí de Barcelona, que ens ha arribat de la mà de diferents autors com ara Gustave Flaubert, Charles Nodier i Miquel Planas. La llegenda ve a explicar la bogeria que envaeix a un llibreter al Call de Barcelona a causa de la seva atracció fatal pels llibres que atresorava”.

— I la segona?

— “La segona que m’encanta està escrita pel Jaume Piquet, el 1886, que la va traslladar a una obra de teatre —la parroquiana obre molt els seus ulls d’un blau metàl·lic que segons doni la llum pot arribar al verd viu, degustant cada paraula de la narració—. Es tracta de La monja enterrada en vida i és una llegenda de ressons donjoanescs en què una jove és obligada pel seu pare a ingressar en un convent per a evitar que es casi amb un liberal. Per a apropiar-se del dot de la novícia, el mossèn i l’abadessa del convent l’enterren viva. Segons sembla, va tenir molt d’èxit a la Barcelona urbana del segle XIX”.

Aprofitat al màxim el vermut i encarregat el següent, l’Àurea Juan no perd el somriure franc, mentre cerca alguna altra mitologia de la ciutat que narrar a peu de barra, per a gust d’una concurrència que s’amuntega al seu voltant i que, quan ella marxi, amb una mica de sort, no trigarà a sortir disparada cap a la llibreria més propera.