El 2009, Marco Mezquida (Menorca, 1987) es va llicenciar a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Des de llavors no ha parat de créixer. El concert que va oferir el passat dimecres a la sala Oriol Martorell de L’Auditori de Barcelona és ras i curt un punt d’inflexió a la música d’aquest país. El pianista, si no és un superdotat, poc li falta.
El motiu de la convocatòria era la presentació de Tornado el seu nou àlbum, autoeditat. Al final de la memorable sessió, part de l’audiència, que en tot moment va demostrar la seva admiració pel músic, va fer cua perquè en Mezquida els signés el disc. Això permet revelar alguns conceptes, sensacions i emocions d’allò que va passar a la Sala 2 de L’Auditori. L’enunciat de la vetllada indicava que el trio és “un huracà musical i estilístic amb tres personalitats molt fortes i diferenciades damunt de l’escenari”. Fil per randa. Va ser exactament tal qual.
Si es consulta la pàgina web del músic, es pot llegir una succinta definició: Marco Mezquida —músic, pianista, improvisador i compositor—, aspectes tots aquests certs, però no del tot exactes. El menorquí no apel·la a la música, com a tal, encara que sembli un contrasentit. No demana saber de música, ni saber llegir música pautada. El pianista es manifesta des del punt més alt de la creació. La bellesa. I el millor de tot és que ho fa amb coneixement, sentit, sentiment i oportunitat.
Els integrants del trio interpreten com els deus, i transmeten com els humans
Però encara hi ha més: fa accessible la seva música a qualsevol que sia capaç de sentir-se colpit pel joc de les set notes. Amb una facilitat esfereïdora. Aquells que ens dediquem a resseguir, monitorar i mapejar la música fem servir el mot artista amb una lleugeresa que espanta. Si estem d’acord que una de les característiques de l’art és la seva capacitat d’emocionar, estem obligats a revisar amb profunditat que el qualificatiu d’artista té una càrrega manifestament exclusiva. En Mezquida, per mèrits propis, pertany a aquest club selecte. Per contra, un percentatge altíssim de col·legues molt més aplaudits que el menorquí, no poden dir el mateix.
Des de bon començament, el trio demostrà de manera clarivident que s’expressa sense subterfugis. Les cançons de Tornado no només transmeten bellesa, “intensos bàtecs del cor”, com va indicar el propi interessat en un dels parlaments dirigits als presents. El trio treballa des de la veritat. Els escollits tenen l’efectivitat com a eina de treball; és a dir, són accessibles. Interpreten com els deus, i transmeten com els humans. Modifiquen l’estètica a cada nota, a cada diàleg, en cada solo, quin tros de músic és el contrabaixista japonès Masa Kamaguchi! Sí, en Mezquida el coneixen al Japó.
La personalitat rítmica i compositiva del bateria Ramon Prats —autor de Bon ball tenim— i la seva magnífica sobrietat percussiva van sostenir tot l’entramat musical, com va quedar manifest des de l’inici de la vetllada. L’obertura va ser un miniset que va superar els vint minuts, compost per les cançons Tornado, Bon ball tenim i Fellini, en honor d’un estimat gat del pianista, a manera de ball d’harmonies i melodies. Ningú es va amagar. Dándolo todo, que diuen. Les pulsacions de les notes semblaven un plaer en combustió. El públic atent i, potser, inquiet davant l’huracà o tifó que ens venia a sobre. Blues, groove, cançons o estàndards. I free. Mezquida en cap cas va parlar de jazz. Però si adjuntem free amb jazz, ens dona free jazz, aquella remor sònica de finals dels anys 50 i primers 60. Intens i impressionant, alhora.
Abans es parlava d’eficiència, el concert va comptar amb una qualitat de so magnífica, cosa que no passa tan sovint com caldria; també, amb una il·luminació precisa, encisadora i sòbria. Davant una sala plena, amb una actitud que l’honora, el músic va dir que potser part de l’audiència anava a sentir “el Mezquida amb Andrea Motis, de nou al Palau de la Música, a l’abril, o el de la Sílvia Pérez Cruz —va fer una pausa—, estan sentint un altre Mezquida”. Ho va dir per explicar Self Portrait. Ovació tancada. També va explicar el perquè d’Adiós abuela. Sentiments a flor de pell. La sinceritat i el convenciment són propis dels grans, que s’endinsen sense fissures en un territori quasi verge. La màgia dels valents pren protagonisme. Tornado, com a concert, és una de les fites de l’any que conclou, i que entra a la història del certamen, i Tornado, com a disc, és un dels millors àlbums de 2023, atès que sonen completament diferents. I complauen per un igual.
El compositor es va acomiadar amb un “Gràcies, de tot cor!”, duent la mà al pit. Per si restava una màcula de tendresa, capacitat tècnica, convicció i delicadesa, el trio va regalar com a bisos, Otosan i Beibita. El músic va agrair la confiança que el festival ha depositat en la seva persona. Marco Mezquida, Masa Kamaguchi i Ramon Prats —coautors de Taifü— entenen la bellesa i les emocions, com a elements dinàmics que són, creant sorpreses sonores a cada instant. Torneu quan vulgueu.
