Leyla Acaroglu: “Les coses que dissenyem, al seu torn, ens dissenyen”

Leyla Acaroglu és una dissenyadora i sociòloga que ha rebut diversos reconeixements pel seu viu compromís amb la conservació del medi ambient, entre els quals el Champion of the Earth de l’ONU. A través dels seus diferents projectes educatius i la seva tasca com a conferenciant (molt interessant la seva xarrada TED, així com la impartida a Google) posa l’èmfasi en la necessitat d’aplicar canvis que millorin els sistemes de producció i consum, a través d’un disseny intel·ligent. Segons es desprèn de les paraules, apassionades i precises, que ens dedica en el marc del Summit de la Barcelona Design Week, la perpetuació raonablement feliç de l’espècie requereix una presa de consciència, una sensibilització més important sobre les condicions de vida que habilitin la sostenibilitat futura

En les seves intervencions Leyla Acaroglu desborda sentit comú i una actitud positiva que contrasta amb la cruesa del diagnòstic que fa a propòsit de l’impacte de l’home en la naturalesa: “Estic obsessionada amb el disseny, perquè la major part del món circumdant és construït.” Des del moment en què naixem pràcticament tot el que hi ha és artefacte, creat per satisfer les necessitats mínimes i, alhora, proposar pautes de conducta que són adoptades d’una manera no sempre conscient. “El disseny és el guionista silenciós que més influeix socialment en el món, condiciona cada segon de les nostres vides”, ha explicat. Ens condiciona físicament i cognitivament, en general de forma inadvertida. D’aquí la importància de parar atenció a les reals possibilitats de millora que ofereix la creació conscient i respectuosa de productes, el disseny d’experiències que provoquin “canvis intrínsecs” en els sistemes humans.

La meravellosa capacitat de l’home, consistent a crear ordre des del caos, no sempre ha suposat progrés, en un sentit sostenible. Hi ha indicis raonables –adverteix Leyla Acaroglu– que apunten a una regressió, un retorn al caos. Contra els pronòstics més optimistes –propis, per exemple, de la il·lustració–, l’ésser humà no és fonamentalment racional i es deixa portar per hàbits. Induir, a través de certs objectes, uns millors hàbits pot ser clau per a la sostenibilitat. “Creiem tenir control autònom” però –explica, abundant amb bon humor en una paradoxa de conseqüències no sempre positives– “els humans som predictiblement irracionals”. El cert és que la bioquímica, els neurotransmissors, condicionen molt els nostres comportaments. Un fet que cal tenir en compte per determinar quin producte i quin tipus de consum són idonis en el context específic en què cada individu es troba. Recorda Leyla Acaroglu, en aquest sentit, que no existeix “una norma ideal”, i el que resulta sostenible en un context pot no ser-ho en un altre, de la mateixa manera que no hi ha “materials bons o dolents”, sinó que depèn de la seva aplicació.

En un fenomenal discurs, titulat This is Water, el malaguanyat escriptor David Foster Wallace va posar l’èmfasi en una certa configuració predeterminada, uns “ajustaments per defecte” (default settings) que sustenten la nostra cosmovisió subjectiva. Els “condicionants cognitius” (cognitive biases) –en paraules de Leyla Acaroglu– que impedeixen que realment ens adonem de l’essencial: el privilegi que hi hagi vida al planeta. Amb múltiples exemples, i una contagiosa dosi d’actitud positiva –que evita el derrotisme o la simple culpabilització, ambdós estèrils–, Acaroglu convida a afrontar el repte de la sostenibilitat, potser el més urgent en el present segle XXI. Repte a assumir a través d’una producció eficient i respectuosa, realitzada mitjançant el disseny de productes que tinguin en compte les veritables necessitats de l’ésser humà. “Solucions sofisticades” –explica– que minimitzin la despesa per possibilitar allò que Aristòtil, filòsof especialment atent a la particularitat de les circumstàncies vitals, ja va definir en les seves reflexions sobre ètica com a eudaimonia, o “bona vida”.