Dibuix del combat entre Louis i Schmeling a les golfes d’un antic edifici que va fer d’hospital a El Soleràs. Foto de Miquel Andreu

El combat entre Max Schmeling i Joe Louis: Un cas transoceànic de lluita propagandística

El 22 de juny del 38, a les portes de la Segona Guerra Mundial, es reeditava un combat entre Max Schmeling i Joe Louis, i en aquella ocasió els serveis de propaganda van entaular-s’hi a consciència: per una banda el President Roosevelt i per l’altra Adolf Hitler van voler fer públic un encontre amb els respectius boxadors, tot convertint el duel en un xoc de potències a nivell mundial: Louis seria el representant de la democràcia, Schmeling el representant del feixisme. El combat es va resoldre en tant sols 2 minuts a favor de l’afroamericà.

L’octubre del 1936, la Generalitat de l’anterior República aprovava el decret que donava vida al Comissariat de Propaganda Política, un organisme pioner a l’Europa democràtica liderat per Jaume Miravitlles, qui setmanes més tard també ocuparia el secretariat general del Comitè de Milícies Antifeixistes. El pinyol de la República era cosa de romàntics a vela plena. Homes –tot i els avenços inaudits en el mereixement de la dona– que s’ho van jugar tot, fins la vida. Un dels exemples que millor il·lustra aquesta condició és el projecte de l’Olimpíada Popular, una alternativa als Jocs Olímpics del 1936.

La seu dels Jocs del 36 se la van disputar l’any 31 Barcelona i Berlín, i finalment va ser la capital alemanya qui es va imposar. Però l’escenari polític de l’Alemanya del 31 no tenia res a veure amb l’escenari del 36. Després de la Gran Guerra, la República de Weimar, en plena crisi econòmica i moral, va ser derrocada pel nacionalsocialisme. Un discurs persistent i reaccionari que simplificava la realitat i la deformava, la popularització d’eslògans, les forces de xoc al carrer i una estètica i comportament bèl·lics van ser les ales d’un Adolf Hitler que, al març del 1933, es consolidava al tron de la barbàrie. La manifestació imparable del nazisme no va ser espontània. Joseph Goebbels, orfebre de la propaganda i poc amant de la improvisació, en va adaptar l’arquitectura a la cultura de masses. I malgrat que el nou context alemany amenaçava de convertir els Jocs en un acte de clara enaltació del feixisme, el COI va ratificar Berlín com a seu olímpica.

El govern català, conscient de la repercussió que els Jocs hitlerians tindrien arreu del món, es va proposar muntar una alternativa amb només 3 mesos de coll. L’objectiu era un acte multitudinari de propaganda a favor de la solidaritat entre els pobles, la dignitat humana i la pau al món. L’Olimpíada va convidar els atletes que havien quedat exclosos dels Jocs de Berlín per motius racials. Va rebre el suport de les principals federacions esportives europees, dels Estats Units i del Canadà. S’hi van inscriure 6.000 participants i, quan els mitjans de comunicació internacionals ja eren a Barcelona, el 19 de juliol del 36, durant les hores prèvies a la inauguració, els rumors de l’alçament militar van forçar haver de cancel·lar l’esdeveniment.

La maquinària de propaganda nazi no era partidària de l’encontre. Recelaven d’una més que probable derrota i del contracop per als postulats feixistes. Però malgrat que Louis era el favorit, va ser Schmeling qui es va endur el mèrit en un cara a cara dels que fan història. Era el primer KO de la carrera de Louis i els altaveus nazis no van tardar a fer-se’n ressò. Schmeling va rebre els honors d’heroi del règim de Hitler

Mentre Catalunya gestava l’Olimpíada Popular la primavera del 36, Nova York es preparava per acollir un combat de boxa a l’estadi dels Yankees el 19 de juny. No era un combat qualsevol. S’enfrontaven Max Schmeling, alemany, i Joe Louis, el talent afroamericà més popular del moment. La maquinària de propaganda nazi no era partidària de l’encontre. Recelaven d’una més que probable derrota i del contracop per als postulats feixistes. Però malgrat que Louis era el favorit, va ser Schmeling qui es va endur el mèrit en un cara a cara dels que fan història. Era el primer KO de la carrera de Louis i els altaveus nazis no van tardar a fer-se’n ressò. Schmeling va rebre els honors d’heroi del règim de Hitler.

Dos anys més tard, el 22 de juny del 38, a les portes de la Segona Guerra Mundial, es reeditava el combat, i en aquella ocasió els serveis de propaganda van entaular-s’hi a consciència: per una banda el President Roosevelt i per l’altra Adolf Hitler van voler fer públic un encontre amb els respectius boxadors, tot convertint el duel en un xoc de potències a nivell mundial: Louis seria el representant de la democràcia, Schmeling el representant del feixisme. El combat es va resoldre en tant sols 2 minuts a favor de l’afroamericà i aquesta vegada va ser l’engranatge de propaganda antifeixista qui no va deixar escórrer l’oportunitat de transformar, en contundent demostració de força, el que en realitat havia estat una simple victòria al ring.

La realitat era una altra. Schmeling mai va voler sucumbir al règim nazi i, fins i tot, hi va plantar cara. A més a més, amb els anys, l’alemany i l’afroamericà van bastir una amistat profunda. Schmeling va rescatar Louis de deutes econòmics i de l’addicció a la cocaïna en diverses ocasions.

L’efecte de la propaganda es va estendre amb rapidesa com un bàlsam, sobretot al front republicà de la Guerra Civil. Tal com apunta el periodista Miquel Andreu (Som Garrigues), a les golfes d’un antic edifici que va fer d’hospital a El Soleràs s’hi ha localitzat un dibuix que fa greferència al combat entre Louis i Schmeling i que data del mateix estiu del 38. Però el combat havia estat adulterat per la propaganda. La realitat era una altra. Schmeling mai va voler sucumbir al règim nazi i, fins i tot, hi va plantar cara. A més a més, amb els anys, l’alemany i l’afroamericà van bastir una amistat profunda. Schmeling va rescatar Louis de deutes econòmics i de l’addicció a la cocaïna en diverses ocasions. Tots dos van lamentar obertament la manipulació a la qual se’ls va sotmetre i són innumerables les imatges i vídeos on se’ls pot veure plegats compartint afecte.

Miravitlles, des del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, assegurava que la causa que defensava era massa justa per poder dir la veritat. I és probable que en tingués motius. La propaganda no atén a raons, és emocional. I, malauradament, classificar-la de causa més o menys justa no ho dictamina el missatge que és propagat sinó el costat de la balança que acumula més adeptes. Per això la propaganda és perniciosa, perquè s’aprofita dels dèbils i els atorga poder. Poder que és immediatament retornat a les esferes que donen suport directe o indirecte al missatge de la propaganda. És per això que en ple segle XXI encara hi ha governs i partits polítics que permeten l’evangelització dels axiomes de la ultra dreta.