“En l’exercici diari que fem els artistes, de reconèixer-nos en imatges que molts cops no sabem bé d’on sorgeixen, existeix sempre l’opció de saltar. De cedir al buit i donar-ho tot per quelcom que ni tan sols sabem si existeix. De renunciar al perdó per una tasca tan absurda. D’atresorar els dards que encerten al nostre cap, escalar el dolor i desafiar la solitud, la passió, l’amor, l’angoixa, l’alegria, per a sortir a la seva trobada. Escalar la bellesa com un cim maleït: l’abisme enfront del qual ja no podem fer marxa enrere sense perdre”. La Guadalupe Plaza Petersen raona sobre tot això, parafrasejant a l’artista Verónica García, mentre assaboreix un cafè a peu de barra.
Aquesta artista visual argentina, actualment establerta a Barcelona juntament amb el seu marit i els seus dos fills, ha crescut professionalment en escenaris culturals tan dispars com Espanya, l’Argentina, Indonèsia i Itàlia; ha exposat a galeries de tot el món i té obra publicada en capçaleres tan diferents com Time Out Hong Kong, Al-Tiba 9, Pupil Sphere, L’oeil de la Photographie o El Mocla.
Advocada de formació, un bon dia va decidir “no sentir-me en la meva zona de confort” i buscar aprofundir en el seu contacte amb la naturalesa, buscant “una comprensió emocional d’aquesta” a través de la imatge. Així va començar un llarg procés creatiu “que crec que té molt a veure amb l’exploració i amb l’autoconeixement, per a crear des d’un cert abisme i buit. Una exploració personal amb una certa fragilitat i ambigüitat intencionada, que parla del sentiment d’abandonament, de separació, del temps i com l’estat de les coses està a punt d’esclatar”.
Sobre aquestes premisses, l’artista se serveix de la imatge com a element necessari “per a reflexionar sobre allò real, habitual i imaginari que sustenten el nostre món, el nostre desig i el nostre dolor. I sobre la connexió entre unes certes fites com l’edat adulta, la vida, la mort i la manera d’ordenar-les, escrutar-les, generar un canvi, una mutació, una regeneració que, de vegades, arriba involuntàriament”.
A la recerca de la simbiosi perduda
Amb un enfocament del seu treball molt més basat en l’experiència que no pas didàctic, la parroquiana s’interroga sobre “la separació de la humanitat amb el medi ambient” a través de la seva ambiciosa sèrie Retorno al Paraíso. “Les meves fotografies, especialment les d’aquesta sèrie, funcionen com a punt de trobada, per a fer-nos reflexionar sobre la urgència climàtica, generar consciència ambiental i responsabilitat amb el planeta que ens conté i que habitem”. Quan es va perdre aquesta connexió entre l’home i el seu hàbitat? Com reconnectar amb un entorn les simbiosis del qual semblen haver-se extraviat i que sembla que està a punt de rebentar?
“Moltes de les imatges són paisatges buits. Fotos preses a Sud-Amèrica, en alguns llocs de la meva terra on es pot sentir la puresa del paisatge. Aquesta sensació de solitud absoluta, incommensurable, que no he percebut tant a altres llocs viatjant. I, a partir d’aquest sentiment, contar una història”, explica l’artista que en les seves imatges recrea “els escenaris, els entorns, aquests territoris naturals immaculats, indòmits, la virginitat del paisatge, la destrucció de la naturalesa, la demografia amenaçadora, fonent-se entre el fet fantàstic o gairebé irreal”.
L’objectiu ètic és un canvi col·lectiu de rumb, “per a afrontar amb èxit les transformacions del planeta que ens afecten a tots”. Una transformació que passa per processos que la nostra espècie és l’única capaç de revertir.
—I com enfoques el teu treball?
—M’agrada treballar primer a partir d’un concepte o idea. I és en aquest procés que es converteix en transcendental i fonamental per a la producció de la meva obra i per a la seva transformació.
Afecte i respecte
Orgullosa “de la meva perseverança com a artista, de la meva resiliència i del suport incondicional de la meva família”, la parroquiana porta poc menys d’un any a una Barcelona amb la qual manté “una relació d’afecte i respecte”.
Enamorada “de l’oferta cultural de la ciutat, la seva arquitectura, els seus carrers i plans gairebé perfectes, les platges i les muntanyes, la gent i els espais verds”, s’arrabassa davant la magnificència del Modernisme català “amb la seva personalitat pròpia i moderna basada en la idea de trencar amb les formes de passat i crear un nou art. És una tendència arquitectònica que trenca amb els criteris tradicionals i cerca noves maneres d’edificar que paral·lelament donen gran rellevància a l’estètica. És culta i sensible a l’art i ens ha donat grans genis com Lluís Domènech i Montaner, Puig i Cadafalch i Antoni Gaudí”.
—I aquí en què estàs treballant?
“Vaig estar treballant a FotoNostrum, una galeria d’art de fotografia, que ha estat per a mi una experiència molt bona i gratificant”, replica la Guadalupe Plaza Petersen abans de guardar uns segons de silenci i reprendre la paraula, amb un breu i intens fulgor en la mirada i un franc somriure en el rostre:
—I continuo treballant amb la meva obra, clar!
—I que no cessi!!
