Des de la gènesi humana, cada generació de bípedes ha tingut una relació particular amb l’obscè i la pornografia. Els companys de TV3 han descobert recentment aquesta pulsió en els nostres cadells i han programat una sèrie documental, Generació Porno, destinada bàsicament a escandalitzar boomers i padrines, a netejar la consciència moral els pares de la meva generació i a provocar que la quitxalla repeteixi els mantres ètics benpensants del present a fi que tothom se’n vagi a dormir més tranquil (sense necessitat de tocar-se). A mi tot plegat m’ha fet molta gràcia, especialment quan he contemplat els Pols i les Meritxells de la quinta xèixer imposant cara de sorpresos mentre fan veure que descobreixen vídeos on les natges acaben sagnant o l’èxtasi carnal deriva en coprofàgia. Pobrets meus, devien pensar que els nanos es posaven calents llegint Kierkegaard i Sade.
Aquest joc de mans un pèl xaró no excusa el fet innegable que existeix un transvasament imaginari-gestual entre la pornografia i la nostra forma de follar. Entenc, per tant, que la gent que ha crescut amb el porno dels anys noranta (a saber, l’home dominador que apareix a la casa d’una senyora per arreglar-li les canonades i acaba penetrant-la vaginal i analment, i ejaculant al seu rostre; tot això vist en imatges d’una revista o un vídeo VHS que s’havia de comprar o traficar entre amics) s’amoïni en veure com els nanos poden arribar a excitar-se amb imatges que representen una violació grupal a una dona, escenes de sexe amb cadàvers desmembrats o fins i tot amb bebès indefensos (per via d’una xarxa virtual sense cap mena d’intermediari). Però la millor forma d’eliminar les pors i la incomoditat no és fingir cara d’espant ni convertir els joves en lloros de la moral.
La cosa té molta conya, perquè l’interès de Generació Porno acaba essent l’enveja dialèctica que experimenten els pares davant la forma en com s’espavilen els nens i, per molt que es vulgui dissimular, hom acaba pensant que allò que els fot de debò és no haver-se fet palles amb un nivell tan sucós d’escabrositat. És per això que els capítols de la sèrie documental, davant la impossibilitat d’assumir la perversió castrada dels papis, conclou els seus episodis amb aquell mantra tertulià segons el qual tot problema obscè es resol amb una conversa pública oberta i amb més educació. Per fortuna, carinyets meus, la història demostra nombrosíssims casos de gent increïblement docta perpetrant holocaustos terribles i de societats amb una conversa pública d’un llistó moral-retòric envejable que, de sotamà, acaben excitant-se amb els majors d’edat fotent la mà on no toca. Tot molt suat, vaja.
Pel que fa a la pornografia i els ideals corporals, n’hi hauria prou amb una cosa tan senzilla com la formació estètica de la fantasia i recordant a tot déu, adults i nap-bufs, que les representacions del sexe responen a un ideal de pulsió sexual imaginària, desviada i irreal. Entenc que la desconnexió entre la pornografia de la meva quinta (insisteixo, d’un procedimentalisme molt encarcarat) i la dels nanos més joves (insisteixo, amb un contingut de violència i cosificació tan radicalitzat) sigui més costosa d’obtenir si hom pensa en la naturalitat amb què els nanos han integrat la telefonia mòbil i allò virtual als seus propis cossos. Però el cap del carrer continua essent el mateix: no hi ha una generació porno, sinó moltes i a totes elles cal recordar-los la inadequació entre el sexe corporal i les seves representacions. Això protegirà les dones i, sobretot, minvarà la vanitat masculina.
Com sempre, necessitem molta menys moral i una mica més d’estètica.
