Elemental, estimat Mosso

No pas totes les ciutats ni tots els territoris poden presumir d’una policia vernàcula, que se la veu a venir de lluny i amb una història tan entretinguda i tan excitant com la dels Mossos d’Esquadra. M’estranya que ningú no els hagi anat a escalfar el cap als de Netflix o als de Movistar. Vinga Antidisturbios, vinga bobbies de caparrot hieràtic i repelut a The Crown, però ja triguen a fer una minisèrie sobre el major Trapero. O un Joc de Trons que es remunti a la fundació del cos en temps de Felipe V (per a encalçar miquelets antiborbònics, té suc la cosa), que recorri unes quantes anades i vingudes de la legalitat republicana a la il·legalitat franquista i sant tornem-hi.

Quan l’any 1983 el Parlament va refundar els Mossos ja en democràcia, Manuel Fraga sense anar més lluny es moria d’enveja, tot tocat i posat però sense policia pròpia allà a la seva Galícia natal. I tanmateix ningú no diria que l’arrencada de la darrera reencarnació de la policia catalana fos precisament fàcil. Al començament semblaven una policia de fer bonic. A ningú no li passava pel cap d’anar-hi a denunciar res i no tenien ni un duro. Una deep throat que temps era temps jo allà hi vaig tenir, se’m queixava amb gran desconsol que, a les reunions per a preparar el dispositiu de seguretat de la Barcelona olímpica, els deprimia molt i molt veure els representants del ministeri de l’Interior lligar els gossos amb llonganisses dels fons reservats “mentre que jo, si vull pagar un confident, haig de falsificar una factura de la tintoreria”.


Jo me’ls estimava perquè una vegada em van deixar tres armilles antibales per a anar-me’n amb dos col·legues a Iugoslàvia en plena guerra. El millor de tot és que va ser sense demanar-ho. Pàmfila com sóc, mai no se m’hauria acudit. I ara, va sortir d’ells. Millor dit d’ell, del meu deep throat. Va ser comentar-li el meu pla de viatge, estirar-se ell els cabells i plantar-me les tres armilles damunt la taula. A mi em va commoure el toc paternal, aquella cosa de família tan tendra i tan nostrada: criatures, no feu el boig i no prengueu mal.

Val a dir que aquell bé de Déu d’armilles antibales les vàrem arrossegar a la motxilla tot el viatge, però posar-nos-les, no ens les vàrem arribar a posar mai. Pesaven com escafandres i feien una calor de mil dimonis. Vull creure que la tecnologia del tema ha evolucionat molt des de llavors i també espero que hagi evolucionat el pressupost dels Mossos per a poder-la pagar. Se’m trenca l’ànima només de pensar que encara continuïn havent d’entrar en acció carregats amb l’equivalent de l’armadura del Cid marchando al destierro con doce de los suyos…

Les meves relacions amb el cos es van refredar un xic amb el temps. Amb el temps i amb el traspàs del control del trànsit. Parlo de l’etapa pre-AVE, de quan per anar i venir de Barcelona a Madrid t’havies d’aferrar amb ungles i dents al pont aeri. Se’m veu a mi agafant un taxi cap a El Prat en pura agonia. A tota llet, vull dir. No ben bé com a La huida de Sam Peckimpah però ja ens entenem. Ja s’albiraven de lluny les terminals de l’aeroport, ja ho estàvem aconseguint, quan tot d’una un cotxe dels Mossos ens fa llums i ens fa parar. Baixa un agent i comença a esbroncar el taxista, el qual, adonant-se que jo estic a punt de desmaiar-me dels nervis, de por de perdre el darrer avió, té un gest heroic: demana temps mort per a portar-me a mi al meu destí i després tornar i enfrontar-se ell tot sol al seu, al previsible llamp de multa per excés de velocitat. L’altre s’ho rumia i es va gratant el cap amb el que a mi em fa tot l’efecte de ser una parsimònia insuportable…fins que a la fi, entre magnànim i macarra, ens deixa anar.

Fa tot just una setmana vaig viure una mena de déjà vu d’aquesta situació que em va fer posar en perspectiva tot allò viscut i après i fins i tot sobreentès amb els anys. Dues de la matinada del dissabte 14 de novembre al diumenge 15. Jo surto en taxi de les instal·lacions de TV3, on porto unes quantes hores, participant al programa FAQS. No veig el moment d’arribar a l’hotel, primer, perquè estic baldada, i segon perquè a mig programa se m’ha mort la bateria del mòbil, la qual cosa em deixa, a la pràctica, desconnectada del món.

No me n’adono ni jo de com de desconnectada estic fins que altre cop i del no-res emergeix un cotxe dels Mossos que ens fa llums i ens fa parar. I vostè qui és? Jo li explico que jo sóc jo. Ah, molt bé. I d’on ve i cap a on va? Doncs de TV3 i a l’hotel… Llavors tindrà un paperet que ho acrediti, no? Un salconduit?

Maleït sia. Sí que en tenia un, sí. Me l’havia enviat la gent del programa, jo l’havia imprès tota formal, per a després deixar-me’l com una idiota a l’hotel. Total com que no te’l demanen mai. Total com que ja el portes al mòbil.

Total quin fracàs, comprenc en una atzagaiada de pànic. Ja em veig passant la nit en un calabós com no em deixin endollar el mòbil enlloc. Nervis. Molts nervis. El taxista, un altre tros de cavaller, li ensenya al senyor Mosso l’aplicació on posa el meu nom, que efectivament m’acaba de recollir a TV3, etc, etc. El Mosso va fent que sí amb el cap, però no se’l veu gens convençut. “Vinc del FAQS, del FAQS!”, m’esgargamello jo, histèrica. I vet aquí que m’arrenco la mascareta, a veure si hi ha sort i em reconeix de la tele. No fa pas l’efecte que m’hagi reconegut. O sí, però no l’impressiona gens. Sic transit gloria TV3. En un atac de desesperació d’aquells que després, quan hi penses, se’t posen els pèls de punta dels desastres que podries haver provocat, vaig i li xisclo: “Escolti, el salconduit el tinc a l’hotel, si vol puja amb mi, li ensenyo i ja està! Jo es que més ja no li puc dir ni puc fer!”. Mentida, sí puc fer alguna cosa encara millor: disparar-me directament un tret al peu.

Tot d’una m’adono que el Mosso, que ja porta certa estona fitant-me del dret i del revés sense que evidentment la meva cara li soni de res, es relaxa i somriu. D’orella a orella. “No pateixi, senyoreta: si vostè diu que ve del FAQS, jo me la crec… Jo em crec que ve del FAQS”. Hi ha en el seu to de veu i a la seva fesomia alguna cosa molt divertida (per a ell) que a mi sincerament se m’escapa. No entenc per on va l’acudit. Però els dos dits d’enteniment que em queden desperts a aquestes alçades em refrenen d’intentar forçar la seva ironia o la meva sort. No diu que ens deixa anar, així, perquè sí? Doncs tirem. Tira!

Només quan l’ensurt ja s’ha apaivagat se m’acut de mirar una mica cap a la meva esquerra, cap allà on em va semblar que el Mosso tenia clavats els ulls quan començava a somriure. Gairebé a riure…de mi? I tot d’una sóc jo la que deixa anar la rialla. Resulta que tota aquesta estona he tingut a la mà, aferrant amb els dits blancs dels nervis…una tassa del FAQS, amb les lletres del programa ben visibles sobre fons blanc! Mira que els hi he demanat vegades que me’n regalin una i no ho han fet fins avui. Doncs encara sort perquè m’ha fet servei de màquina de la veritat d’estar per casa. D’improvisat salconduit.

Suposo que l’agent va veure la tassa, va treure conclusions i encara es deu estar fent un tip de riure de mi. Del meu absolut espant i de la meva radical incomprensió de per què de cop i volta em deixava anar. Elemental, estimat Mosso. Definitivament la policia no és tonta…i encara sort.