— Ets creadora de contingut, treballes a un programa de ràdio i tens un podcast. Tens unes ganes immenses de comunicar, no?
— Crec que sempre hi han sigut dins meu. Sovint em pregunten: ¿què seria de la teva vida si no haguessis agafat la càmera quan tenies 11 anys i no haguessis fet aquell primer vídeo? Sempre responc que, més aviat o més tard, ho hagués acabat sent igualment. Sempre he tingut aquesta cosa dins, com de parlar molt. Crec que és el millor i el pitjor de mi. El millor perquè és el que m’ha donat tota aquesta vida fantàstica, i el pitjor perquè quan xerres tant… de vegades la cagues, clar.
— Què creus que és el que ha agradat tant de tu?
— El que agrada de mi és el mateix que no agrada de mi: que soc molt autèntica i molt natural. Sempre dic el que em surt de dins. No podria ser d’aquelles influencers que no es mullen mai. Però alhora, de vegades, hi penso i dic… És difícil.
— Precisament, una de les crítiques que es fa a molts influencers és que ensenyen una vida irreal.
— Jo ensenyo la meva vida tal qual és. És una vida que és, en gran part normal, però després, no és normal. Ningú va a treballar dues hores a presentar un programa de ràdio, ningú de la meva edat cobra així pel que jo faig. Ningú de la meva edat se’n va a Noruega 21 dies. Ho ensenyo sent molt conscient que no és la normalitat i que soc superafortunada.
— A les xarxes parles que a vegades fas oversharing. És a dir, que comparteixes un excés de dades teves.
— Sí. Me n’he penedit moltes vegades, moltíssimes. Per exemple, d’haver ensenyat tant l’última relació que vaig tenir. Però, si després em trobo en un moment molt dolç, pensaré… ¿Com no ho ensenyaré això? Per exemple, una cosa que al principi em costava molt dir era que jo no tenia pare. El fet de no tenir pare a mi m’ha marcat molt. I vaig decidir explicar-ho. Per a molts això serà oversharing, però jo considero que vaig ajudar a gent que se sentia igual. A moltes nenes, sobretot. A mi m’agrada molt això d’un influencer.
— Reps molts missatges sobre altres temes que hagis pogut ajudar les teves seguidores?
— Moltíssimes vegades. I és el que li dona sentit a tot per a mi. Va ser molt desafortunat el que vaig dir al Loft sobre Lola Lolita (relacionat amb el sexe), però al podcast La Toneta, justament parlem molt de sexualitat. Parlem molt del consentiment. Sempre els dic que a mi em va marcar molt, per exemple, la meva primera vegada. Me’n recordo que el noi em va insistir molt. I jo, en aquell moment, ho trobava normal. Amb 17 anyets, jo pensava… ,S’ha enfadat, potser sí que és culpa meva, potser sí que hauria d’haver acabat. Ara que soc més gran, que tinc 22 anys, a les nenes els dic que això no és normal, que això no és una relació consentida.
— També parles d’autoestima.
— Sí. Jo sempre he tingut una autoestima molt baixa. Fins ben bé els 20, o fins ara, amb 22, no he tingut una autoestima consolidada. Jo també escolto molts podcasts i també m’ajuden. Saber que elles senten això que jo sento amb altres podcasts és fantàstic.
— Quina relació tens amb les xarxes? Quantes hores hi dediques al dia?
— Ara hi tinc una relació súper sana. Al principi, anava a la psicòloga per les xarxes. Un comentari dolent ja em destrossava el dia. Sempre pensava: tant de bo mai em cancel·lin a Twitter. Era la meva gran por. Però, llavors, passa i t’adones que no és tan greu. Tu estàs tan segura de la teva intenció… T’has equivocat, sí, però demanaràs perdó i punt. Gràcies a les meves psicòlogues —que n’he tingut més d’una i de dues i de tres— he après molt a relativitzar. Twitter, per exemple, ja no en tinc. Estava obsessionada en buscar el meu nom. Cada dia hi entrava deu cops a veure si havien dit alguna cosa. És, literalment, una droga.
— Moltes dones que tenen visibilitat pateixen, d’una manera o altra, violència digital. Tu n’has patit?
— L’he viscut quan feia humor. Una broma que perfectament faria un tio i tothom li aplaudiria, a mi sempre se m’ha intentat ridiculitzar i se m’ha intentat humiliar. Això ho he viscut amb una ràbia terrorífica i és el que m’ha fet que ja no faci humor. Fa que en perdis les ganes. Una altra cosa que me n’he adonat és que una noia, a TikTok, només pot ser una cosa. Pots ser la noia guapa que fa balls, la noia que fa maquillatges o la noia que fa humor. Però tot no pot ser.
— Has patit assetjament a les xarxes?
— De manera continuada només me’l va fer un noi fa molts anys, que em deia que vindria a buscar-me a “mi puta casa”, a Mataró. Em vaig espantar tant! Amb l’assetjament, en general —el que no és continuat— el que faig és senzill. Quan m’insulten una miqueta, només una miqueta, ja bloquejo. Per què he d’aguantar odi a les meves xarxes? L’eina de bloqueig és la millor que s’ha inventat mai. Dec tenir 5.000 persones bloquejades.
— Tu defenses que la feina de creador/a de contingut no és difícil. Per què?
— S’han de tenir els peus a terra. Has de ser realista. De debò és difícil agafar el teu mòbil i gravar el teu outfit? Si penses que això és difícil, viu més, fes més coses. Surt de la bombolla. Jo he tingut la sort que mai he tingut cap feina precària i mai em sentiràs parlar d’això ni fer penúries. Diria que l’únic difícil és aguantar la pressió aquesta i saber que estàs sempre controlada. Saber que tot el que dius tindrà una repercussió. Per la resta, és la feina més fàcil del món mundial. I a més és fantàstica, és súper agraïda i està massa ben pagada. És terrorífic com de bé està pagada. Infermeres i pagesos manifestant-se i nosaltres cobrant milers d’euros per un vídeo. Òbviament, no estic a favor del discurs “els influencers no feu res” —això es diu moltíssim— però tampoc estic a favor del discurs victimista.
— Vas fer un vídeo ensenyant tots els insults que rebies pel teu aspecte físic. Una altra de les coses difícils és la pressió estètica que viviu…
— Sí, al desembre vaig penjar un vídeo i vaig començar a veure comentaris molt despectius com “estàs passant gana?”, “no et fa vergonya l’exemple que dones?”. A mi em va frustrar molt. Exemple de què? De que ensenyo el meu cos? Mai he parlat d’això, mai a la vida. Sé que tinc un cos súper normatiu. Estic súper prima, des de sempre. Em fa molta ràbia que la gent digui coses del meu cos perquè simplement estic existint. L’he sentit molt, molt, molt, aquesta pressió estètica. Un dia vaig esborrar totes les fotos amb biquini del meu perfil perquè no volia que la gent veiés el meu cos. Penses: em posaré tot de roba ampla a partir d’ara perquè no vull que vegin el meu cos.
— Tot aquest bodyshaming contra les dones —sobretot si tenen un pes per sobre del que es considera normatiu— afecta l’autoestima d’una manera molt negativa.
— I tant. Jo abans era molt insegura dels meus pits perquè els tinc súper petits. Quan vaig començar a fer contingut en català a TikTok, una tia em va comentar: “no et fa vergonya, ensenyar aquestes tetes que tens, que no existeixen?” I vaig pensar: té raó, a partir d’ara duré sostenidors. Fa molta pena això.
— Justament, quan has entrat a Juno House, el club de dones on fem aquesta sèrie d’entrevistes, unes noies han dit “has vist, hi ha la Berta Aroca?”. Com has viscut aquest procés de passar de ser totalment desconeguda al fet que et reconeguin pel carrer?
— A Barcelona no em paren gens, eh. Al principi, parlava molt amb la psicòloga del fet que em trobava molt arrogant a mi mateixa perquè ho passava molt malament quan em paraven. Encara ara no entenc per què em passava. Crec que simplement em superava. Evidentment que m’agrada que em parin i que els ho dec tot als meus seguidors. I per això anava a la psicòloga i li deia: no sé com gestionar-ho. Ara, per fi, ja ho porto bé, tot i que encara n’estic aprenent. M’agradaria ser simpàtica com ho és la Juliana Canet amb els seus seguidors.
