Cantante y actriz Elena Gadel durante la entrevista
La cantant i actriu Elena Gadel al Bar Antúnez de Barcelona. @Rafa Marín
UN COLACAO AMB...

Elena Gadel: “He après a no buscar l’aprovació”

Mesura cada paraula que diu, però entre línies se li entén tot. Li vam sentir la veu per primer cop fa vint anys en un concurs de talents a la tele i avui s’ha construït una extensa carrera com a actriu i cantant amb un bon grapat de premis. Fa de Noe a la sèrie Com si fos ahir i de jurat a Eufòria. El pròxim 30 de març presenta a L’Auditori el seu nou treball La dona que em vesteix, però ja fa molts dies que té papallones a l’estómac.

— T’has atrevit a cantar sobre la violència masclista quan parlar-ne ja costa tant.

— M’he atrevit a cantar-ho i l’Ivan Labanda a ensenyar-ho a través del videoclip que ha dirigit i que mostra imatges tan explícites. No estem acostumats a veure una violència tan evident.

— Us vau plantejar en algun moment si calia suavitzar-lo?

— L’Ivan i jo en vam parlar molt i ens vam preguntar: què volem fer, travessar l’ànima o difuminar el missatge de la cançó? I vam triar l’opció 1, que era anar a mort.

— Has escrit Lobo per una amiga que havia patit violència masclista. Què va dir quan va escoltar la cançó?

— Doncs no li va agradar.

— Vaja…

— Li vaig dir “te l’he escrit a tu” i em va dir “aquesta soc jo?”. No s’hi va identificar. Però crec que a mesura que ha anat passant el temps se l’ha anat estimant.

— Quan ens toca de prop no ens volem reconèixer en allò tan evident però tan dolorós i desagradable.

— La negació. Jo no soc això. I no entenc per què carreguem amb aquesta vergonya. Jo per sort no ho he patit, però et diria que segurament vaig percebre aquesta reacció a la seva cara.

— Escoltes les teves cançons un cop ja s’han publicat?

— No, mai!

— Per què?

— No puc. Per una banda, perquè escoltar-les em remet a treballar i no em permet relaxar-me. Per altra perquè un cop la feina està feta, a pel següent pas. Prefereixo escoltar coses de les quals vull aprendre.

— Qui és la primera persona que escolta les teves cançons?

— La meva parella, el Toni. És músic i com que jo tinc tendència a compondre sempre amb els mateixos acords aprofito perquè em faci els arranjaments i ho enriqueixi. I després la meva mare. Que l’escolti la meva mare és una gran prova de foc.

— I si a la mare la cançó no li agrada?

— Primer penso “no en té ni idea!” i després penso “potser sí que en té…”. Recordo una vegada que li vaig fer escoltar una cançó. Jo estava molt emocionada i, en canvi, a ella no li va agradar. I aquella cançó no va sortir mai.

Elena Gadel ©Rafa Marin

— Has trigat 8 anys a treure disc. Són molts anys per a una cantant?

— Jo crec que no. De fet, hi ha un salt molt gran amb l’últim que vaig treure. Potser algú pot pensar que vivim en aquest món de la immediatesa on tot ha de ser pim-pam. Però jo he necessitat aquests 8 anys per aprendre a formar-me en altres disciplines i enriquir-me amb altres coses.

— El 30 de març presentes el disc La dona que em vesteix en concert a L’Auditori. Papallones a l’estómac ja?

— Sí, molts nervis. De fet, des de finals de l’any passat quan m’ho van proposar. Aleshores només tenia 5 cançons produïdes, però l’espectacle en directe no el tenia al cap encara. I això que presento té un so molt diferent. Hi ha electrònica, que jo no hi estic acostumada perquè soc més de l’acústica. I s’ha d’exposar de manera diferent, amb una direcció escènica, una il·luminadora i tot de coses que estic acostumada a veure-les en teatre però no en productes meus.

— Has tingut mai pànic escènic?

— I tant, molt. Quan em vaig lesionar les cordes vocals fent Mar i Cel, per exemple. Vaig fer un sobreesforç i vaig tenir una hemorràgia. 

— Quina por.

— Jo fins aquell dia era una nena, ho donava tot a l’escenari. I a més era el Teatre Nacional, imagina’t! No tenia cap por de res. Però després quan vaig tornar, em vaig fer gran i la por a perdre la veu estava allà.

— Perdre la veu és la teva por més gran?

— Sí. I aquesta por ha anat derivant en d’altres, com que la lletra marxi del cap, que també m’espanta. 

— Són pors lligades a la teva feina. Fora d’això, en el teu dia a dia, diries que ets una persona poruga?

— Tinc molta por quan surto de la ciutat.

— Quan surts de la ciutat?

— Sí. El món de la muntanya em fa por. Soc molt de ciment, molt urbanita. 

— Però et fa por perdre’t?

— Sí, i també caure. No estic acostumada a la muntanya, ni al bosc. Em sento tranquil·la a casa, a la meva zona de confort, amb els meus hàbits diaris que tinc molt controlats.

— Què canvies del teu dia a dia quan tens un concert a prop?

— Evito el tabac. No soc fumadora, només d’alguna cigarreta esporàdica, però si aquella setmana tinc concert, de cap de les maneres! Tampoc surto a sopar, descanso al màxim. I no em costa dir que no a amics que proposin coses. Perquè soc molt disciplinada. Ho vull tenir tot molt controlat, que no se m’escapi res.

Elena Gadel ©Rafa Marin

— Què et semblen les venjances musicades de Shakira?

— Avui dia jo crec que no podria fer-ho i precisament per això admiro el que ha fet la Shakira. Penso, que valenta! Perquè jo soc tan exigent amb mi mateixa i tan rígida, que quan veig que algú no ho és, em meravella. Crec que és necessari que hi hagi gent així al món.  Quan va treure la cançó vaig pensar: “mira-la, que lliure!”.

— Què pugui pensar la gent de tu et frena a l’hora de fer coses? 

— Sí, sobretot pels meus fills. Tot i que, si no hagués tingut fills, també em frenaria. Les nits de divendres, després d’Eufòria, si dono una ullada a les xarxes, penso a veure què he fet, què he dit… uf.

— Fa mal?

— Sí, clar que fa mal. Perquè jo crec que no són conscients del que creen. Si no, aquesta maldat no l’entenc.

— Quina música escoltes?

— M’agrada el flamenc per a quan vull treballar i agafar idees. Quan vull desconnectar escolto altres coses. M’agrada el reggaeton.

— Què t’agrada del reggaeton? 

— Et diré primer què no m’agrada, i són les lletres. A la que obro les orelles i escolto aquelles lletres es produeixen dins meu moltes contradiccions. Però el que m’agrada és aquell ritme, moure els malucs, el latineo, aquella dansa lliure i de seducció m’encanta!

— T’agrada ballar?

— Sí molt. Jo ballo salsa cubana. He anat a discoteques on hi ha cubans que et treuen a ballar a la pista i la veritat, crec que ho faig prou bé. 

— Quina cançó, encara que passin els anys, et continua removent per dins quan l’escoltes?

— Navega sola, de la Mayte Martín. La vaig escoltar quan tenia 15 anys i a hores d’ara em provoca el mateix. Em porta a la nena petita.

— Hi penses molt en quan eres petita?

— Ostres, t’has emocionat. 

— És que hi penso molt en quan era petita. Perquè era una època en què tot era bonic, fàcil. I ara soc mare, els pares es fan grans, arriben notícies que afecten la salut de familiars que estimes. Però ben mirat, m’agrada que tot això m’estigui arribant en aquest moment en què estic madurant en un sentit emocional, i crec que ho puc sostenir. Però ser nena, estar cuidada, protegida… que guai!

Elena Gadel ©Rafa Marin

— La maternitat és tal com l’havies imaginat?

— A veure, deixa’m pensar com me l’havia imaginat? Mmmmm, no. És molt més dura. Moltes vegades penso, a mi això no m’ho havien dit! I d’un fill a dos, he flipat molt. Tinc sort que el Toni fa molt de pare. 

— Que el pare faci de pare no hauria de ser excepcional.

— Cert, però pensa que quan el meu primer fill era un bebè, em vaig posar a fer Cabaret. I el Toni era qui estava a casa. Per això segurament tenen un vincle tan especial. Quan va néixer la nena clarament havíem de ser-hi els dos.

— Has tingut dos fills perquè tu has estat filla única?

— He tingut dos fills perquè el Toni en volia dos! Jo sent filla única he estat molt bé. Però ara els miro i penso, que bé que tinguin un germà.

— No sabia que el teu cognom era Delgado.

— Si, en comptes de Delgado ho vaig girar i vaig posar-me Gadel. Això ve de l’època d’OT. Un company meu em va donar la idea, perquè a mi Elena Delgado no m’acabava d’agradar com a nom artístic. I Gadel em va recordar a Gardel i em va encantar!

— I el pare què va dir?

— Res! Ara es fa dir moltes vegades Gadel també.

— Vist ara, com definiries tot allò que vas viure?

— Bogeria, Dragon Khan constant, fantasia, perquè hi havia molt de tot allò que no era real. 

— Qui et va fer tocar de peus a terra?

— Jo mateixa i l’educació que he rebut tota la meva vida. Per bé o per malament, el meu caràcter fa que no perdi mai el control al cent per cent, i això m’ha fet sempre tocar de peus a terra.

— Si et perds, on et busco?

— A Granada. La meva mare és d’allà i la meva família. La ciutat és preciosa i també el que s’hi respira, el flamenc.

— Ja fa 6 anys que t’has posat al paper de la Noe a la sèrie Com si fos ahir de TV3. 

— I que duri!

Elena Gadel ©Rafa Marin

— Com és això d’haver-se d’estudiar cada dia un guió diferent per l’endemà?

— M’agrada! Jo sempre he sigut molt bona estudiant i aquests guions també em serveixen per aprendre a parlar correctament el català. Perquè coses que jo donava per bones, resulta que no ho són, i em fascina. Allà els lingüistes foten molta canya. Anar a rodar capítols de la sèrie cada dia també em dona molta estabilitat, és com casa. És fort eh?

— T’agrades com a actriu?

— Jo havia fet només musicals i quan em van trucar per fer el càsting vaig pensar que no m’agafarien. Però em van trucar i vaig anar fent. A més la Noe també crec que és un personatge que m’escau.  

— Et mires? 

— Si me’l trobo, m’hi quedo per veure com ha quedat. Però no em vaig a buscar. Intento no obsessionar-me.

— Digues-me una cosa de tu que la gent no imagini.

— Que m’agrada el reggaeton? —riu—

— I alguna més?

— És que no sé com la gent m’imagina… A Eufòria, per posar un exemple, potser dono una imatge de tia dura, rígida i segura i, en canvi, tinc un cantó molt fresc i flamenc.

— Aquesta imatge de dona dura o rígida que dius, creus que t’ho diuen pel fet de ser dona?

— Pel fet de ser dona noto moltes coses que segurament no passarien si fos un home.

— Tipus què?

— Doncs a l’hora d’haver-me d’imposar en les coses que jo necessito pel meu projecte. A qui m’interpel·la l’he de convèncer moltes vegades, insistint molt i raonant-li tot molt. Si fos un tio, segurament dirien que si a la primera. 

— Tu anaves per mestra d’infantil. Què ho va impedir?

— Entrar a Operación Triunfo.

— Si OT no s’hagués creuat en el teu camí, avui estaries treballant en una escola?

— Jo crec que sí. Però ara estic acabant la carrera a distància. Em queda un any per acabar-la.

— Quin és per tu el millor moment del dia?

— El cafè del matí. I anar a dormir o a llegir.

Elena Gadel Cristina Puig ©Rafa Marin
Elena Gadel durant l’entrevista amb Cristina Puig.

— Quin consell t’han donat i t’ha servit molt a la vida?

— No buscar l’aprovació. Me’l va donar la meva terapeuta.

— No s’ha d’agradar a tothom.

— I això és tan difícil interioritzar-ho. Perquè a mi m’han ensenyat a agradar. Sigues correcte, sigues bona, no facis mal. I és normal. Jo com a mare també ensenyo a la meva filla a ser bona persona, però d’una manera diferent, fent que sigui ella mateixa.

— Has aconseguit aprendre a no buscar l’aprovació?

— Encara tinc aquesta inèrcia perquè en el món de l’artista, tot allò que fas vols que agradi. Que la gent vagi als teus concerts, que ompli el teatre. I saber que no has d’agradar a tothom quan la teva feina busca precisament que així sigui, costa trobar l’equilibri. Sobretot perquè la meva música no és mainstream. Però ara estic en aquell punt de “i què si no agrada el que faig?”, i això m’allibera molt. 

— Com ets quan t’enfades?

— Crido molt i parlo en castellà, amb flamencura. Però passa ràpid.

— Què et veus fent d’aquí a 20 anys?

— Als seixanta, tant de bo pugui continuar cantant. 

— Et preocupa envellir?

— De moment no. Sento que tant a nivell emocional com professional estic aprenent moltes coses. Llavors està el sistema, que li diu a la dona que no es noti que es fa gran, que si t’operes no es noti, que si et maquilles no es noti i tota una sèrie d’hipocresies. I jo ara estic més per treballar el: “tinc una arruga, i què”, “em faig gran, i què”. De fet, el meu disc es diu La dona que em vesteix i en una cançó parlo de moltes d’aquestes coses que et deia. 

— Com t’agrada prendre’t el ColaCao al bar?

— Fred i amb grumolls!